Municipi de l’Alt Palància (País Valencià): 14,41 km2, 738 m alt, 54 hab (2014)
(cast: Pavías) Situat a l’àrea de parla castellana del País Valencià, entre les conques del Millars i el Palància, al sector oriental de la comarca, al límit amb l’Alt Millars, és accidentat per la serra d’Espadà. El barranc d’El Salto, al centre de la foia de Pavies, aflueix a la rambla de Figueres. Els boscs de pins i la muntanya improductiva ocupen gran part del terme, que reguen nombroses fonts.
Modesta agricultura, la producció d’oli, vi i cereals, així com una minsa ramaderia (porcs i cabres), n’és la principal riquesa. La propietat de la terra és molt fragmentada en règim d’explotació directa. Població en descens.
El poble aglutina tota la població del municipi. Església parroquial de Santa Caterina.
Municipi de la Ribagorça (Franja de Ponent): 81,74 km2, 1.431 m alt, 304 hab (2014)
(cast: Laspaúles) Situat a la vall de l’Isàvena (vall de les Paüls), afluent de l’Éssera, entre la serra d’Urmella i la de Vallabriga. El terme, que comprèn l’alta conca del riu, és molt accidentat i en bona part cobert de bosc i prats.
Agricultura de secà (cereals, patates i vinya), localitzada al sector central, més planer (altiplans de les Paüls). Ramaderia (bestiar boví, per a la producció de llet). Àrea comercial del Pont de Suert.
La vila és enlairada damunt la riba dreta de l’Isàvena. Església parroquial de Sant Pere.
Comprèn els antics termes de Nerill i d’Espès, annexats el 1966, a més dels pobles de Villarrué i Suïls, la caseria de Vilaplana, el llogaret d’Alins d’Isàvena i la quadra de Rins.
Municipi de l’Horta (País Valencià): 35,85 km2, 72 m alt, 67.156 hab (2014)
Situat a l’esquerra del Túria, en un territori pla, al nord-oest de València. El riu Túria, que rega el terme, en constitueix el límit sud, entre els municipis de Manises i Quart de Poblet.
L’economia es basa en l’agricultura i la indústria. Es conrea gran part del terme, encara que es troba en procés de regressió a causa de la pressió urbanística i industrial. Per als conreus de regadiu s’utilitzen les sèquies de Montcada, Tormos i Mestalla, i també aigua de pous. El principal conreu és el de tarongers; també s’hi conreen llimoners, fruiters i hortalisses. Al secà els conreus més estesos són els de garrofers. La propietat de la terra és molt repartida. Hi predominen les petites explotacions agràries. Pel que fa a la ramaderia, hi té certa importància l’ovina, també cal destacar la cria de porcs i l’aviram. La indústria és una activitat tradicional, a la qual es dedica una gran part de la població activa, on destaca l’alimentària, la derivada de la pell, la de la construcció i la fabricació de ganivets i els filats i teixits. És molt cèlebre la ceràmica de Paterna. Àrea comercial de València.
Important creixement demogràfic, especialment en el període 1961-80, a causa de la proximitat de València.
La vila és d’origen romà; església parroquial de Sant Pere (segle XVII), i restes de l’antic castell de Paterna. El 1746 es creà el comtat de Vila-Paterne.
El municipi comprèn, a més, els barris troglodites de les Coves d’Alborgí, les Coves de la Torre i les Coves del Batà, el barri treballador de la Ciutat Jardí i el poble de Sant Antoni de Benaixeve i l’antic hostal i església del Pla de Pou.
Municipi del Rosselló (Catalunya Nord): 7,96 km2, 34 m alt, 1.365 hab (2012)
(fr: Peyrestortes) Situat entre les conques de l’Aglí i de la Tet, al nord-oest de Perpinyà.
