Arxiu de la categoria: Municipis i Comarques

Pesillà de Conflent (Fenolleda)

Municipi de la Fenolleda (Catalunya Nord): 6,85 km2, 297 m alt, 58 hab (2012)

(occ: Pesilhà de Conflent, fr: Pézilla de Conflent) Situat a la vall mitjana de l’Adasig, a l’esquerra del curs fluvial, aprofitada per l’antic camí vers el Conflent. El territori baixa del sud (serra de l’Albesa, coberta de bosc) al nord, direcció que segueix l’Adasig.

L’economia és extensivament agrícola, les terres conreades és troben al llarg de la vall del riu, amb predomini de la vinya, que produeix vi amb denominació d’origen controlat, hi ha també arbres fruiters (albercoquers), hortalisses, pastures i farratge. El cens ramader és nul.

Des de mitjans del segle XIX la població ha anat disminuint paulatinament. Prop de la meitat dels habitatges són utilitzats com a segones residències.

El poble, que agrupa tota la població del municipi, és bastit a l’esquerra del riu, al voltant de l’església parroquial.

Pertús, el (Vallespir)

Municipi del Vallespir (Catalunya Nord): 4,27 km2, 281 m alt, 580 hab (2012)

(o el Portús; ant: la Pobla del Portús, fr: Le Perthus) Situat al límit amb l’Alt Empordà i separat de la Jonquera només per la carretera internacional. El terme, molt petit, és accidentat per la serra de l’Albera, i la major part és cobert de bosc.

Els conreus es limiten a vinya i a arbres fruiters. El seu emplaçament en una via de comunicació que controla el coll del Pertús (per on passava la Via Augusta), als Pirineus més baixos allunyats de mar, determina una economia basada en les funcions comercials i de serveis pròpies de la seva situació fronterera. Ha desaparegut la tradicional indústria tapera. La població es manté estacionària. Travessa el terme l’autopista que connecta Espanya i França, on el 1977 fou erigit el monument a Catalunya, obra de Ricard Bofill.

El poble, que agrupa tota la població del municipi, s’estén a banda i banda de la carretera, al peu del fort de Bellaguarda.

Al terme hi ha, a més, les restes de l’antic priorat del Coll de Panissars.

Perpinyà (Rosselló)

Municipi, cap de la comarca del Rosselló i de la Catalunya Nord: 68,07 km2, 30 m alt, 120.489 hab (2012)

Administrativament és capital del departament francès dels Pirineus Orientals. Situat a la confluència de la Tet amb el seu afluent, la Bassa, enmig de la plana i a la zona de contacte del Riberal (de la Tet) amb la contrada veïna de la Salanca. El terme s’estén a banda i banda del riu, a les terres al·luvials de la Tet.

Gran part del terme municipal és conreat, sobretot amb conreus de regadiu, que aprofiten les aigües del canal de Perpinyà; els principals conreus són la vinya, les hortalisses i els fruiters. Malgrat això, el sector agrícola es troba en regressió a causa de la major rendibilitat del terreny destinat a la construcció. La major part de la població activa està ocupada en els sectors secundari i terciari; l’activitat industrial és més aviat escassa (indústries derivades de l’agricultura, papereres, de materials de la construcció i de joguines, fonamentalment); és molt important, en canvi, l’activitat comercial i l’exercici de funcions de concentració i redistribució de productes. El sector terciari és el preeminent, ja que concentra l’administració del departament, els bancs i organismes de prèstec i un gran nombre d’activitats liberals i de funcions culturals. Universitat (1979). És un important centre de comunicacions, nus de carreteres i ferrocarrils que canalitza tot el trànsit entre Catalunya i el Llenguadoc.

