Nom popular del pont de les Ferreres.
Pont d’origen romà damunt el Llobregat. Corresponia a la via Augusta.
En una de les entrades conserva un arc triomfal, semblant al de Berà, però més petit i simple, amb una pilastra d’ordre corinti a cada costat de l’arc, que sosté l’entaulament. Devia haver-hi hagut un altre arc igual a l’altra banda del pont.
L’arc fou refet totalment el 1283, i ha estat reconstruït després de la guerra civil de 1936-39.
Des del 1931 és monument nacional.
(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà)
Monument funerari dolmènic, un dels dòlmens més coneguts i visitats de Catalunya, gràcies a la bona restauració que en féu Lluís Esteve l’any 1954 i el seu fàcil accés des de la carretera de Romanyà de la Selva, a poca distància del mateix poble.
Es tracta d’una gran galeria, de planta en V, feta de granit, amb la cambra i el corredor una mica diferenciats, que es devia construir vers la meitat del III mil·leni aC.
Les seves dimensions són de 7 m de llarg per 1,5 m d’ample a la cambra i una alçada màxima de 2 m. El túmul és circular, d’uns 10 m de diàmetre, i acaba amb un cromlech de lloses grosses clavades, únic per les seves dimensions a Catalunya.
Monument megalític, del tipus de sepulcre de corredor.
És el més gran dels coneguts a Catalunya; la llosa de coberta fa 5,75 per 4,15 metres.
Malgrat la seva importància, les troballes arqueològiques han estat molt escasses, perquè fou emprat com a cabana fins a època recent.
(o Greixenturri) Llogaret, fins al 1965 pertanyia al terme de Freixenet de Camprodon, a l’esquerra del Ter, aigua avall de la vila; comprèn un petit sector de capçalera de la vall del Bac, tributària del Fluvià.
Antiga parròquia (Sant Cristòfol), esmentada ja el 930, entrà en decadència després dels terratrèmols de 1427-28 i esdevingué sufragània de Camprodon el 1507.
L’antic castell de Creixenturri, arruïnat, fou donat el 1245 a Albert Sant-romà, el qual el reféu; passà per compra als Puigpardines, per matrimoni als Cruïlles (segle XIV) i, finalment, als abats de Sant Joan de les Abadesses.
Destruït el castell el 1554 per ordre del lloctinent en la seva política de repressió de les bandositats de nyerros i cadells, la imatge romànica de la Mare de Déu del Fort venerada a la capella del castell fou traslladada el 1557 a la parròquia, la qual esdevingué, ja al segle XVIII, santuari del Remei, molt reformat al segle XIX.
Santuari (Mare de Déu del Socors) al cim de la serra del Corredor, a 632 m alt.
Al començament del segle XVI hi fou construïda una petita església, ampliada aviat; l’actual edifici, consagrat el 1583, és gòtic, bastit en granit; el campanar és de planta quadrada, i la nau, de creu llatina. L’altar major és renaixentista.
Depèn de la parròquia de Sant Andreu del Far.
Santuari (la Mare de Déu de Corbera), a 1.140 m alt damunt el poble d’Espinalbet, al vessant meridional de la serra de Corbera, contrafort oriental dels rasos de Peguera, que separa les valls dels rius Demetge i de Peguera.
És un edifici del segle XVII, que en substituí un d’anterior; la imatge que hom hi venera és romànica.
Monestir de monges agustinianes (Santa Magdalena de Conangle), a l’esquerra del Ter, damunt Salou.
L’església de Santa Magdalena, és esmentada ja el 1231; el 1304 s’hi constituí una comunitat de donades, sota la regla de sant Agustí, dirigida per una priora o majorala.
Entorn del 1450 la comunitat es traslladà a Barcelona, segons tradició a l’antic convent de les Magdalenes del carrer de la Canuda.
En resta la capella, amb planta del segle XIII, ampliada el 1376 i restaurada modernament.
Santuari de la Mare de Déu de Colobor, a uns 1.100 m alt, al vessant meridional del Montsec d’Ares, damunt la vall d’Àger.
És l’antiga església del lloc i castell de Colobor, esmentat ja el segle XI, despoblat amb la pesta negra (1348). Prop seu hi ha el refugi de Colobor, obert el 1964.
Santuari marià (Santa Maria del Collell), pertanyent a la parròquia de Sant Andreu del Torn.
Des del segle XI el lloc pertanyia al monestir de Sant Pere de Besalú, on fou fundat un priorat, documentat el 1198. El primer decenni del segle XV fou abandonat pels benedictins i el culte fou encarregat a sacerdots seculars.
Per l’estat d’abandó, el 1457 la capella fou posada en entredit fins a la miraculosa aparició de Maria, segons la tradició, a Miquel Noguer (1483). Aquest fet comportà la visita de nombrosos pelegrins: fou creada una junta d’administració, composta per membres de les parròquies veïnes, amb una comunitat de preveres, presidida per un abat comendatari i una escolania (esmentada el 1534) encarregats del culte.
A partir del 1600 hom amplià els edificis i foren impulsades diverses confraries. El segle XVIII hi visqueren ermitans.
Les lleis desamortitzadores (1806) portaren a la subhasta de tots els béns, i caigué novament en un estat d’abandó, del qual fou tret pel bisbe de Girona Florencio Lorente y Montón, que hi fundà (1852) el seminari.
Durant la guerra civil (1936-39) serví de presó política, i pel gener de 1939 hi foren afusellats diversos empresonats. El 1949 fou inaugurada la nova església. Actualment hi funciona un col·legi-seminari.
Dades dels Països Catalans 