Arxiu d'etiquetes: 1515

Vidal, Joan Francesc

Deixa un comentari

(Vall d’Albaida, vers 1515 – València, 1596)

Religiós dominicà i predicador. Entrà al convent dominicà de València, d’on era prior el seu oncle, el memorable Joan Micó. Fou mestre seu de novicis Lluís Bertran. Habità gairebé sempre al convent de València, d’on fou prior tres vegades, i era conseller dels arquebisbes, en especial de Joan de Ribera.

Com a qualificador de la inquisició examinà els suposats èxtasis de la nena Vicenta Maipel i s’hi pronuncià en contra. Féu construir la façana de l’oratori o cel·la de Sant Vicent Ferrer i ajudà a la fundació de la confraria de la Cel·la Santa.

Fou durant 30 anys predicador quaresmal de la ciutat de València, i en morir l’enterraren a la tomba dels religiosos il·lustres. Venerat un quant temps com a beat, cessà el culte que se li donava a causa del decret d’Urbà VIII sobre el culte dels sants.

Sant Leocadi, Pau de

5 Respostes

(Reggio-Emilia, Itàlia, 10 setembre 1447 – València, vers 1515)

(o de San Leocadio) Pintor. Actiu a València des del 1472, on arribà amb Francesco Pagano i un mestre Richart -potser Riccardo Quartararo-, per mitjà del cardenal Roderic de Borja, a fi de decorar al fresc la capella de l’altar major de la catedral.

Treballà també a Gandia, on contractat per Maria Enríquez (1501) es comprometé a pintar el retaule de la col·legiata, desaparegut el 1936. Protegit per aquesta dama hi pintà també el retaule del convent de Santa Clara -conservat només en part- i diverses obres per al palau ducal.

Féu el 1512 el retaule de l’església de Santiago de Vila-real, on uns anys abans, possiblement, féu el retaule del Salvador. Tornà a treballar a la seu de València (1513-14) i pintà un retaule, perdut, per a l’església parroquial de Castelló de la Plana.

Hom li adjudica obres com una Sacra conversació (vers 1490; National Gallery de Londres) -signada Paulus-, el Crist mort de la col·lecció Muntadas i el retaule del Naixement de la col·lecció Despujol, les dues de Barcelona, així com l’Oració a l’hort (València, col·l Montortal), Crist varó de Dolor (València, col·l Serra), Adoració dels pastors (València, col·l baró de Càrcer), Verge amb el nen i Sant Joan (Museu de Belles Arts de València), etc.

El seu estil acusa influències flamenques i nord-italianes, proper a Ercole Roberti o Cosimo Tura, i evidencia una progressiva adaptació als models valencians derivats de Roderic d’Osona. És palès també l’influx posterior de Fernando Yáñez i Fernando de Llanos. Entre els seus deixebles sobresurt Vicent Macip, el seu col·laborador més directe.

Casat el 1493 amb Isabel Llopis, fou segurament fill seu el pintor Felip Pau de Sant Leocadi  (València, vers 1480 – 1547)  Pintor. Se li atribueixen, entre altres obres, el retaule de Sant Domènec i els Misteris del Roser (Palau Ducal de Gandia).

Gassull i Almenar, Jaume

7 Respostes

(País Valencià, segle XV – abans 1515)

Poeta. Residí la major part de la seva vida a València, on, tot i ésser cavaller, formà part del cercle d’escriptors burgesos, aplegat entorn de Bernat Fenollar.

És un dels principals autors de l’obra col·lectiva Lo procés de les olives (1497), del caràcter satíric de la qual també participen dues altres obres seves, Lo somni de Joan Joan (1497, 1561), escrita potser en col·laboració amb altres poetes, i la Brama dels llauradors de l’horta de València (1561, 1901), d’interès lingüístic i sociològic.

Com a poeta religiós el 1496 escriví La vida de santa Magdalena en cobles, versificació de la Història de la gloriosa santa Magdalena, de Joan Roís de Corella. Participà en el certamen literari de València del 1474, i fou jutge del certamen celebrat el 1488, també a València, en honor de Sant Cristòfor.

En la seva obra poètica es destaca particularment la sàtira de costums, que conté una multitud de detalls de la vida de l’època, la visió eròtica de l’amor i la vivacitat de l’expressió.

Castellví i Joan, Lluís de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XV)

Primer senyor de la baronia de Benimuslem, per compra el 1441. Fundador de la línia secundària de Benimuslem.

