Arxiu de la categoria: Publicacions

Dietari de la Generalitat

1 Resposta

(Catalunya, 1411 – 1713)

Dietari on figuren els esdeveniments de caràcter militar, polític o religiós més importants per al Principat de Catalunya i més significatius de la vida ciutadana de Barcelona o de la generalitat.

L’autor fou, teòricament, l’escrivà major de la diputació del general, bé que sovint en tingué cura un dels ajudants de l’escrivania, com en el cas de Jaume Safont. En algunes ocasions els autors afegiren al text observacions personals i dibuixos al·lusius als fets comentats.

Les anotacions van agrupades per triennis, que comencen el primer d’agost i acaben el 31 de juliol. La sèrie comprèn 109 volums, del 1411 al 1711 (els posteriors foren destruïts a l’època borbònica), i 40 volums de minutes o esborranys amb notes del 1611 al 1713.

Ha estat editat fragmentàriament per Josep Coroleu (1888), que en féu un resum en castellà fins el 1598, i per l’Associació de Bibliòfils (1950), amb transcripció i comentari de Marina Mitjà, que contés la part de Jaume Safont (1454-72).

L’Institut d’Estudis Catalans n’havia començat una edició crítica comentada, però els plecs tirats foren destruïts el 1939.

L’Arxiu de la Corona d’Aragó n’ha emprès una col·lecció completa dins la “Colección de Documentos Inéditos”, de la qual han estat publicats dos volums: el primer fins el 1458 i el segon fins el 1512.

dida, La

Deixa un comentari

(Barcelona, 28 octubre 1872)

Drama de Frederic Soler “Pitarra”, estrenat al Teatre Romea, amb Francesca Soler en el paper de Paula, la protagonista.

Mostra els efectismes postromàntics aplicats al drama rural autòcton. Constitueix, tot i els greus defectes formals, l’exemple més representatiu de l’intent de Soler de dramatitzar els tipus de la pagesia benestant, que proposa com a model a la burgesia ciutadana.

Dicen

1 Resposta

(Barcelona, 4 febrer 1965 – 31 desembre 1986)

Diari esportiu de la tarda en castellà. Continuació del setmanari del mateix títol, creat el 13 de setembre de 1952.

Dedicat especialment al futbol, aconseguí tiratges d’importància.

Diccionario Geográfico Universal

Deixa un comentari

(Barcelona, 1831 – 1834)

Compendi dels coneixements geogràfics de comerç del segle XIX. Redactat per una societat de literats a Barcelona.

Fou publicat en deu volums per l’impressor Josep (II) Torner.

Diccionari General de la Llengua Catalana

7 Respostes

(Catalunya, 1932)

Diccionari normatiu dirigit per Pompeu Fabra.

Aparegut amb el finançament de Francesc Cambó, significà la contribució decisiva al definitiu establiment i fixació formal de la llengua catalana. És la culminació de les tasques i campanyes promogudes al tombant dels segles XIX i XX -campanya de “L’Avenç”, obra del Diccionari d’A.M. Alcover– per a la fixació i depuració del català modern.

Ha tingut caràcter d’autoritat i de diccionari normatiu fins a l’aparició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995), del qual no pretengué ésser, ja en el moment de la primera edició, sinó un avançament provisional.

Contínuament reeditat, les reedicions han estat ampliades amb la inclusió de les addicions aprovades per la Secció Filològica de l’IEC.

Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana

4 Respostes

(Catalunya, 1980 – 1991)

Obra de Joan Coromines. Extens inventari lexicogràfic elaborat amb aportacions d’alguns dels seus deixebles o col·laboradors, com Joseph Gulsoy i Max Cahner.

Concebut com un diccionari crític, etimològic, històric i comparatiu, complementa els reculls lexicals anteriors, sobretot amb l’aportació de nous significats i la discussió d’etimologies dubtoses sostingudes per altres autoritats, tot complementat per la rúbrica personal i les opinions del seu autor.

Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana

1 Resposta

(Catalunya, 1910)

Nom amb què és coneix l’obra Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana, en tres volums, publicat per l’Editorial Salvat.

Parteix del diccionari Labèrnia i, a part del lèxic, inclou biografies de figures catalanes.

Reeditat i millorat en quatre volums (1929-37), hi foren afegits els aspectes rellevants de la geografia catalana i fou depurat d’acord amb la llengua literària i normativa.

N’aparegué un abreujament, en un sol volum, el 1938.

Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya

Deixa un comentari

(Catalunya, 1993 – 2000)

Recull de personatges i esdeveniments rellevants de l’Església catalana.

És una obra en tres volums dirigida per Ramon Corts, Joan Galtés i Albert Manent, que consideren aquest diccionari com un graó vers una història general de l’Església catalana, projecte nascut al Primer congrés d’Història de l’Església Catalana (1993).

Té més de 400 entrades i hi han col·laborat més de 20 persones. Ofereix dades sobre persones i entitats religioses i també sobre matèries, fets històrics i moviments que s’han produït en el marc de les set diòcesis de la Tarraconense, de la de Barcelona i de la d’Elna-Perpinyà.

Al novembre de 1998 aparegué el primer volum (A-C) i al gener de 2000 el segon (D-O).

La presentació oficial del Diccionari tingué lloc el 22 de gener de 2000 al Palau de la Generalitat de Catalunya, institució que ha finançat l’obra.

Diccionari de la Llengua Catalana -GEC 1982-

Deixa un comentari

(Catalunya, 1982)

Diccionari. Establert a partir dels treballs lexicogràfics de l’“Enciclopèdia Catalana” i repetidament reimprés per aquesta empresa editorial, amb ampliacions i actualitzacions.

Constitueix el més extens repertori de la llengua catalana publicat i fins a l’edició del nou diccionari dit de l’Institut, ha estat la base gairebé indiscutible en la fixació de la llengua moderna, amb aportacions de tots els camps de l’ús de la llengua, la ciència i el coneixement.

Diccionari de la llengua catalana -IEC 1932-

5 Respostes

(Catalunya, 1932)

Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Continuador del redactat per Pompeu Fabra -que el 1932, en el moment de la publicació, ja hi reconeixia un caràcter provisional-, el primer editat oficialment amb el nom de l’IEC i elaborat directament i exclusivament per aquest organisme acadèmic.

La redacció, un dels objectius fundacionals de l’IEC, repetidament posposada ja des de l’inici, primer per causes de necessitat i després per motius polítics, fou possible gràcies a la dotació oficial rebuda per l’IEC i a la formació d’un vast equip de col·laboradors de totes les especialitats, sota el guiatge de la Secció Filològica de l’IEC i la coordinació lexicogràfica de T. Cabré.

Si bé la DLC té caràcter normatiu, es presenta com una obra oberta a revisió i ampliacions.