Els recursos econòmics es basen en l’agricultura i bàsicament en el monoconreu de la vinya, que produeixen vi amb denominació d’origen controlat; també s’hi conreen arbres fruiters (albercoquers). La ramaderia complementa l’agricultura amb bestiar oví i algunes cabres. A la indústria destaca una fusteria i una important empresa de construccions i transport. Àrea comercial de Perpinyà. La població que havia minvat des del 1881 al 1946, actualment està en ascens degut principalment a la proximitat de Perpinyà.
El poble agrupa tota la població del municipi. A l’església parroquial hi ha un retaule de sant Joan esculpit de Pere Barrufet i pintat per Honorat Rigau. Hi ha restes preromanes al lloc dit de les Sedes.
Municipi de la Marina Alta (País Valencià): 11,77 km2, 295 m alt, 1.020 hab (2014)
És situat a la vall de Pop, drenat pel riu de Gorgos, al nord de la serra del Carrascar de Parcent.
El terme és accidentat i solament se’n conrea una tercera part, bàsicament de secà; els conreus més estesos són els cereals, la vinya, l’ametller, l’olivera i el garrofer; els conreus d’horta ocupen només una petita part del terme. L’activitat industrial és escassa: indústries alimentàries. Àrea comercial de Gandia. Ha perdut població des de començament del segle XX (el 1910 comptava amb 1.192 hab).
El poble és d’origen islàmic; l’església parroquial de Santa Maria, on hom hi venera la Puríssima Xiqueta, és del segle XVII.
Lloc de moriscs, el 1534 gran part de la població fugí en vaixells corsaris vers el nord d’Àfrica, tot emportant-se’n captius el senyor de Parcent i la seva família, i el 1609, amb motiu de l’expulsió dels moriscs, s’uniren als revoltats de la Vall de Laguar.
Municipi de la Vall d’Albaida (País Valencià): 8,10 km2, 192 m alt, 584 hab (2014)
Situat als vessants de la serra de Benicadell, a la riba dreta del riu d’Albaida, drenat pel Iunda, que rega el nord-oest del terme. Més al sud hi ha el terme separat de la Muntanya del Palomar.
L’agricultura ocupa dues terceres parts del territori, la base econòmica són els conreus de secà: vinya (raïm de taula), ametllers, presseguers, albercoquers, garrofers i oliveres; el regadiu aprofita l’aigua del riu d’Albaida i s’hi conreen cereals, hortalisses i fruites. Predomina la petita explotació agrària. Hi ha cria de porcs i aviram. La indústria es limita a petites fàbriques de plàstic. Àrea comercial d’Ontinyent.
La població ha sofert des de mitjan segle XIX un lent però constant procés negatiu, encara que darrerament tendeix a estabilitzar-se.
El poble és al llarg de la carretera de Xàtiva a Alcoi; destaca la seva església parroquial de Sant Pere, molt reformada a principis del segle XVIII.
Municipi de la Safor (País Valencià): 0,98 km2, 17 m alt, 998 hab (2014)
Situat en un terreny pla, a l’horta de Gandia, vora la costa.
L’economia es basa en l’agricultura, íntegrament de regadiu, que utilitza les aigües de la sèquia de Palmera, derivada del riu d’Alcoi; els tarongers es conreen en règim de monocultiu. Predomina la petita explotació agrària. El sector terciari està representat per un puixant turisme a la costa. Àrea comercial de Gandia.
El poble és d’origen islàmic (fou lloc de moriscs de la fillola de Gandia) i està situat prop de la carretera de València a Alacant. Destaca l’església parroquial de la Concepció.
Municipi i capital de Mallorca i de les Illes Balears: 213,55 km2, 24 m alt, 399.093 h (2014).
Situada a la costa sud-occidental de l’illa, al fons de la badia de Palma, a l’extrem occidental de la plana central mallorquina; és accidentada, a l’oest, per la serra de na Burguesa (que pertany a la serra de Tramuntana) i a l’extrem est per la de sa Marina de Llucmajor.