Era germà consanguini de Galceran de Castellví i Maçana. Fou l’avi de Galceran de Castellví i Vic i de:

Francesc de Castellví i Vic  (País Valencià, segle XV – 1515)  Baró de Benimuslem. Fou el darrer representant de la línia de Benimuslem.

Garcia -varis bio-

1 Resposta

Atanasi Garcia  (València, 1574 – 1627)  Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.

Eliseu Garcia  (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719)  Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.

Ferran Garcia  (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877)  Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.

Francesc Garcia  (València, 1728 – Itàlia, 1774)  Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.

Gabriel Garcia  (Tarragona, segle XV)  Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.

Ignasi Garcia  (País Valencià, segle XIX)  Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.

Jeroni Garcia  (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589)  Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.

Joan Anton Garcia  (Catalunya, segle XVI)  Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.

Josep Garcia  (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII)  Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.

Josep Lluís Garcia  (Catalunya, 1935 – )  Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.

Lluís Garcia  (València, segle XV – abans 1515)  Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.

Manuel Garcia  (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)  Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.

Martí Garcia  (País Valencià ?, segle XV)  Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.

Miquel Garcia  (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII)  Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.

Pere Garcia  (Catalunya, segle XV)  Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.

Sebastià Garcia  (Alacant, segle XVI – 1633)  Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.

Vicent Garcia  (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650)  Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).

Fernández de Córdoba y de Herrera, Gonzalo

14 Respostes

(Montilla, Andalusia, 1 setembre 1453 – Granada, Andalusia, 2 desembre 1515)

“el Gran Capità“  Militar. El 1495 passà a Itàlia, on lluità a favor de Ferran II de Catalunya contra els francesos, que havien envaït el regne de Nàpols. Tot i una derrota inicial a Seminara, rebutjà les forces franceses a Calàbria i assetjà Atella, amb èxit (1496), fet que li valgué el nom de Gran Capità.

Intervingué en la nova guerra d’Itàlia en la qual d’antuvi Ferran II el Catòlic, aliat amb França, atacà el rei de Nàpols. La ruptura d’aquesta aliança el posà en perill, i es refugià a Barletta, on esperà reforços enviats per Ferran II, amb els quals desféu l’exèrcit francès del duc de Nemours a la batalla de Cerignola (1503). Ocupà Nàpols, i completà l’expulsió dels francesos amb la victòria de la batalla de Garigliano.

Nomenat virrei de Nàpols (1505-07), es féu remarcar pel seu luxe extravagant. Ferran II el Catòlic el destituí per la decisió del rei de separar de les possessions de la corona catalano-aragonesa tots els funcionaris i les autoritats de Castella. El Gran Capità es retirà a Granada.

Espill de la Vida Religiosa

1 Resposta

(Barcelona, 1515)

Obra de Miquel Comalada. Demostren aquesta paternitat els argumens que dóna una versió castellana d’aquesta obra, apareguda a Lisboa l’any 1541 amb el nom d’aquest autor; així mateix, queda demostrada per la identificació que fa fra José de Sigüenza en l’obra Historia de la orden de San Jerónimo quan cita fra Miquel Comalada amb el nom de Deseoso, traducció de Desitjós, nom amb que es donà a conèixer l’autor de l’Espill.

Escrit en to simbòlic, és una mostra important del moviment Devotio moderna que des del segle XVI es desenvolupà considerablement. L’oració metòdica i els recursos psicològics substitueixen la meditació basada en la contemplació dels passatges evangèlics.

Influïda per Ramon Llull, és una obra d’estructura antiga en la qual es troben els inicis d’una nova espiritualitat.

Contijoc, Jeroni

Deixa un comentari

(Rocafort de Queralt, Conca de Barberà, 1509/15 – Santes Creus, Alt Camp, 30 agost 1593)

XXXIII abat de Santes Creus (1560-93). Fou comissari general de l’orde del Cister.

Féu bastir el castell proper de Conesa, en 1569. Foren construïdes sota el seu govern algunes obres de millora general per al monestir, i també el palau de l’abat.

Instituí la salve sabatina entre la comunitat.

Castellflorit de la Roca, baronia de

7 Respostes

(Garrotxa)

Antiga jurisdicció feudal. El 1515 comprenia els termes de Castellfollit, Castellar de la Muntanya, Montagut, Sant Joan les Fonts i Begudà.

Pertangué als Santapau, de qui passà als Cruïlles, als Negrell, als Margarit, als Bou i als La Croix.