Arxiu de la categoria: Biografies

Castre-Pinós de So i Carròs -germans-

2 Respostes

Eren fills de Guillem Ramon de Castre-Pinós i de So.

Francesc de Castre-Pinós de So i Carròs  (Ribagorça, 1450 – 1497)  La seva muller, Aldonça Roig, fou amistançada del príncep de Girona (després rei Ferran II el Catòlic). Llur rebesnét fou Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i d’Aragó.

Pere Galceran de Castre-Pinós de So i Carròs  (Ribagorça, vers 1455 – 1530)  Fou el successor del seu pare. En la sentència reial del 1493 aconseguí que li fossin adjudicats els vescomtats d’Illa i de Canet. El 1490 combaté contra Pere de Planella, i posteriorment serví Ferran II el Catòlic a Nàpols com a capità d’armes. El rei el recompensà amb la terra de Velluti (Basilicata) el 1505 i amb l’acaidia de Cosenza. Morí sense fills.

Castre-Pinós, Pere Galceran de

4 Respostes

(Ribagorça, abans 1371 – 1413)

Fill d’Aldonça de Castre i Alemany. Heretà els béns materns, mentre que els fills de successius matrimonis de Bernat Galceran de Pinós heretaren les baronies d’aquest, de les quals Pere Galceran renuncià els drets (1396).

Es casà amb Joana de Tramaced i de Ahones, filla del primer matrimoni de la segona muller del seu pare, Urraca de Ahones, que aportà al seu marit, en dot, la baronia de Tramaced (Aragó).

El 1395 capitanejà tropes de reforç enviades a Sicília en ajut de l’infant Martí i dels reis Maria I i Martí I el Jove.

El succeí el seu fill gran Felip (V) Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced.

Castre-Pinós, Pere de

1 Resposta

(Ribagorça, segle XV – segle XVI)

Fill il·legítim de Felip (VII) de Castre-Pinós i de Mendoza, del qual rebé el vescomtat d’Illa en casar-se amb Catalina de Lanuza, i, com que no tingué fills, féu hereu el seu cosí germà Berenguer Arnau IV de Cervelló i de Castre-Pinós.

Els Cervelló, barons de Castre, es cognomenaren de Castre i de Cervelló o de Cervelló i de Castre indistintament.

Castre i d’Haro, Felip (II) Ferrandis de

2 Respostes

(Ribagorça, abans 1304 – 1328/30)

Fill i successor de Felip (I) Ferrandis de Castre i Ximénez de Urrea, i germà d’Aldonça de Castre i d’Haro  (Ribagorça, segle XIV).

Estigué sota la tutela de l’àvia Aldonça Eiximenis d’Urrea, puix que la seva mare es casà de nou, amb Ramon Folc IV, vescomte de Cardona, i successivament sota la dels seus besoncles Joan, Lope i Miguel Ximénez de Urrea, aquest darrer, arquebisbe de Tarragona.

Es casà vers el 1322 amb Elionor de Saluzzo, parenta del rei. S’oposà a l’erecció del comtat de Ribagorça a favor de l’infant Pere i a l’exercici de la jurisdicció d’aquest a les seves terres (1322-28).

El succeí el seu nebot Felip (III) de Castre i de Saluzzo.

Castre i de Saluzzo, Felip (III) de

3 Respostes

(Ribagorça, després 1323 – l’Alguer, 1354)

Baró de Castre i de Peralta i conseller de Pere III el Cerimoniós. Nebot i successor de Felip (II) Ferrandis de Castre i d’Haro. Es casà (vers el 1343) amb Francesca Alemany, senyora de la baronia de Guimerà.

S’enfrontà amb el comte de Ribagorça per qüestions jurisdiccionals (1341). Participà en les campanyes del rei Pere III contra Jaume III de Mallorca a l’illa i al Rosselló (1343); negocià la rendició de les fortaleses del seu cunyat, el vescomte Ramon de Canet i, amb Pere de Montcada i de Lloria, la capitulació de Perpinyà. Prengué possessió, en nom del rei, d’Argelers, Cotlliure, Elna i Perpinyà.

Simpatitzà amb la causa de la Unió aragonesa, bé que sense comprometre-s’hi massa (1347). El 1354 acompanyà el rei Pere en l’expedició a Sardenya, i hi morí en el setge de l’Alguer.

Fou el pare de de Felip (IV) i d’Aldonça de Castre i Alemany.

Castre i Alemany, Felip (IV) de

3 Respostes

(Ribagorça, després 1343 – Paredes de Nava, Castella, 1371)

Baró de Castre i de Peralta. Fill de Felip (III) de Castre i de Saluzzo. Es casà, vers el 1366, amb Joana de Castella, filla bastarda del rei Alfons XI de Castella i germana del rei Enric II.

Participà en la campanya de Castella (1367) i fou fet presoner a Nàjera. Fou alliberat l’any següent per Enric de Trastàmara, el qual li cedí diverses possessions a Castella. Morí lluitant contra els seus vassalls aixecats a Paredes de Nava a causa dels imposts que els exigia.

Amb ell s’extingí la línia masculina dels Castre, ja que tingué una sola filla, Elionor de Castre i de Trastámara, que no arribà a fer-se càrrec de l’herència aragonesa, la qual passà a la seva germana:

Aldonça de Castre i Alemany  (Ribagorça, segle XIV)  A la mort del seu germà (1371) recollí la seva herència. Es casà en Bernat Galceran (I) de Pinós i de Fenollet, i foren els pares de Pere Galceran de Castre-Pinós.

Castillo, Hernando del

7 Respostes

(Segòvia ?, Castella, segle XV – València ?, segle XVI)

Llibreter i editor. El 1509 constituí una societat a València amb l’impressor Cristòfor Cofman i amb Llorenç Ganoto per publicar el Cancionero general (1511) compilat per ell.

El recull, constituït predominantment per texts en llengua castellana, revela un dels primers corrents de castellanització de la societat valenciana de l’època.

Dedicà l’edició al comte d’Oliva Serafí de Centelles.

Castillo, Francisco del

1 Resposta

(Castella, segle XVII – València, 1716)

Militar. Segon marquès de Villadarias.

Durant la guerra de Successió dirigí l’exèrcit filipista a Andalusia i a la campanya d’Aragó (1710), però, derrotat a la batalla d’Almenar (1710), fou destituït per Felip V de Borbó.

Fou capità general de València (1714-16).

Castelnau i Satge, Enric

Deixa un comentari

(Prada, Conflent, 1814 – París, França, 1890)

Militar. Lluità a Àfrica i a Itàlia (1849). Fou ajuda de camp de Napoleó III.

Aquest l’envià a Mèxic el 1866 amb la missió de provocar l’abdicació de Maximilià I i d’organitzar la repatriació de les forces franceses que el sostenien.

Lluità a Sedan al costat de l’emperador, i fou fet presoner amb ell (1870).

Castellví i Lladró, Julià de

Deixa un comentari

(València, 1598 – 1637)

Filòsof aristotèlic. De la família dels comtes de Carlet; professà al convent del Carme de València (del qual fou prior el 1634), i es doctorà a la Universitat de València, on ensenyà filosofia i fou catedràtic de teologia. Fou definidor de la província d’Aragó.

És autor d’Universae Dialecticae praeviae synopsis (1624), Commentaria in Aristotelis Dialecticam (1624), Commentaria in Aristotelis Logicam (1625), Commentaria in reliquos libros Philosophiae (1630). Deixà manuscrit un Tractatus Theologici.