Santuari (la Mare de Déu de la Fontcalda) i balneari, a l’engorjament del riu de la Canaleta, al peu de la serra de Pàndols.
A tocar de l’església hi ha una font d’aigües minero-medicinals que brolla a 25ºC i que duu clorur i carbonat càlcic, sulfat de magnesi i clorur sòdic.
Al segle XIV o al XV uns frares trinitaris procedents probablement de Tortosa hi iniciaren una comunitat monàstica; l’església actual fou construïda el 1756.
Ha esdevingut un centre d’estiueig.
(Fontcoberta, Pla de l’Estany)
Santuari (la Mare de Déu de la Font), al nord-oest del poble, prop de la Farrés, petita capella romànica esmentada ja el 1292, on hom venera una imatge d’alabastre del segle XIV.
La reina Maria de Castella aprovà la confraria de la Mare de Déu de la Font, i l’aplec que hi era celebrat el 25 de març ha perdurat fins avui.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà)
Jaciment arqueològic, situat a l’aire lliure, que presenta quatre fases d’ocupació humana.
A la primera correspon una petita agrupació de cases de l’edat del bronze. La següent correspon a la fase més important del poblat, durant l’edat del bronze final, amb cabanes fetes de materials peribles. Les dues darreres fases corresponen a l’època romana, republicana i del Baix Imperi, respectivament, moment en què el poblat fou utilitzat com a establiment comercial per a distribuir els productes que arribaven per via marítima.
Els habitants de la Fonollera aprofitaven els recursos que l’entorn els oferia. Foren caçadors, pescadors, recol·lectors de moluscs i agricultors.
Tot i que el jaciment fou descobert el 1883, fou a partir del 1975 que, sota la direcció d’E. Pons, foren iniciades les excavacions de forma sistemàtica.
Jaciment. Ofereix una seqüència cronològica de tot el període epipaleolític a Catalunya, en les seves diverses fàcies, fins al neolític inicial.
Fou excavat per Salvador Vilaseca entre els anys 1930 i 1960 (intermitentment) i, d’ençà del 1979, ho fou per Josep Maria Fullola.
Santuari (la Mare de Déu del Fau, o també de les Alades, o de les Formigues) (961 m alt), en un cim de la serra del Fau (1.060 m alt), alineació muntanyosa que, des de la Creu del Canonge, separa les valls de la Muga i del riu d’Arnera.
L’edifici, romànic, del segle XII, fou refet al XV. Havia pertangut a la parròquia dels Horts i de Carbonils.
(Santa Coloma de Farners, Selva)
Antic castell, al cim d’un turó granític (422 m alt) dels contraforts orientals del massís de les Guilleries, a l’oest de la ciutat.
Es conserven els murs del recinte trapezoïdal i especialment, al centre, la notable torre de l’homenatge; una fortificació o avançada del castell s’estenia cap al turó del Vent, al nord.
Esmentat ja a mitjan segle XI com a feu dels vescomtes de Cardona; fou ocupat pels remences (1485), i encara després de la sentència de Guadalupe, el 1489, pels pagesos exclosos dels seus beneficis.
Al peu del turó hi ha el santuari o capella de Farners (la Mare de Déu de Farners), consagrada el 1200, amb imatge romànica; conserva la part inferior de l’absis i de la nau, però fou totalment reconstruïda al segle XVIII; hom celebra un aplec el diumenge després de l’Ascensió.
Santuari (la Mare de Déu del Far), de la parròquia de Sant Martí Sacalm, a l’extrem dels cingles del Far, damunt del Ter. Esmentat ja el 1269, era regit per beneficiats.
La primitiva església fou enderrocada per un terratrèmol el 1425; l’edifici actual fou bastit en 1599-1648. La imatge d’alabastre, d’un gòtic molt evolucionat, és del segle XV i fou restaurada el 1922. El santuari i l’hostal han estat restaurats el 1970.
Els cingles de Far constitueixen l’extrem oriental de la gran cinglera (cingles de Tavertet) que limita pel sud-est l’altiplà de Collsacabra, damunt el Ter; prenen la forma d’una proa avançada damunt la riera de Santa Coloma (oest) i la vall d’Hostoles (est), a la punta de la qual (roca del Far, 1.223 m alt) hi ha el santuari.
(la Pobla de Lillet, Berguedà)
Santuari marià (Santa Maria de Falgars), a la serra de Falgars.
El lloc consta des del 984, en l’acta de consagració de la desapareguda parròquia de Sant Cristòfol de Vallfogona.
Bé que una tradició pretén de situat la troballa de la imatge el 1049, les seves primeres notícies certes són del 1120, quan fou donada l’església de Santa Maria, que aleshores s’edificava, al monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà.
Primer era regida pel rector de Sant Cristòfol, després tingué benefici propi (1352), i més tard, ermitans.
L’església fou reedificada el 1646. Presideix el santuari una imatge gòtica d’alabastre, del segle XV. És lloc de molta devoció.
(Bigues i Riells, Vallès Oriental)
Priorat benedictí (Sant Miquel del Fai). És un centre de gran atracció excursionista a causa de la bellesa natural del paisatge (salt del Fai, cascades del riu Rossinyol i coves amb llacs subterranis, estalactites i estalagmites).
El monestir fou fundat pel noble Gombau de Besora, entre els anys 997 i 1006.
L’església de Sant Miquel consta d’una sala espaiosa construïda sota la roca viva, amb un portal romànic; no es conserven els antics altars i retaules gòtics que l’exornaven. La casa del prior ha estat convertida en hostal.
La comunitat benedictina va arribar a tenir fins a sis monjos, i desaparegué el 1567.
Amb la desamortització de Mendizábal (1835-36), la propietat de Sant Miquel passà a mans particulars.
Assentament neolític a l’aire lliure. El jaciment és situat al promontori de la Carroba, a la dreta de l’Ebre i prop del delta.
Els treballs d’excavació i la fotografia aèria han revelat l’existència d’un mur de tanca de pedra i, a l’interior del recinte delimitat per aquest, nou cabanes el·lipsoïdals d’uns 6 x 4 m, amb llars de foc situades a l’exterior.
És datat de la primera meitat del cinquè mil·lenni aC.
Dades dels Països Catalans 