(Alacant, segle XIII – ?, segle XIII)
Corsari. En 1285 hostilitzà amb gran eficàcia el tràfic marítim francès que sostenia la invasió de Catalunya realitzada pels croats de Felip l’Ardit.
El seu cop més important fou la captura de dues grans barques i l’enfonsament d’altres onze davant de Narbona. Operava amb un lleny de vint-i-vuit rems.
(Girona, segle XIX – Girona ?, segle XIX)
Mestre, gramàtic i poeta.
A començaments del segle XIX compongué gran nombre de poesies en ocasió de totes les solemnitats i festes que celebrava la ciutat.
(Perpinyà, segle XIV)
(o Guillem Adalbert) Consol de Perpinyà (1325). Partidari del projecte de Pere III el Cerimoniós d’incorporació dels territoris de Jaume III de Mallorca, fou empresonat per aquest.
Ocupada l’illa de Mallorca pel rei Pere el 1343, fou alliberat. Participà l’any següent en la campanya del Rosselló com a conseller del rei Pere.
Intervingué en les deliberacions sobre la capitulació de Cotlliure (1344) i de Perpinyà (1345). Pere III el nomenà batlle d’aquesta vila, un cop conquerida.
(Catalunya, segle XIV – Elna, Rosselló, 1453)
Bisbe d’Elna. Fou monjo a Ripoll, d’on passà a ésser prior de Santa Maria de Meià.
L’any 1429, el legat pontifici, Pere de Foix, el nomenà bisbe de Mallorca; aquest nomenament fou anul·lat pel papa l’any següent per tal de conferir-lo a Gil Sanxis Munyós, que acabava de renunciar al títol papal de Climent VIII, amb el qual havia succeït a Benet XIII (Pere de Luna); Galceran es negà a acceptar l’anul·lació pontifícia i únicament els bons oficis del rei, que obtingué per a ell la seu d’Elna el 1431, aconseguiren de fer-lo sortir de Mallorca.
Resta una carta de Galceran al rei demanant-li que s’abstingués de conferir honors i privilegis als monjos.
(Rosselló, segle XV)
Militar. Senyor de Ponts i d’Agramunt; serví Joan II el Sense Fe durant la revolta catalana. Proposat com a governador de Catalunya el desembre del 1461, fou rebutjat per la ciutat de Barcelona.
En esclatar la revolta era capità del castell de la Força-ral, un dels castells-clau dels comtats de Rosselló i de Cerdanya; contribuí al retorn de Perpinyà a l’obediència de Joan II.
El rei l’envià el 1463 al duc de Borgonya, Felip el Bo; també el 1459 l’havia nomenat ambaixador davant el sobirà francès Carles VII. Anys després fou empresonat a França.
El 1494, Ferran II el Catòlic s’interessà a favor d’ell prop de Carles VIII, sobre el plet pendent amb Guillem de Caramany, vescomte de Lautrec, antic lloctinent del governador francès als comtats de Rosselló i de Cerdanya.
Veure> Lluís Ferran Vila (compositor i organista català del segle XVI).
(Elx, Baix Vinalopó, 24 març 1898 – Alacant, 16 agost 1940)
Pintor. Residí a Granollers des del 1921, on començà publicant caricatures en diverses publicacions locals.
El 1927 participà en la seva primera exposició col·lectiva de pintura a Granollers, on es formà i destacà com a paisatgista. A partir del 1932 comença a exposar a Madrid, Barcelona i València.
A l’inici de la guerra civil es dedicà a recuperar pintures i elements artístics de finques abandonades, i dipositar-les a l’antiga presó de Granollers.
Té algunes teles al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Llíria, Camp de Túria, 1850 – Barcelona, 5 febrer 1878)
Dirigent anarquista. Fou mestre d’escola i milità a l’Aliança de la Democràcia Socialista, de tendència bakuninista.
Fou designat membre del Consell Federal (al congrés de Saragossa, 1872) i de la Comissió Federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT (al congrés de Còrdova, desembre 1872-gener 1873).
Participà en els fets d’Alcoi (1873) i, perseguit, es refugià a Suïssa. Prengué part en diversos congressos internacionals, sota el pseudònim de Gabriel Albagès (nom d’un militant anarquista de Barcelona).
Tornà a la península el 1877 i morí, tuberculós, poc temps després.
(Barcelona, segle XV – 1504)
Advocat i funcionari reial. Cap del monopoli d’abastament de la carn de Barcelona i advocat de la Generalitat.
Col·laborador de Ferran II el Catòlic, fou nomenat lloctinent de Mallorca (1491), regent de la conselleria de Catalunya (1491-94), i del consell suprem d’Aragó (1494-1504).
Per la seva condició de ciutadà honrat barceloní i funcionari reial, Ferran II li encomanà, juntament amb Jaume Destorrent, la redacció del privilegi d’insaculació del Consell de Cent de Barcelona.
(Catalunya ?, segle XVI)
Cònsol a l’illa de Xiu (Quios), possessió genovesa a la mediterrània oriental que en un temps fou base naval de la Companyia catalana a Orient.
L’illa tenia gran importància comercial per posseir el monopoli del màstic. Albanell hi residí fins al 1566, any en què Xiu caigué en poder dels turcs.
Fou segurament el darrer cònsol català en aquella part de la Mediterrània.
