(Sicília, Itàlia, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1358)

Fill natural de Jaume II el Just; hagut per aquest durant la seva jovenesa, quan governava a Sicília, d’una unió ocasional amb Lucrècia, dona de la vila de Mazzara.

Degué viure a Sicília fins al 1323 o 1324, després passà a Sardenya i féu armes contra els pisans, incorporat a les forces catalanes comandades per l’infant Alfons, el futur rei Benigne, al qual es donà a conèixer, tot lliurant-li un plec segellat amb la prova del seu llinatge, el qual trameté a Jaume II, sense obrir-lo, alhora que li explicava el fet i l’informava favorablement sobre la conducta militar i personal de Jaume.

Els seus propòsits de ser admès a la cort no donaren resultat. Oferí aleshores els seus serveis al soldà de Tremissèn, el qual l’utilitzaria precisament en gestions diplomàtiques prop de Jaume II, el qual el veié així per primera vegada, encara que continuà sense ser admés a la cort, fins que pujà al tron el seu germà Alfons III, que l’acollí amb cordialitat i li concedí unes propietats a Sardenya.

El seu nebot Pere III el Cerimoniós també l’afavorí decididament. Devers el 1338 apareix com a veguer de Càller; el rei l’armà cavaller i l’incorporà al consell reial durant la segona campanya del Rosselló per desposseir Jaume III de Mallorca (1344).

Sembla que es casà amb una filla del cavaller aragonès Lope de Luna.

El 1347, després de la mort del governador de Sardenya, Guillem (IV) de Cervelló, en la batalla dels Aidu di Turdu, el rei el nomenà en aquest càrrec, amb caràcter interí. Hagué d’afrontar a l’illa, sense rebre reforços, una situació molt difícil, que es prolongà fins que arribà el nou governador Riambau de Corbera.

Morí probablement sense successió, ja que la seva possessió sarda de Quarto Josso pertanyia aleshores a la corona.