(València, 1910 – 1977)
Arqueòleg. Era membre del Servei d’Investigacions Prehistòriques de València.
Ha participat en excavacions de jaciments valencians i publicat treballs sobre prehistòria del País Valencià, especialment sobre l’edat del bronze, com el Catálogo de la colección Federico de Motos en el Museo de Prehistoria de Valencia (1972).
(Alcoi, Alcoià, 23 octubre 1719 – 2 gener 1785)
Industrial. S’ordenà sacerdot i estudià filosofia i teologia a la Universitat de València. El 1755 adreçà, amb el seu germà Pasqual, un memorial a la intendència sol·licitant autorització per a convertir en molí paperer un batan propietat de Pasqual. El molí, situat a la riera del Molinar d’Alcoi, comptava amb 24 piles.
El 1756 llançà al mercat les primeres raimes d’un paper que diferia, per la seva factura i color blanc, del paper utilitzat per la intendència. El 1757, aquest fou introduït a l’oficina de l’estat.
El 1764 escriví a Gregori Maians per comunicar-li que estava muntant una màquina de cilindres o pila holandesa. La seva fàbrica fou la primera que utilitzà aquesta màquina, que aviat fou introduïda a les altres fàbriques alcoianes.
Creà també un reglament que regulava el treball dels obrers paperers.
(València, 16 febrer 1702 – Oriola, Baix Segura, 22 gener 1767)
Bisbe d’Oriola (1763-67). Estudià a València, i a Salamanca, on també professà interinament la càtedra de cànons.
Retornat a València, ocupà successivament gairebé tots els càrrecs de la diòcesi, i el 1763 fou promogut a bisbe d’Oriola; durant aquest temps publicà diverses pastorals.
(Castelló de Rugat, Vall d’Albaida, 31 octubre 1947 – València, 24 octubre 2018)
Política. Després d’una carrera en dret mercantil a la Universitat de València, on es va doctorar el 1973 i fou degana de la seva facultat de Dret.
Va ser directora de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) des del 1987 fins al 1993, any que va fer-se càrrec del ministeri de Cultura del govern del PSOE.
El 1996 fou escollida diputada al congrés i el 2008 fou senadora.
(València, 1872 – 1928)
Pintor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles de València.
Participà, com a paisatgista, en exposicions (1896-98). Pintà, també, alguns retrats.
(Ènguera, Canal de Navarrès, 13 octubre 1883 – Madrid, 23 agost 1936)
Metge i polític. En ésser proclamada la Segona República, organitzà un grup paramilitar de dretes, els Legionarios de Albiñana, que subsistí fins a la Guerra Civil.
Pel març del 1932 fundà el Partido Nacionalista Español, de caràcter monàrquic i orientació d’extrema dreta. Participà a la revolta de Sanjurjo, la qual cosa li costà l’empresonament i l’exili a Las Hurdes fins al 1933.
Fou detingut a Madrid el 1936 i afusellat poc temps després de començar la Guerra Civil.
És autor de diversos llibres.
(València, 25 abril 1943 – )
Polític i advocat. Estudià dret a la Universitat de València. Compaginà el seu treball com a advocat amb els diversos càrrecs polítics que ostentà en el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), després d’haver militar un temps a la UGT. Fou elegit diputat a les Corts de Madrid a les eleccions del 1977 i de 1979 com a primer candidat del PSOE per València.
El 1978 fou elegit President del Consell del País Valencià, càrrec que exercí fins la retirada del PSOE del govern valencià, pel desembre del 1979, a conseqüència de la qual dimití del seu càrrec. Poc temps després abandonà el PSOE.
(València, 1922 – Xàbia, Marina Alta, 7 juny 2010)
Escriptor. Doctor en filosofia i lletres. Ha viscut a Bilbao i a Alacant.
És autor d’un Antología del surrealismo en España (1952) i de llibres poètics estimables com els titulats Orillas del Júcar (1942), Vida de un hombre, premi València de poesia 1957, Bajo palabra de amor, Elegías apasionadas i Piedra viva, així com de la novel·la El silencio de Dios, distingida amb el premi Gabriel Miró de l’ajuntament d’Alacant.
(Maó, Menorca, 24 novembre 1786 – 15 octubre 1859)
Dramaturg, poeta i erudit. Traductor al català del teatre neoclàssic i pre-romànic francès i italià, amb obres de Molière, Beaumarchais, Metastasio i Goldoni, versions que resten inèdites.
L’any 1818 va publicar la versió catalana en vers de l’Alfonsiada o Conquista de Menorca per el rey don Alonso III d’Aragón en 1287, poema en tres cants escrit originàriament en castellà per Joan Ramis. Autor d’un Diccionario… de voces sagradas, técnicas, históricas, mitológicas, etc, el primer volum del qual fou publicat l’any 1826 i els altres nou resten manuscrits a l’Academia de la Historia.
Fou un exponent del moviment cultural menorquí a l’època d’ocupació anglesa.
(Banyalbufar, Mallorca, 26 octubre 1927 – Palma de Mallorca, 22 febrer 2024)
Empresari i polític. Professor mercantil, treballà a Veneçuela (1954-63). Director general del Grup d’Hotels del Mediterrani i, des del 1970, president de la patronal mallorquina ASIMA.
En crear-se la UCD es convertí en el seu dirigent a les Balears i, així, fou elegit senador per Mallorca (1977 i 1979). President des del 1978, del pre-autonòmic Consell General Interinsular i, des del 1979, del Consell de Mallorca. El setembre de 1982 abandonà la UCD –i també els càrrecs públics-, per fundar la Unió Mallorquina, partit centrista i autonomista.
El 1983 assolí de nou la presidència del Consell Insular de Mallorca gràcies a un pacte amb AP. Fou més tard President del Parlament Balear (1987-91), fins que es retirà de la política activa.
