(Barcelona, 1928 – 1934)
Publicació anual. Òrgan de l’Oficina Romànica de la Biblioteca Balmes de Barcelona.
A part dels treballs literaris i lingüístics -entre els quals destaca un “suplement català al Diccionari Romànic-Etimològic” de Meyer Lübke i un estudi sobre la flexió verbal dels dialectes catalans- publicava recensions i bibliografia de la llengua i la literatura catalanes.
(Barcelona, 1907 – 1936 i 1952 – )
(AIEC) Publicació erudita. Òrgan de la Secció Històrico-arqueològica de l’IEC, del qual foren publicats vuit volums fins al 1936.
Hi aparegueren treballs de gran importància sobre temes d’arqueologia, art i cultura de les zones de parla catalana.
Si en aquesta primera fase tingué un caràcter erudit, en la segona (1952-53 i següents) no fou sinó un butlletí informatiu.
(Barcelona, 1923 i 1988 – )
(ASCF) Publicació de la Societat Catalana de Filosofia, filial de l’IEC, de la qual aparegué un volum (1923), amb diversos treballs, una crònica de les tasques de la Societat i del moviment filosòfic als Països Catalans i bibliografia.
La seva publicació ha estat represa l’any 1988 (número II), sota la direcció provisional de Jordi Sales. Posteriorment han aparegut els números III (1989) i IV (1990-91).
(Barcelona, 1848 – 1850)
Revista en castellà. Dirigida i feta per Marià Cubí; fou la publicació més important de l’escola de frenologia catalana.
Tingué una intenció reformista moderada en molts d’aspectes, des dels socials fins als ortogràfics.
Entre els seus col·laboradors cal esmentar Narcís Gay i Beyà i Joan Llach i Soliva.
(Barcelona, maig 1947 – maig 1948)
Revista mensual privada. Tenia un tiratge de 1.000 exemplars. Dirigida per Antoni Ribera, recollia articles sobre política, literatura, art, ciències i curiositats de la premsa estrangera.
El seu to divulgador feia de rèplica i complement a la revista “Ariel”. No reflectia ni defensava una estètica o política determinades, llevat d’afirmar la catalanitat. Tingué molts col·laboradors.
Suspesa governativament, ressuscità en els sis números apareguts (1949-50) d'”Occident”, d’una orientació similar.
(Barcelona, febrer 1965 – )
Col·lecció d’Edicions 62. Dirigida per Joaquim Molas. Es proposà d’oferir texts manejables amb vista a formar una antologia de la cultura catalana de totes les èpoques i de tot el domini lingüístic.
Publicà predominantment texts literaris, que van de Ramon Llull fins als nostres dies, però també hi són inclosos texts d’historiadors, economistes, pensadors i polítics, tant si escrivien en català com en altres idiomes (i en aquest cas són traduïts), acompanyats d’un pròleg i d’unes taules.
Ha ofert obres inèdites, com Lo desengany, de Francesc Fontanella, i Lucrècia, de Joan Ramis, i antologies temàtiques o cronològiques, de poesia, prosa o teatre.
(Barcelona, 1709)
Obra de Narcís Feliu de la Penya. Publicada en tres volums (volum I fins al 1163, volum II fins al 1458, volum III fins al 1709), amb la finalitat d’informar els historiadors estrangers sobre la veritable història del Principat, motiu pel qual fou escrita en castellà.
La part més interessant, veritable testimoni de l’època, és la dedicada als fets contemporanis de l’autor.
En general, l’obra és encara avui de consulta imprescindible per a qualsevol estudi sobre la història de Catalunya, en especial a partir del segle XVI.
(Barcelona, 1925 – )
Publicació eclesiàstica. Fundada per la Biblioteca Balmes, dependent de la Fundació Balmesiana d’aparició anual fins al 1932, any que passà a ser semestral.
Està especialitzada en la publicació d’estudis d’història eclesiàstica.
Enllaç web: Analecta Sacra Tarraconensia
(Montserrat, Bages, 1917 – 1964)
Publicació aperiòdica. Fundada per Anselm Albareda, aleshores arxiver de Montserrat, amb l’objectiu d’aplegar documents i estudis per tal de refer la història del monestir.
Els dos últims volums (1962-1964) es dedicaren a la publicació d’estudis sobre el seu fundador, que fou fet cardenal.
(Barcelona, 1939 – 1983)
Revista de prehistòria i arqueologia. Publicada en llengua castellana, editada anualment pel Museu d’Arqueologia de Barcelona.
Fundada per Martín Almagro (que del 1939 al 1954 dirigí el Museu d’Arqueologia i les excavacions d’Empúries); hi publicaren importants historiadors.
A partir del 1983 es digué Empúries.
Dades dels Països Catalans 