ECONOMIA – El turisme, la indústria i els serveis són avui les funcions urbanes predominants, mentre que l’agricultura, que havia estat l’activitat més important, juntament amb la pesca, ha quedat molt malmesa per la pressió urbanística i turística; predominen, però, els conreus herbacis i d’arbres fruiters de secà (ametllers). Per altra banda, el sector pesquer compta amb una petita flota de barques amb un total de captures pròxim a les 2.000 tones anuals. Pel que fa al sector secundari, les tradicionals indústries del calçat, el cuir i el tèxtil, malgrat les contínues i greus crisis, subsisteixen amb d’altres més modernes dedicades especialment a la metal·lúrgia, la química, la fusta (mobles) i les alimentàries.
El sector turístic, però, és el gran motor de l’economia de la ciutat, convertida en un dels centres no només d’atracció turística nacional sinó també internacional. Palma compta amb una extensa oferta hotelera i de serveis turístics que s’estén al llarg de la badia pels nuclis de s’Arenal, la Platja de Palma (dins el terme municipal) i, fins i tot, més enllà del seu àmbit municipal, ja que està íntimament relacionada amb els nuclis de Palmanova i Santa Ponça, al municipi de Calvià. Comercialment és centre d’una àrea que comprèn en la seva totalitat l’illa de Mallorca. El port, emplaçat entre la punta de Sant Carles i l’antiga desembocadura de sa Riera, manté línies regulars amb els ports de Maó, Eivissa, València i Barcelona. Compta, a més, amb un dels aeroports més importants pel nombre de passatgers, no tan sols d’Espanya sinó de tot Europa.
POBLACIÓ – Pel nombre d’habitants Palma és la primera ciutat de l’arxipèlag, i concentra el 40% de la població de la comunitat. El creixement demogràfic ha estat molt important durant el segle XX, derivat d’un important creixement vegetatiu i d’una forta immigració. Fou a partir de principis i meitat del decenni del 1980 quan la tendència demogràfica al creixement s’aturà definitivament i es registraren saldos migratoris negatius, a més d’una inenterrompuda baixada de les taxes de natalitat. Dins la història demogràfica de la ciutat cal destacar l’important gir que suposà l’arribada d’immigrants; aleshores es rejovení l’envellida estructura de població derivada de la minva de les taxes de natalitat i de la reducció de la mortalitat de principis del segle XX. El 80% de la població es concentra al nucli urbà.
LA CIUTAT – Encara que d’origen romà, tingué el seu primer desenvolupament en el moment de la dominació musulmana, quan foren construïts diversos recintes murallats a partir de l’Almudaina (segles IX-X); el caràcter pròpiament urbà, però, arrencà de la Reconquesta cristiana, quan suplantà en la capitalitat de l’illa a la ciutat d’Alcúdia i es convertí en un ric empori comercial malgrat la inadequació del seu port, poc protegit.
Les muralles medievals foren construïdes als segles XI-XII; tancaren una superfície aproximada de 123 ha, i el traçat va ésser respectat en la construcció de les posteriors fortificacions (segle XVI); abans del 1850 no hi havia cap barri extramurs important, però a partir de la segona meitat del segle XIX la ciutat registrà un important creixement demogràfic, com a conseqüència d’un fort augment vegetatiu i de l’atracció de la població forana cap a les indústries incipients, cosa que donà lloc a una densitat de l’ordre dels 400 h/ha, a la creació de barris allunyats del centre (la Soledat, Son Espanyolets, ets Hostalets, Santa Caterina, etc) i a la necessitat d’abatre les muralles. L’any 1895, després de superar nombroses dificultats, foren demolides, i començà l’expansió de la ciutat en tots sentits, dins una absoluta anarquia urbanística, malgrat l’existència, ja l’any 1901, d’un notable pla d’Eixample (pla Calvet); en línies generals el creixement s’estengué pels sectors costaners de la badia, on es concentren els barris residencials, mentre que els barris de veïnat es desenvolupen cap a l’interior i ultrapassen el límit municipal en alguns casos. L’eix comercial continua essent l’antiga rambla (es Born), dessecada i convertida en avinguda, i els carrers adjacents de la ciutat vella.
