Sigla de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (centre universitari, 1911- ).
ESAB *
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Cultura i Art
Entesa Judeocristiana de Catalunya
(Catalunya, 1961 – )
Entitat que promou les bones relacions entre els jueus i els cristians.
Després de la Segona Guerra Mundial, a Catalunya, intel·lectuals, polítics i cristians compromesos començaren a interessar-se pels jueus i per Israel. En nasqueren unes esporàdiques manifestacions públiques que feren que la gent preocupada pels estralls de l’antisemitisme, però més encara pel seu possible reviscolament, es conegués.
Aquests, jueus i cristians, ajudats per unes monges de Nostra Senyora de Sió, s’agruparen vers l’any 1961, i el 1967 es constituïren en filial, però amb vida independent, de l’Amistad Judeo-Cristiana, de Madrid, autoritzada l’any anterior. El 1969, el grup català pogué estructurar-se oficialment.
El seu objectiu se centra a fomentar el coneixement i el respecte mutus, superant tots els prejudicis, entre jueus i cristians, mitjançant una acció cultural, no proselitista, de profunditat i continuada, basada, de preferència, en l’estudi del patrimoni comú: Déu, la Bíblia, la història compartida, etc.
Encontre, processó de l’
(Països Catalans, segle XVI)
Nom donat, a diverses poblacions, a la processó pròpia del matí del dia de Pasqua en la qual es trobaven dos seguicis, l’un acompanyant la imatge de Jesús, i l’altra la de la Mare de Déu.
L’encontre era en un lloc ampli, hom entonava himnes litúrgics i la Mare de Déu acostumava a fer unes salutacions molt cerimonioses (per això era anomenada també a Mallorca processó de sa capadeta, entre mostres d’alegria. Al Rosselló i al Vallespir rebia el nom de processó del Ressuscitat.
Sembla que sorgí a la fi del segle XVI substituint les representacions medievals de Pasqua, malvistes pel sever esperit tridentí, i s’estengueren molt durant el Barroc.
Enciclopèdia Catalunya
(Barcelona, 1926)
Sèrie de manuals, per a l’estudi dels Països Catalans iniciada per Editorial Barcino.
Dedicada preferentment a ciutats i comarques, hi ha inclosos temes d’economia, marina, escultura i folklore.
Encants, fira dels *
(Barcelona, Barcelonès)
Nom popular de la fira de Bellcaire.
Empordà, L’ -sardana-
(Catalunya, 1908)
Sardana amb text de Joan Maragall i música d’Enric Morera. Per a cor masculí.
La música acompanya amb ritme enèrgic el text escrit prèviament, cas insòlit en les lletres per a sardana de Maragall.
Empar Rosselló, Companyia
(Barcelona, 1979 – )
Companyia de dansa. Fundada per la ballarina i coreògrafa Empar Rosselló.
Ha fet els següents muntatges: Solstici, Sol de dansa amb so, Madonna, Antra (1979), Montserrat, dotze meditacions sobre l’acte de viure (1983), Collage (molècula) (1984), Figures (1985), Més cèntric impossible (1986), Tu ets jo i jo sóc tu (1987), Es pot arribar tard (1990), Amor, amor, amor (1991), No et fiïs de les aparences, tu també pots guanyar (1992), Coloratures per a cinta magnètica (1993), Vien’s on se’n va (1993-94), Traviata (1994), L’era de l’ensalada -pensaments ocults- (1995), El somni de la nit de Sant Joan (1996).
emigrant, L’
(Catalunya, 1891)
Obra coral, amb text de Jacint Verdaguer i música d’Amadeu Vives.
Símbol de l’enyorança de la pàtria, assolí ràpidament una gran popularitat, especialment entre exiliats i emigrants.
Elisava -escola de disseny-
(Barcelona, 1961 – )
(Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona) Escola de disseny. Pionera en el seu àmbit a l’estat espanyol.
Es fundà amb el suport de l’església, i es desenvolupà durant el creixement econòmic dels anys 1970.
Adscrita a la Universitat Pompeu Fabra el 1995, ofereix el títol de graduat en disseny.
Enllaç web: Elisava
Elegies de Bierville
(a l’exili, 1942)
Conjunt de dotze poemes de Carles Riba. Foren escrits a l’exili i publicats per primera vegada a Barcelona, amb data de Buenos Aires, el 1942.
En l’aspecte formal adapta al sistema sil·làbic i accentual català el ritme de l’elegia clàssica, distribuïda la composició en dístics formats per dos hexàmetres dactílics.
El contingut combina l’humanisme clàssic amb una presa de posició cívica després de la tragèdia col·lectiva del seu país, i alhora és un exponent de l’exploració religiosa de la pròpia personalitat.
Dades dels Països Catalans 