(Londres, Anglaterra, 1849 – Viena, Àustria, 1936)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom d’Alfons Carles I, germà de Carles.
El 1871 es casà amb Maria de les Neus de Bragança, infanta de Portugal, que l’acompanyà quan fou designat general en cap de les forces de Catalunya (1872-76) durant la Tercera Guerra Carlina.
Es mostrà d’acord amb l’entrada dels carlins a l’alçament del 1936. En morir sense fills, deixà per resoldre l’afer de la seva successió.
(Madrid, 1788 – Trieste, Itàlia, 1855)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Carles V. Fill de Carles IV de Borbó i germà de Ferran VII de Borbó, a la mort del qual no reconegué Isabel II de Borbó i esclatà la Primera Guerra Carlina.
En maig-juliol de 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i a Solsona fou rebut pels bisbes de Lleida i Solsona.
(Càller, Sardenya, Itàlia, 22 agost 1920 – Roma, Itàlia, 20 agost 1987)
Historiador. Catedràtic d’història medieval a la universitat de Càller (1959). Ha promogut les recerques arxivístiques, especialment als territoris de la corona catalano-aragonesa. Membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.
Ha publicat molts estudis sobre política, societat i economia en els segles XIV i XV, com: I parlamenti di Alfonso il Magnanimo (1953), La politica italiana di Ferdinando I d’Aragona (1954), Medioevo aragonese (1958), La politica italiana di Martino il Vecchio (1962), Il feudalesimo in Sardegna (1968), Sibilla di Fortià, regina d’Aragona (1969), Bernat Descoll, funcionari i cronista del rei Pere “el Cerimoniós” (1975), I catalani nel Mediterraneo nel Basso Medioevo: aspetti e problemi (1983).
(Barcelona, 20 octubre 1899 – Montevideo, Uruguai, 19 juliol 1954)
Pintor autodidacte. De jove treballà com a tipògraf.
Celebrà la primera exposició individual el 1924. Ha destacat com a paisatgista.
El març de 1952 emigrà cap a l’Uruguai.
Sobrenom del bandoler català Josep Pujol i Barraca (1778-1815).
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Escultor. Hom li ha atribuït el sepulcre de Jaume II de Catalunya i de Blanca d’Anjou al monestir de Santes Creus, bé que només consta que cobrà pel tabernacle d’aquest sepulcre.
Pseudònim del periodista i lexicògraf català Joaquim Civera i Sormaní (1886-1967).
(o Bonifàs) Forma del cognom emprada per alguns membres de la família d’escultors catalans Bonifaç (segles XVII-XIX).
(Catalunya ?, segle XV)
Diplomàtic.
Presidí, juntament amb Felip Fajadell, l’ambaixada que Alfons IV el Magnànim envià a Etiòpia per tal de respondre a les propostes d’aliança contra Egipte i d’ajut tècnic que li havia fet (1428) el negus Isaac -dit Preste Joan– a través d’una ambaixada que envià a València. No fou realitzat cap d’aquests projectes.
(Catalunya, segle X)
Eclesiàstic. Germà del noble Sendred de Gurb. Fou canonge de capítol de Vic.
Rebé del bisbe de Vic, Frujà, quatre esglésies pròximes a Gurb, la propietat de les quals havia de produir un llarg plet entre la seva família i el bisbat, que no es resolgué fins a la darreria del primer terç del segle XI.