HISTÒRIA – Fundada per Q. Cecili Metel després de la conquesta romana de Mallorca (vers 123 aC), les restes arqueològiques fan pensar que la primitiva ciutat estigué situada una mica a l’est de l’actual emplaçament. Al segle V sofrí la invasió dels vàndals, i més tard fou conquerida pels bizantins (534) i pels musulmans. Pertanyé a la taifa de Dénia (1031-91), fins que se n’independitzà, i més tard, el 1114-15, fou breument conquerida i saquejada per una expedició catalano-pisana. Reconquerida i repoblada immediatament pels almoràvits, passà després a formar part de l’imperi almohade (1203). A mitjan segle XII era un port mediterrani important, i els seus vaixells viatjaven fins a Síria a la recerca de les mercaderies de les caravanes asiàtiques.
Reconquerida per Jaume I el 1229, la ciutat quedà vinculada a la corona catalano-aragonesa, i a la mort d’aquest rei es convertí en la capital (juntament amb Perpinyà) del Regne de Mallorca, que fins al 1343 no fou reintegrat a la corona catalano-aragonesa per Pere III el Cerimoniós. Pel seu pes demogràfic i la seva activitat comercial, la vila, anomenada Ciutat de Mallorca, monopolitzà la vida econòmica, política i cultural de les illes als segles XIII-XIV. L’organisme de govern de l’illa era el Gran e General Consell de Mallorca, on la representació ciutadana era el triple que la del camp (forans). La debilitat de la representació camperola féu que se subordinessin els interessos del camp als de la ciutat.
El canvi de conjuntura econòmica a mitjan segle XIV, amb la depressió demogràfica produïda per la pesta i la disminució de la riquesa comercial, obligà els ciutadans a cercar nous recursos econòmics, basats en l’explotació dels camps, als quals s’augmentà la pressió tributària. Les tensions entre camp i ciutat es van incrementar i el 1391 els camperols es precipitaren contra Ciutat de Mallorca. Una hàbil maniobra dels ciutadans féu que la revolta es dirigís contra els jueus del call. El 1450 es produí novament un intent de revolta camperola, a la qual s’afegí l’artesanat urbà de les principals viles mallorquines, i que acabà amb una dura repressió. Durant el segle XVI la ciutat participà en la infructuosa revolta de les Germanies, aixecament urbà organitzat a través dels gremis i fidel aliat de les reivindicacions camperoles (1520-21). La derrota dels agermanats sumí la ciutat en la decadència; el segle XVII fou presidit per les lluites senyorials entre els canamunts i els canavalls. Després de l’entronització dels borbons a Espanya, fou dissolt el Gran e General Consell, i la ciutat recuperà l’antic nom romà de Palma.
Durant el segle XVIII recuperà la vitalitat demogràfica i la normalitat econòmica. El 1728 començà a comercialitzar amb les colònies americanes, i el 1787 s’hi fundà la Societat Econòmica d’Amics del País. Al final d’aquest mateix any, la població representava una quarta part dels habitants totals de l’illa. Durant el segle XIX la migració interna concentrà a Palma quasi la meitat de la població mallorquina, cosa que féu possible la recuperació econòmica. Així, la ciutat comptabilitzava la major part dels vots de l’illa durant el règim constitucional censatari, pes polític accentuat encara per l’absentisme dels propietaris del camp.
