Veure> Olot, Esteve d’ (frare caputxí català, 1774-1828).
(Manises, Horta, 2 novembre 1774 – Xert, Baix Maestrat, 1816/20)
Comerciant. Proveí els guerrillers durant la guerra del Francès.
Avantçant-se als moderns sistemes d’informació financera, utilitzà nous aparells per a muntatges destinats a reflectir la situació i l’evolució de productes i d’empreses.
El 1811 s’establí a Xert, on regentà un negoci de venda de grans i de terrissa fina.
(València, 1 juliol 1772 – Madrid, 1 octubre 1847)
Gravador. Fill de Josep Esteve i Bonet, i germà d’Agustí i de Josep. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València, fou deixeble de Manuel Monfort.
Pensionat per la cort espanyola, realitzà diversos viatges per Europa. Fou acadèmic de mèrit de Sant Carles (1796) i gravador de cambra de Carles IV de Borbó (1802) i de Ferran VII de Borbó (1818).
Entre les seves obres excel·leix la reproducció del quadre de Murillo Les aigües de Moisès, que presentà a l’exposició de París del 1839 i que li valgué la medalla d’or. Retratà, entre altres, José Palafox.
(la Llosa de Ranes, Costera, 10 març 1889 – València, 8 agost 1936)
Escriptor i polític. Tipògraf, fou un dels líders del sindicalisme catòlic a València, on presidí la Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer, la Confederació d’Obrers Catòlics de Llevant i altres entitats semblants.
Fundà revistes com “Rondalles Noves” (1912), “Foc i Flama” (1912) i “Pensat i Fet”, i fou director d’“El Poble Valencià” (1931).
Publicà teatre, novel·les breus: El milacre de l’amor i de les flors (1909) i un recull de poesia política: Les dècimes del dia (1932).
Fou afusellat poc després de començada la guerra civil.
(València, 1882 – 12 maig 1925)
Pintor. Pertanyia a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou paisatgista excel·lent.
Té obres al museu de València i al d’Arte Moderno de Madrid.
(Dénia, Marina Alta, 19 octubre 1582 – València, 3 novembre 1658)
Predicador. Franciscà observant, comissari de la Santa Casa de Jerusalem (1614) i predicador apostòlic.
Predicà en català durant més de quaranta anys per les places i carrers de València a un públic popular; els seus sermons eren acomodats a la llengua dialectal, amb molts castellanismes i nombroses notes còmiques.
Partidari de Felip IV, participà directament en la lluita durant la guerra dels Segadors, sobre la qual escriví diferents composicions en vers (La guerra de Catalunya, Carta als miquelets). És autor també de goigs i d’una Història del Sant Sepulcre, en general de molt poca qualitat.
(València, 12 maig 1753 – vers 1820)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València i a Madrid, on obtingué el primer premi de la de San Fernando. Començà a fer retrats de l’alta societat cortesana vers el 1778. El 1800 esdevingué pintor de cambra de Carles IV de Borbó i acadèmic de Sant Carles.
Rebé la influència de Mengs i sobretot de Goya, fins al punt que li foren atribuïdes algunes obres del mestre. Poc abans de morir tornà a València.
Realitza excel·lents retrats, com el de la reina Maria Lluïsa, Ferran VII, Manuel Godoy (amb uniforme de guàrdia de corps), L’onzena duquessa d’Osuna, Cardenal Lorenzana, Ferran Selma, Josep Esteve i Bonet i El gravador Selma.
(les Cases de Bàrcena, València, 1900 – València, 19 setembre 1987)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, on guanyà una càtedra de dibuix del natural. Fou guardonat a l’exposició valenciana del 1934 amb la medalla d’or i a la internacional de París de l’any 1937.
La seva pintura, de caràcter costumista essencialment, se centrà en temes valencians rurals, amb la pràctica constant del retrat.
D’entre les seves obres, algunes de les quals es conserven al Museu de Belles Arts de Sant Carles de València, es destaquen: Combregar a l’horta (1930), Alcalde d’Albuixec (1948), Xiques de Massalfassar (1934), un retrat de Nativitat Domínguez de Roger, etc.
(País Valencià, segle XVIII – vers 1776)
Impressor. Conegut també per Estevan o per Josep Dolç. S’establí a València el 1732, on actuà fins al 1776. Des del 1746 fou impressor del Sant Ofici.
Entre els seus treballs excel·leixen la impressió d’Escritores del Reino de Valencia, de Vicent Ximeno (1749), i la Prosodia de la lengua latina, de Gregori Maians i Siscar (1768). El 1771 era majordom de la confraria d’impressors.
Fou el pare de Josep i Miquel Esteve i Cervera.