LA CIUTAT.- El primer desenvolupament urbà tingué lloc durant l’edat mitjana; al segle XII es construí el primer recinte murallat entorn de la parròquia, el qual fou ultrapassat a mitjan segle XIII en ésser construïda una vila nova extramurs, la qual, en iniciar-se el segle XIV, fou envoltada per un nou cinturó defensiu. Els segles XIV i XV foren de gran esplendor, i són d’aquell temps els principals edificis històrics de la ciutat. Durant l’edat moderna el creixement demogràfic i urbanístic fou pràcticament nul; només a mitjan segle XVII (1659) Vauban millorà el sistema de defenses, i inclogué dins les muralles el raval de Nostra Dama. Un nou creixement urbanístic s’inicià a mitjan segle XIX (1856), com a conseqüència de l’arribada del ferrocarril, que provocà l’expansió en sentit oest (barris de l’estació), però fins al primer quart del segle XX no foren derruïdes les muralles i s’efectuà l’engrandiment modern de Perpinyà; aquest prengué dues direccions: una de radial, entorn del nucli vell, i una altra de lineal, vers el nord, seguint el curs de la Tet.

POBLACIÓ.- La població s’ha quintuplicat des de mitjan segle XIX, malgrat els saldos migratoris negatius a causa de la crisi vitícola de la fil·loxera, si bé el màxim creixement dintre del segle XX correspon al període comprès entre el 1962 i el 1968; després la població s’estengué cap als municipis circumdants. En aquest increment demogràfic tingué un paper important el creixement vegetatiu, però el factor decisiu ha estat la immigració.

HISTÒRIA.- Des que els comtes del Rosselló s’establiren a la villa Perpiniani, al final del segle IX, aquesta localitat es convertí en la capital de fet del comtat rossellonès. El Rosselló, com a comtat independent, però, desaparegué el 1172, a la mort de Girard II (1164-72), fill de Gausfred III, per cessió del darrer titular a Alfons I el Cast de Catalunya. Al cap de dos anys, Perpinyà obtingué el privilegi de celebrar fires, segurament a causa de la seva situació geogràfica i de la seva importància administrativa. El 1197 el rei Pere I el Catòlic concedí als perpinyanesos el dret d’elegir els seus magistrats municipals (cònsols).

La seva veritable puixança política, comercial i urbana començà tan bon punt Jaume I el Conqueridor creà per a Jaume (II), fill seu i de Violant d’Hongria, el regne de Mallorca (1262) separat dels altres estats de la corona catalano-aragonesa i formant tot un conjunt amb Mallorca, Eivissa, Montpeller, el Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. La pugna per l’herència entre Jaume II de Mallorca i el seu germà Pere II el Gran de Catalunya, cristal·litzà a la mort (1276) del seu pare, Jaume el Conqueridor. Al cap de tres anys (1279), els dos reis, Pere i Jaume, signaven a Perpinyà un tractat pel qual el rei de Mallorca es feia feudatari del de Catalunya-Aragó.

No obstant això, a causa de la croada de Felip III l’Ardit de França, consentida per Jaume II, Pere el Gran (1285) es veié obligat a envair el regne de Mallorca; féu un atac per sorpresa al palau reial de Perpinyà, d’on el rei Jaume II fugí per les clavegueres, i ordenà la retenció dels mercaders francesos. Una altra invasió fou duta a terme per Alfons II el Liberal i també Jaume emprengué la fugida. La treva tornà amb el seu nebot Jaume II de Catalunya com a conseqüència de la pau d’Anagni (1295). El 1297 Jaume II de Mallorca rebia un altre cop totes les seves possessions, a més de l’illa de Menorca.

Des de la segona meitat del segle XIII Perpinyà esdevingué un important centre de distribució de teixits flamencs i fabricació de teixits de llana. Els privilegis atorgats per Jaume I el Conqueridor (1249) als drapers i als paraires perpinyanesos es traduïren en un augment del nombre de batans, en la importació de matèries primeres i en la creació de nous barris artesanals. L’altra indústria important era dedicada al treball del cuir. La seva situació geogràfica, les mesures econòmiques de Felip l’Ardit contra Catalunya i la decadència de les fires de la Xampanya estimularen la indústria tèxtil perpinyanesa, que estengué els seus productes per tots els pobles de la corona de Catalunya-Aragó i fins i tot a Constantinoble o Flandes. La nombrosa comunitat jueva, que es dedicà quasi exclusivament al prèstec de diners a un interès molt elevat, era un estímul financer remarcable.