Ocupada pel bàndol franquista des dels inicis de la guerra civil, a partir del 1950 s’inicià amb gran força la recuperació econòmica de Palma, motivada sobretot per l’extraordinari auge del turisme. Convertida en un dels centres turístics més importants d’Europa, amb gran repercussió sobre el tràfic aeri, la immigració hi produí a més un molt destacat augment de la població. Capital de la comunitat autònoma de les Illes Balears (1983), el govern municipal fou ocupat després de les primeres eleccions democràtiques (1979) pel socialista Ramon Aguiló, reelegit el 1983 i 1988.
ART – Pertanyen al període de dominació musulmana la porta de l’Almudaina, resta de l’antiga fortificació, i els banys àrabs, possiblement del segle XI, formats per tres sales, de les quals una és quadrada i amb el peristil interior de quatre columnes per banda, i coberta amb una cúpula semicircular. El castell de l’Almudaina, residència dels valís de l’illa, va ésser transformat a la fi del segle XIII en el Palau Reial per Jaume II de Mallorca; en dirigí les obres Pere Salvà, i consta de quatre torres ammerletades situades als angles de l’edifici; a l’interior hi ha la capella de Santa Anna.
El monument religiós més important de la ciutat és la catedral, mostra del gòtic català, començada el 1230 sobre l’emplaçament de la principal mesquita de la ciutat. Consta de tres naus (la central més alta) sostingudes per catorze pilars prismàtics i per arcs boterells basats sobre contraforts, culminats per pinacles, que li donen l’aspecte exterior característic. Al segle XIII va ésser edificada l’església de Santa Eulària, d’estil gòtic i amb planta de tres naus, i el convent de Sant Francesc, la basílica del qual, d’una sola nau i amb amplis finestrals, té una bella portalada d’estil plateresc. La Llotja, construïda per Guillem Sagrera, és del final del gòtic, amb influències anglesa, flamenca i del gòtic espanyol. Un altre dels edificis importants és l’ajuntament, amb una façana de finals del Renaixement. Domina la ciutat el castell de Bellver (segle III) amb la seva característica forma circular.
Municipi de la Safor (País Valencià): 13,92 km2, 45 m alt, 1.687 hab (2014)
Situat en un terreny pla, a l’horta de Gandia, al sud d’aquesta ciutat, a les ribes del riu Vernissa, és accidentat al sector nord-oest per la serra Marxuquera.
La principal activitat econòmica, comuna amb la dels altres pobles de la comarca, és l’agricultura, primordialment de regadiu, per a la qual s’utilitzen aigües del riu d’Alcoi, elevades per mitjà de motors; el conreu més estés és el de cítrics (tarongers, mandarines, etc), que ocupa la quasi totalitat de les terres de regadiu. A les terres de secà es conreen fruiters i oliveres. La propietat de la terra és molt repartida, i les explotacions agràries són més aviat petites. Avicultura. Escassa activitat industrial (fabricació de materials per a la construcció).
El poble és al peu d’un turó, on hi ha les restes de l’antic castell de Palma, centre de la baronia de Palma. L’església parroquial és dedicada a sant Miquel.
El municipi comprèn, a més, la caseria de la Torreta i el despoblat de Rafalany.
Municipi del Rosselló (Catalunya Nord): 10,41 km2, 20 m alt, 3.052 hab (2012)
(fr: Palau-del-Vidre) Situat al Riberal, a la dreta del riu Tec, al límit amb el terme d’Elna. La part septentrional és regada pel rec de Palau.
L’economia és basa en l’agricultura: de secà s’hi conrea vinya (dedicada a la producció de vi). Hi preponderen, però, els conreus de regadiu, els quals són possibles gràcies a l’aprofitament del rec de Palau, i s’hi produeixen verdures, llegums i fruita (albercocs, préssecs, pomes). Indústria derivada de l’activitat agrícola; comerç de fruites.
El poble es formà al voltant de l’església parroquial, que conserva dos retaules del segle XIV.
El municipi comprèn a més el poble de Vilaclara i la masia de les Garrigues.
Dades dels Països Catalans 