(València, 1487 – 4 juny 1558)
Cronista. De l’estament militar, lluità contra els agermanats valencians. Fou jurat de València el 1522 i el 1523.
Escriví una Relació verdadera de com se començà i se proseguí la Germania en la ciutat i regne de València que fonc en los anys 1519 fins al 1521, interessant per alguns detalls personals que hi figuren.
(Rosselló, segle XVI – segle XVII)
Dama. Heretà el títol vescomtal d’Illa. El 1613 es casà amb el noble i futur escriptor Francesc II de Montcada.
El vescomtat d’Illa fou per al seu fill Guillem Ramon de Montcada.
(València, 4 novembre 1569 – Madrid, 28 juliol 1631)
Dramaturg i poeta en castellà. D’ascendència noble, menà una vida atzarosa i inquieta entre València, Nàpols i Madrid. Des del 1592, assistí, amb el nom de Secreto, a l’Acadèmia dels Nocturns de València, en la qual participà amb 25 poesies i 4 discursos.
Prengué part en les justes poètiques organitzades per Bernat Català de Valeriola (1600) i en les celebrades amb motiu de la canonització de Ramon de Penyafort (1602). Fou procurador general del duc de Gandia Carles de Borja-Centelles (1601-07) i capità de la fortalesa calabresa de Scigliano (1607-09).
El 1616, amb l’intent de fer reviure l’Acadèmia dels Nocturns, fundà a València l’Acadèmia dels Muntanyesos dels Parnàs, de la qual fou president. A partir del 1619, s’instal·là definitivament a Madrid sota la protecció del comte-duc d’Olivares.
Fou el capdavanter de l’escola dramàtica valenciana en llengua castellana, d’arrels classicistes, la qual s’incorporà plenament, gràcies a ell, a les noves fórmules de Lope de Vega, de qui fou defensor i amic.
La seva obra es basa en temes històrics i costumistes: Las mocedades del Cid (1618), inspirada en diversos romanços i base de Le Cid de Corneille; Las hazañas del Cid, El conde de Irlos, El conde Alarcos, La justicia en la piedad, Pagar en propia moneda, El narciso en su opinión, Los amores de Dido y Eneas, Don Quijote de la Mancha, La fuerza de la sangre.
(Catalunya, segle XIV)
Noble. Prengué les armes per Joan II el Sense Fe a la guerra d’aquest contra la Generalitat catalana.
El 1468 pertanyia a la guarnició de Girona que, al cap d’un temps de setge, hagué de capitular.
(Ribagorça, segle XIV – després 1371)
Dama, filla de Felip (IV) de Castre i Alemany i de Teresa de Trastámara. A la mort violenta del seu pare a Paredes de Nava, en 1371, el succeí com a descendent única.
El rei Enric de Castella l’obligà a vendre per 10.000 dobles les viles castellanes de Tordehumos i de Medina de Rioseco, que el monarca volia donar a l’infant Frederic, duc de Benavente.
Elionor morí poc després. Fou succeïda per la seva tia Aldonça de Castre i Alemany.
Nom en castellà del llinatge ribagorçà dels Castre.
(València, 1731 – 1810)
Religiós mínim. Residí molts anys a Roma, on ocupà càrrecs importants de l’orde.
Postulador de la causa de beatificació de Juan de Ribera, escriví, en italià, la Vita del beato Giovanni di Ribera (1797).
(Ribagorça, abans 1413 – vers 1460)
Vescomte d’Évol, baró de Guimerà, conseller i camarlenc del rei Alfons IV el Magnànim. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós, i germà de Felip (V) Galceran. El 1422 es casà amb Blanca de So, hereva dels vescomtat d’Évol (Rosselló).
Acompanyà el rei Alfons IV el Magnànim en l’expedició del 1420 a Itàlia, i aquest premià els seus serveis amb la donació de nombroses rendes reials al Rosselló i a la Cerdanya i la jurisdicció reial sobre les possessions dels vescomtes d’Évol (1424-25).
Sostingué un plet amb Bernat I de Vilamarí per la possessió de Palau-saverdera, que fou reconeguda a aquest (1454).
Fou el pare de Guillem Ramon, d’Ivany i de:
Joan de Castre-Pinós i de So (País Valencià, segle XV – Roma, Itàlia, 1506) Prelat. A Roma fou governador del castell de Sant Angelo. Anys després era bisbe d’Agrigent, Sicília (1479) i abat comendatari de Sant Pere de Rodes (1484). Alexandre VI el féu cardenal prevere de Santa Prisca el 1496.
Eren fills de Felip (VI) Galceran de Castre-Pinós i d’Anglesola (Ribagorça, segle XV – abans 1452) (dit el Bo) Noble. Es casà amb Leonor de Mendoza, la qual mantingué un llarg plet amb els seus sogres a causa de l’usdefruit dels béns del seu marit (1452-55).
Felip (VII) de Castre-Pinós i de Mendoza (Ribagorça, segle XV – 1509) Baró de Castre, de Peralta i de Tramaced. Com el seu avi Felip (V) Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced, figurà en el bàndol reialista durant la guerra contra Joan II. Prengué part en la batalla de Rubinat (1462), i el rei l’armà cavaller i li donà el lloc de Selgua (Aragó), confiscat a Arnau Roger d’Erill-Talarn. Aprofità la guerra per apoderar-se dels béns dels Pinós, vescomtes d’Illa i de Canet, que ell reivindicava per haver mort sense successió legítima Galceran (VII) de Pinós-Fenollet. Prengué part en les lluites de bandositats a Aragó, primer amb els Luna i després amb els Híxar. Renyí amb la seva mare i amb la seva germana Joana, les quals atacà a Alguaire (Segrià) el 1476. Tingué un fill il·legítim, Pere de Castre-Pinós.
Joana de Castre-Pinós i de Mendoza (Ribagorça, segle XV) Heretà la baronia de Castre i es casa amb Berenguer Arnau (III) de Cervelló, baró de la Llacuna. El 1476 es trobà complicada, a Alguaire, amb el xoc que tingué la seva mare amb el seu germà Felip.
(Ribagorça, segle XV – 1493)
Noble de la branca d’Évol, casat amb Violant Carròs i de Centelles, comtessa de Quirra.