Com a conseqüència d’aquesta activitat industrial i comercial, Perpinyà experimentà una gran expansió urbana: el 1276 començà la construcció del Palau Reial i l’any següent es bastiren nous barris. La immigració francesa fou molt forta. Però la invasió del regne de Mallorca (1343) per part de Pere III el Cerimoniós i les campanyes de conquesta del Rosselló (1344) tingueren com a conseqüència la caiguda de la capital, Perpinyà, la pèrdua de Montpeller per a la corona catalano-aragonesa i la mort de Jaume III de Mallorca a la batalla de Llucmajor (1349).

Del segle XIV al XV, a la crisi general d’Europa, s’afegiren les conseqüències de la pesta negra (1349), encara que la indústria tèxtil perpinyanesa es mantingué: el 1388 fou creat el Consolat de Mar amb jurisdicció sobre el Rosselló i la Cerdanya, i el 1397 es construí la llotja de comerç. El 1349 havia estat fundat l’Estudi General. Els conflictes tornaren a la segona meitat del segle XV, quan, a conseqüència de la guerra contra Joan II, el rei, pel tractat de Baiona (1462), empenyorà al rei francès Lluís XI les rendes del Rosselló i els castells de Perpinyà i de Cotlliure, que foren conquerits (1463) pel duc de Nemours. El 1475, Lluís XI tornà a ocupar Perpinyà, fins que Carles VIII (1493) tornà el Rosselló i la Cerdanya a Ferran II el Catòlic.

Durant la guerra franco-espanyola, Perpinyà hagué de sofrir (1542 i 1543) el setge de les tropes franceses fins que el duc d’Alba aconseguí per dues vegades de fer-les fora. El 1570 foren els hugonots els que hi posaren setge. En aquesta època es constatà un intens corrent d’immigració francesa vers el Rosselló, on foren particularment greus les conseqüències de les epidèmies esdevingudes en 1591-92 i en 1629-31. La vida econòmica del país sofrí un procés d’afebliment que coincidí amb l’increment de l’autoritarisme castellà i amb els perjudicis econòmics provocats per l’acantonament de forces militars estrangeres. A l’empara de la guerra dels Segadors, durant la qual Perpinyà fou bombardejada i saquejada per les tropes filipistes, Richelieu aconseguí ocupar el Rosselló, que afermà amb la conquesta de Perpinyà (setembre 1642).

La pau dels Pirineus (1659) consagrà la partició de Catalunya amb l’annexió a França d’aquelles comarques. L’administració francesa marcada amb un exacerbat centralisme afeblí l’antiga autonomia municipal i provocà la resistència i la lluita armada dels angelets, els guerrillers anti-francesos (1667-75). Amb això n’hi hagué prou per forçar bona part de la burgesia, del clergat i de la noblesa a emprendre el camí cap a les terres catalanes de la Península, encara que aquesta pèrdua de població es veié compensada per l’emigració procedent del Principat. El procés d’afrancesament fou indeturable sobretot a partir del 1700, data en què s’imposà per decret l’ús de la llengua francesa per a tots els actes públics i oficials. Sota el nou règim la indústria tèxtil perpinyanesa decaigué ràpidament a favor d’una economia eminentment agrícola.

El govern francès es posà tot seguit a fer grans obres de construcció: la ciutadella fou reforçada (1689) i la ciutat fou sotmesa a millores urbanístiques. L’obra de remodelació urbana iniciada el 1776 per l’intendent Raymond Saint-Severs féu atenció especialment a la conducció d’aigües, el sanejament i la millora de carrers i vies. El 1760 s’havia començat la construcció de la nova universitat sota els cànons borbònics. Com a conseqüència de la Revolució Francesa (1789) Perpinyà es convertí en la capital del departament dels Pirineus Orientals. En aquest període s’enregistraren nombroses execucions de persones no addictes al nou règim revolucionari, així com també el tancament d’esglésies i estatges religiosos. El 1793 el Rosselló fou envaït pels exèrcits espanyols comandats per general Ricardos, però la seva escomesa fou aturada per Jaume Josep Cassanyes i pel general Dagobert. A partir d’aquesta feta tingué lloc una altra gran emigració vers Catalunya d’elements contraris a la Revolució.

