(València, segle XV)
Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim com a falconer major. L’acompanyà a diversos fets d’armes d’Itàlia, des de l’expedició que sortí el 1420 cap a Sardenya i Còrsega.
El 1432 fou un dels comandants de l’atac a l’illa de Gerba que dirigí Ramon de Perellós. L’any següent fou promogut a lloctinent del virrei de Nàpols, quan fou investit d’aquest càrrec Ramon Boïl. El 1435, amb el rei, caigué presoner a la batalla naval de Ponça.
(Xàtiva, Costera, 16 febrer 1818 – 28 setembre 1884)
Tipògraf i escriptor satíric. De filiació política liberal, col·laborà en diversos periòdics d’aquest caràcter, especialment a “La Federación” (1870), on signava amb el pseudònim d’El Músic Major.
Publicà opuscles de poemes humorístics (Poba Eixàtiva!, La peixca de l’aladroc, etc), sovint destinats a ésser difosos en festes populars. La seva obra més important és La creu del matrimoni (1886), narració fantàstica, en prosa i en vers, de to sarcàstic i a estones obscè, que fou objecte de condemna i de persecució per l’arquebisbe de València.
Escriví també en castellà (El vendedor de estudiantes, Mis pensamientos sobre los retratos).
(Castelló de la Plana, 21 setembre 1825 – 13 gener 1877)
Advocat i polític. Era cronista de la seva ciutat natal, de la qual fou també governador interí i diputat.
Destacà com a publicista i per les seves monografies El Desierto de las Palmas i Reseña histórica de Castellón.
(Palma de Mallorca, segle XVI – 1585)
Lul·lista. Canonge penitencier de la seu i professor de teologia lul·liana a l’estudi general de Palma de Mallorca. Confeccionà per ordre de Felip II un catàleg de totes les obres de Ramon Llull.
Escriví diverses obres en defensa de la doctrina lul·lista, de les quals només fou publicada la Logica brevis et nova, amb uns comentaris seus originals (1584).
L’obra més important de Bellver és l’Apologia lullianae doctrinae adversus Nicholai Eymerici calumnias, prohibida per la Inquisició (1611) i de la qual es conserven còpies a la Biblioteca Vaticana i a la Biblioteca Pública de Palma de Mallorca.
(Barcelona, segle XVII – 1698)
Teòleg i frare caputxí. És autor d’un Arte de buen vivir, publicat el 1683.
(País Valencià, segle XVIII – segle XX)
Família d’escultors, iniciada pels germans:
Pere Bellver i Llop (Vila-real, Plana Baixa, 1768 – València, 1826) Escultor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles, rebé alguns premis i, en fer-se frare (1810), deixà l’art.
Francesc Bellver i Llop (València, segle XVIII – Madrid ?, segle XVIII) Obscur imaginaire. Iniciador de la família d’escultors. Treballà preferentment a Madrid juntament amb els seus fills:
(València, segle XV – 1468)
Jurista. Estudià dret civil i dret canònic a Bolonya. Tornà a València i fou assessor del justícia criminal (1429). Després d’un exili de quinze mesos a Almansa, causat per una disputa legal sorgida a les corts del 1438, el 1441 passà a Nàpols, juntament amb Alfons de Borja (el futur Calixt III), i entrà al servei del rei Alfons IV el Magnànim com a mestre racional (1442) i com a advocat patrimonial (1457) i de Joan II el Sense Fe com a advocat fiscal (1458) i com a advocat patrimonial (1461).
Entre el 1437 i el 1441 escriví Speculum principum (editat diverses vegades els segle XVI i XVII), dedicat a Alfons el Magnànim i que constituïa alhora una defensa personal contra els motius de l’exili decretat per l’aleshores lloctinent de governador i germà del rei Joan de Navarra, un tractat adoctrinador de monarques, una apologia de l’organització política valenciana i la propugnació d’una monarquia limitada per furs i lleis i per via de contracte; però, al mateix temps s’hi troben una sèrie d’idees sorprenentment revolucionàries i antimonàrquiques: nega l’origen diví de la monarquia i afirma que totes es formaren gràcies a la violència i a la usurpació.
(Motril, Granada, Andalusia, 30 novembre 1662 – Roma, Itàlia, 22 febrer 1743)
Cardenal. Filipista, es presentà personalment al camp de batalla d’Almansa (1707). Fou recompensat per Felip V de Borbó amb la lloctinència i capitania general de València, que no acceptà.
El 1724 renuncià al bisbat de Cartagena i es retirà a Roma, des d’on continuà lluitant per aconseguir un arranjament pacífic de les relacions entre Felip V i el papa i mantenint contacte, fins i tot, amb el gran regalista Gregori Maians.
Acabà, a més, el dessecament i la colonització de les terres del Baix Segura i del Baix Vinalopó (iniciats el 1715), que culminà amb la fundació de les noves poblacions de Dolores, Sant Fulgenci i Sant Felip Neri (1741); els beneficis havien d’ésser destinats a les Pies Fundacions.
(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Escriptor. No s’ha conservat cap de les seves obres.
Era l’autor d’un dels entremesos escènics representats a València en ocasió de la visita a la ciutat del rei Martí I l’Humà, el 1402.
(Barcelona, segle XVI)
Framenor. Autor d’uns Comentaris de Job que foren traduïts a diverses llengües.
