Arxiu d'etiquetes: 1259

Escrivà, Guillem -varis-

9 Respostes

Guillem Escrivà  (País Valencià, segle XIII – 1256/59)  Baró de Patraix (1240). per donació del rei. Apareix com a cap de l’estirp documentada. Fou notari reial (1227-51). Pare de Guillemó i d’Arnau Escrivà.

Guillem Escrivà  (País Valencià, segle XIII – després 1269)  Senyor de la baronia de Patraix. Fill i hereu d’Arnau Escrivà i germà d’Andreu Guillem. Degué ésser el pare de l’Arnau Escrivà mort vers 1322.

Guillem Escrivà  (País Valencià, vers 1243 – després 1274)  Fill de Guillemó, de la línia dels senyors de l’escrivania de València. Fou el pare del Jaume Escrivà documentat en 1272-73.

Guillem Escrivà  (País Valencià, segle XIII – abans 1329)  Fill del Jaume Escrivà, documentat en 1272-73, i pare del Jaume Escrivà, mort abans del 1348.

Guillem Escrivà  (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. Era lloctinent del governador de València, Pere de Xèrica. El 1347 tractà d’oposar-se a la formació i extensió de la Unió. Combaté contra ella, amb sort adversa, al combat de la Pobla Llarga.

Foixà -llinatge-

4 Respostes

(Foixà, Baix Empordà, segle XII – Catalunya, segle XIX)

Llinatge noble que senyorejà el castell de Foixà, al comtat d’Empúries.

El primer personatge documentat és Guillem de Foixà (Catalunya, segle XII)  Varvassor de Foixà (mitjan segle XII). Fou succeït pels seus fills:

Bernat (I) de Foixà  (Catalunya, segle XII)  Fou varvassor de Foixà juntament amb el seu germà Arnau (I). Morí sense descendència.

Arnau (I) de Foixà  (Catalunya, segle XII – 1209)  Fou varvassor de Foixà juntament amb el seu germà Bernat (I). Seguí la cort reial i testà el 1209.

El seu fill i successor fou: Bernat (II) de Foixà (Catalunya, segle XIII – vers 1259)  Tenia en feu, pel bisbe de Girona, els delmes del castell de Foixà, de Gaüses i Viladasens. Fou pare d’Arnau (II) de Foixà i de fra Guifré.

Cabrera, Àlvar de

4 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Castella, 1259)

Noble. Fill tercer del comte Guerau I d’Urgell (Guerau IV de Cabrera) i germà de Guerau V de Cabrera (Catalunya, s XIII – 1242)  Vescomte de Cabrera.

A la mort del seu pare, esdevinguda en 1229, en rebé la senyoria de Folc i Estopanyà.

És possible que aquest personatge sigui identificable amb un cert Ruy Guerau o Fernández de Castro, el cognom matern, que alguns autors fan vescomte d’Àger.

En tot cas, aquesta branca dels Cabrera, molt poc aclarida, s’extingiria dues generacions després.

Ayerbe, Pere d’

6 Respostes

(Aragó, vers 1259 – segle XIII)

Senyor d’Ayerbe. Fill legitimat de Jaume I de Catalunya i de Teresa Gil de Vidaure; casat amb Aldonça de Cervera.

Les donacions de Jaume I li constituïren un considerable patrimoni. El 1285 contribuí a la defensa de la comarca d’Eixea enfront dels navarresos; l’any següent, per mitjà seu, hom concertà treva.

Destacà des dels inicis entre els promotors de la Unió, que el designà conseller del seu nebot, Alfons II de Catalunya.

Fou el pare de Pere d’Aierbe.

Andrònic II Paleòleg

10 Respostes

(Nicea, Grècia, 25 març 1259 – Constantinoble, Turquia, 13 febrer 1332)

Emperador de Bizanci (1282-1328). El seu pare Miquel VIII l’associà a l’imperi el 1273. Per fer front a les escomeses dels turcs a l’Àsia Menor, prengué al seu servei la companyia catalana de Roger de Flor.

La victoriosa campanya asiàtica dels almogàvers no tingué resultats estables a causa de l’assassinat del seu cap; els turcs prosseguiren llur expansió. D’altra part, la companyia provocà pertorbacions mentre restà en territori de l’imperi.

Concedí privilegis als mercaders catalans a Bizanci, que amplià després de la dura repressió (la Venjança Catalana) que seguí a la mort de Roger de Flor.

Cerverí de Girona

8 Respostes

(Girona, 1259 – 1285)

Trobador en llengua provençal. Pseudònim de Guillem de Cervera. D’origen humil, apareix vinculat a les corts dels Cardona i dels reis Jaume I el Conqueridor i Pere II el Gran.

És considerat el darrer dels trobadors clàssics i el de més obra conservada: 114 composicions líriques, cinc de narratives i l’extensa col·lecció didàctica dels Proverbis, de caire moralitzant, composta entre el 1259 i el 1280.

En un estil que va des del to popular a les formes de màxim virtuosisme i es caracteritza per les atrevides associacions d’idees i el gust per la rima difícil, i en part té per fons la poesia tradicional o popular, fet que caracteritza la seva poesia.

Escriví poemes amorosos, religiosos i descriví fets històrics amb un atac a les classes dels rics i poderosos, de les quals cal remarcar: La faula del rossinyol, Maldit bendit, Cançó de Madona Santa Maria (1269) i les Planys fets a la mort del vescomte Ramon Folc V de Cardona i de Jaume I el Conqueridor.

Castelló de Farfanya, conspiració de -1259/60-

1 Resposta

(Castelló de Farfanya, Noguera, 1259 – 1260)

Unió de nobles i cavallers catalans, que tingué lloc al voltant del comte Àlvar I d’Urgell i del vescomte Ramon Folc V de Cardona per tal de deseixir-se del vassallatge de Jaume I el Conqueridor.

Cardona, Ramon Folc VI de

20 Respostes

(Catalunya, 26 maig 1259 – 31 octubre 1320)

(dit “el Prohom Vinculador”)  Vescomte de Cardona (1276-1320). Fill de Ramon Folc V de Cardona i de Sibil·la d’Empúries.

D’antuvi continuà la mateixa línia de rebel·lió del seu progenitor, en les revoltes del qual havia participat. Fou un dels caps del moviment nobiliari del 1280, que acabà amb la desfeta de Balaguer i el seu empresonament.

Tornat a la gràcia reial el 1281, es convertí en fidel col·laborador de Pere II el Gran i fou un dels seus capitans en la defensa contra la invasió francesa del 1285. Es distingí especialment en la direcció de la defensa de Girona. Més tard serví amb eficàcia els reis Alfons II el Franc i Jaume II el Just. Frederic II de Sicília intentà en va de portar-lo als seus rengles.

El 1297 fou un dels tres jutges al plet successori del Pallars. El 1302, mort el seu cosí germà Roger Bernat III de Foix, fou conseller del seu fill Gastó I. Tingué una actuació molt positiva en l’espinós afer de la successió de les baronies de Montcada.

Les bones relacions amb la corona estigueren a punt de trencar-se el 1319, quan reclamà del novell comte d’Urgell, Alfons, l’hereu del tron, diversos castells urgellesos; tanmateix, cedí en les seves pretensions.

Fou casat, successivament, amb Teresa Peris d’Urrea i amb Maria Álvarez d’Haro, vídua del baró de Castre, però visqué molt anys amistançat amb Flor de Pontiac, que li donà diversos fills.

Fou enterrat a Poblet, al primer dels grans monuments sepulcrals familiars.