Per fer front a la crisi econòmica, agreujada per l’escassetat de queviures i per l’alça de preus, la municipalitat de Perpinyà creà moneda pròpia (1792) i un sindicat de flequers. Tot aprofitant la guerra franco-anglesa, molts especuladors acapararen grans fortunes, però el conflicte bèl·lic de fet provocà un veritable estancament econòmic. Mentrestant, la ciutat es convertí en centre d’un important mercat de productes agrícoles: la viticultura i l’horticultura incrementaren l’àrea de conreu fins a la crisi del final del segle XIX. Les males collites de 1846-47 i la decadència del comerç contribuïren a palesar el descontentament popular, que contribuí a l’esclat de la Revolució del 1848. Durant el Segon Imperi (1852-70) la profunda transformació agrícola del país anà acompanyada d’un gran avenç en les comunicacions, especialment per la introducció del ferrocarril, cosa que obrí el mercat francès als productes rossellonesos: el 1858 fou oberta la línia Narbona-Perpinyà. De tota manera, la política lliurecanvista del govern imperial arruinà els conreus tradicionals, dels quals només se salvà la vinya.

Ciutat de forta convicció republicana, el març de 1871 Perpinyà intentà de proclamar la Comuna però l’intent fou esclafat per la intervenció militar. Durant tot aquest període la ciutat havia experimentat un fort increment demogràfic que alhora produí una expansió urbana, consolidada a inici del segle XX. Lloc de pas per a molts dels refugiats de la guerra civil espanyola (1939), fou afectada per la Segona Guerra Mundial de forma considerable. A partir de 1977, amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, les relacions entre Perpinyà i el Principat han experimentat un significatiu avenç, sobretot a nivell econòmic, que ha repercutit també en la recuperació de la personalitat catalana de la ciutat.

ART.- En temps dels comtes independents del Rosselló, que hi varen tenir la residència, Perpinyà s’engrandí a recer de l’església romànica de Sant Joan i s’abrigà darrera un recinte fortificat que al final del segle XII fou engrandit i, a partir d’aquesta època, enclogué les actuals parròquies de Sant Jaume, la Reial i Sant Mateu. La capella de Nostra Senyora dels Còrrecs, oberta a la catedral, és part de Sant Joan el Vell –la nau meridional- i el monument religiós més vell de Perpinyà on es venera la Verge dels Còrrecs, bella imatge del segle XI. El màxim esclat artístic de Perpinyà correspon a l’època dels reis de Mallorca, en què fou capital del regne (1276-1344); en aquest moment varen ésser començats els monuments més significatius de la ciutat, com la Catedral de Perpinyà, iniciada el 1324. Altres esglésies importants són la de Santa Maria de la Reial (segle XIV), d’una nau amb capelles laterals; la de Sant Jaume, començada al segle XIII i acabada al segle XVIII, que té una sola nau i dos absis i conserva interessants retaules; i les del Carme, Sant Mateu i Sant Andreu.

L’edifici civil més important és el Palau dels Reis de Mallorca, construït a partir del 1276 per allotjar la cort de Jaume II. De l’antiga muralla subsisteix la porta i les torres del Castellet (segle XIV), convertit després en presó i actualment seu d’un interessant museu. El Palau de la Diputació (segle XV) i la Casa de la Vila (segle XIII a XVII) són interessants exemples d’arquitectura local rossellonesa; al pati d’aquesta última (segle XV) hi ha una de les més belles obres de Maillol: Mediterrània. La Llotja és del tipus semioberta: fou començada el 1397 i decorada en gòtic flamíger el 1540, i ha sofert nombroses transformacions.

Enllaços web: TurismeEl Casal

Peralta i Calassanç (Llitera)

Municipi de la Llitera (Franja de Ponent): 114,9 km2, 523 m alt, 240 hab (2013)

(cast: Peralta de Calasanz)  Format el 1970 per l’annexió de l’actual capital del municipi Peralta de la Sal, amb Calassanç i Gavasa. comprèn el sector nord de la comarca, que correspon a l’alta conca de la Sosa de Peralta, afluent del Cinca; és accidentat per la serra de Corrodella i, en bona part, és cobert de matolls, ermots i pastures.

Agricultura de secà, els cereals constitueixen el conreu dominant, seguits de vinya, oliveres i ametllers. Hi ha ramaderia (ovins). La indústria alimentària ha gairebé desaparegut. Aprofitament de la sal de les fonts. Àrea comercial de Lleida.

Església parroquial de Santa Maria. El 1697 s’hi establí un noviciat escolapi (Josep de Calassanç era fill de Peralta)

Santuari de la Móra. El municipi comprèn, a més, el llogaret de Quatrecorts.

Peníscola (Baix Maestrat)

Municipi del Baix Maestrat (País Valencià): 78,97 km2, 46 m alt, 7.457 hab (2014)

(cast: Peñíscola) Situat al litoral, al sector sud de la plana de Vinaròs, accidentat per la serra d’Irta, que forma, dins la mar, el penyal de Peníscola, al sud del terme, ocasionant una costa alta i rocosa, mentre al nord la costa és baixa i sorrenca. De nord a sud hi ha una sèrie de barrancs, com els Pitxells, Sant Antoni, Volant, Moles i Irta, que desemboquen a la mar. La meitat del territori és ocupat per muntanya improductiva.

L’agricultura de secà és formada per conreus de ametllers, vinya, cereals i oliveres; el regadiu és ocupat per hortalisses i arbres fruiters. La pesca és també una activitat important. Les platges i el pintoresquisme del nucli, així com la seva situació, fan de la ciutat un centre turístic i d’estiueig, factors que han fet desenvolupar les indústries hotelera, de la construcció i dels serveis. Àrea comercial de Castelló de la Plana.

La ciutat s’ha eixamplat modernament per l’istme i s’escampa costa endins, prolongada per les urbanitzacions. L’antic nucli urbà bastit sobre el penyal, és voltat de muralles, perfectament conservades, que denoten un ús militar fins a la fi del segle XIX; es conserven diverses cases senyorials, la casa de la ciutat fou reconstruïda al segle XVIII; església parroquial de la Mare de Déu dels Socors (gòtica-barroca); hi ha també l’església de Santa Anna i el santuari de l’Ermitana.

El castell de Peníscola, que ja existia en època islàmica, fou edificat pels templers i fou la residència i estudi papal en l’època que hi residí el papa Benet XIII fins a la seva mort (1422). Esdevingué centre de la governació de Peníscola.

El municipi comprèn, a més, els quarts d’Irta, de Poatx, de la Redonda i la caseria del Port Blau.

Enllaços web: AjuntamentTurismeBanda de Música

Pena-roja (Matarranya)

Municipi de la Matarranya (Franja de Ponent): 83,29 km2, 746 m alt, 487 hab (2014)

(cast: Peñarroya de Tastavins) Situat a la dreta del Tastavins, que s’hi origina per la unió del barranc de Pena-roja i el de l’Escalona, i que és afluent del Matarranya, al límit amb el Baix Maestrat i accidentat pels contraforts meridionals dels ports de Beseit, a l’extrem meridional de la comarca. Prop del 85% del terme és improductiu, cobert de pinedes i garrigues.

Agricultura amb conreus mediterranis de secà (cereals, olivera, vinya). Ramaderia (bestiar porcí i oví) i avicultura. Les indústries tradicionals del cànem i del lli han desaparegut. Àrea comercial d’Alcanyís. Població en descens.

La vila és aturonada, destaca l’església barroca de Santa Maria la Major (segle XVIII).

Dins el terme hi ha el notable santuari marià de la Font.

Penàguila (Alcoià)

Municipi de l’Alcoià (País Valencià): 49,92 km2, 685 m alt, 324 hab (2014)

(trad: Penaila) Situat a la serralada Pre-bètica valenciana, accidentat per la serra d’Aitana i drenat pel riu de Frainos (o riu de Penàguila), afluent esquerre del riu de la Seta, a l’est d’Alcoi. El terme és força accidentat i la superfície conreada només ocupa una petita part del terme.

La principal activitat econòmica és l’agricultura, dominada pel secà, i els conreus més estesos són els cereals, als quals segueixen en importància l’olivera i la vinya. El regadiu, que aprofita les aigües dels barrancs de la Font i de Planes, produeix hortalisses i fruiters. Hi predominen les explotacions agràries petites. La indústria hi és pràcticament inexistent; cal esmentar únicament l’alimentària (farines) i la tèxtil (confecció). Àrea comercial d’Alcoi.

La vila és dominada per l’antic castell de Penàguila, avui arruïnat. Església parroquial de Santa Maria, del segle XVIII.

El municipi també comprèn el despoblat de l’Alqueria de Sanç.

Pego (Marina Alta)

Municipi de la Marina Alta (País Valencià): 52,85 km2, 82 m alt, 10.331 hab (2015)

Situat al nord de la comarca, al límit amb la Safor, no gaire lluny de la costa. El terme és accidental pels relleus de les diverses serres, últims contraforts de la serralada Prebètica. El sector nord-est del terme, la zona més propera al litoral, és una zona pantanosa.

La principal activitat econòmica és l’agricultura; malgrat això, una gran part del terme és domini dels boscos de pins i d’alzines. Al regadiu s’hi conreen cítrics i productes d’horta; l’arròs, conreu tradicional, ocupa només una petita part de la zona dels marjals, i està en procés de regressió. Al secà és conreen principalment oliveres, garrofers i ametllers. La indústria és una activitat subsidiària, si bé pren, cada cop més, una major importància: indústries alimentàries (licors, torrons), tèxtils i de materials per a la construcció. Àrea comercial de Gandia.

La vila, d’origen islàmic, aturonada, és dominada per les restes de l’antic castell de Pego; església parroquial de Santa Maria (segle XVII) que conserva un retaule del segle XV; església d’Ecce Homo, bastida el 1759. Pertangué al ducat de Gandia des del segle XIV.

El municipi comprèn gran nombre de despoblats (a causa de l’expulsió dels moriscs el 1609), entre els quals l’Atzúvia de Francesc Miró, Uixola, Massil, Gaià, el Castelló, Cotes, Beniarrupaix, Atzeneta de Pego, Favara de Pego, Benumea, Benigàlip, Benigànim, Ambra, Atzaila, Beniparri, Benissulemà i Benixat.

Enllaç web: Ajuntament

Pedreguer (Marina Alta)

Municipi de la Marina Alta (País Valencià): 29,58 km2, 83 m alt, 7.438 hab (2014)

Situat al sistema Pre-bètic valencià, a la vall del Girona, al sud-oest de Dénia. El sector meridional és accidentat per diversos relleus que no superen els 400 m d’altitud, mentre que el nord és pla i comprèn el sector entre els rius Girona i Xaló o de Gorgos.

Els conreus de regadiu és dediquen principalment als tarongers i les hortalisses. A l’agricultura de secà els conreus més importants són els cereals i els ametllers, seguits dels garrofers i la vinya. Hi predomina la petita explotació. La indústria és diversificada: sobresurt l’alimentària i molt especialment la construcció de mobles. Hi ha nombroses urbanitzacions. Àrea comercial de Gandia.

La vila és d’origen islàmic; església parroquial de la Santa Creu.

El terme comprèn, a més, el despoblat de Matoses, el castell d’Ocaive i la masia d’Albardanera.

AjuntamentTurismeClub BàsquetCentre Excursionista

Pedralba (Serrans)

Municipi dels Serrans (País Valencià): 58,84 km2, 120 m alt, 2.932 hab (2014)

Situat a l’àrea de parla castellana del País Valencià, al límit amb el Camp de Túria, a l’oest de Llíria, a la vall del Túria, el terme s’estén a banda i banda del riu.

La principal riquesa és l’agricultura; s’hi conreen més de tres quartes parts del territori. Els conreus bàsics són la vinya i els tarongers, aquests últims a les terrasses de la vora del riu, riques terres de regadiu; també hi ha conreus d’horta (cebes), cereals i oliveres. Cooperativa vinícola. La ramaderia és molt secundària. Petita indústria tèxtil. Àrea comercial de València.

La vila, que rebé el títol de ciutat el 1927, és a l’esquerra del Túria. Església parroquial de Santa Maria, barroca (segles XVII-XVIII). Fou centre de la baronia de Pedralba, se’n conserva el palau senyorial.