(Bunyola, Mallorca, 1726 – Palma de Mallorca, 1814)
Metge. Fou el primer censor de l’Acadèmia de Medicina de Mallorca (1789). Catedràtic de la universitat mallorquina, corresponsal del Real Jardín Botánico, de Madrid, membre de la Societat Econòmica i de diverses corporacions científiques.
És autor de diverses obres professionals, com Proyecto de los hospitales, Instrucción sobre la máquina fumigatoria y el modo de socorrer a los muertos asfíticos (1779) i Manual de las operaciones de cirugía.
(País Valencià, segle IV – vers 610)
Bisbe de València (després 589-abans 610). Era monjo i després fou abat del monestir de Xàtiva, fundació de sant Donat. Assistí al Concili III de Toledo del 589, després del qual fou elegit bisbe de València.
Destacà per la seva acció apologètica davant les doctrines herètiques del seu temps.
Escriví dos tractats De districtione monachorum i De octo vitiis.
Veure> Làscaris, Eudòxia (princesa bizantina, 1245-1311).
(Palma de Mallorca, vers 1455 – 1529)
Jurista i comentarista lul·lià. L’any 1508 va entrar de mestre de doctrina lul·liana en l’Estudi General de Mallorca.
Escriví uns comentaris sobre la doctrina lul·liana: De ordinatione superiori et inferiori, obra que restà inèdita.
Entre els seus deixebles figurà Nicolau de Pax.
(Sant Joan de l’Énova, Ribera Alta, 9 febrer 1835 – la Pobla Llarga, Ribera Alta, 3 juny 1907)
Dibuixant i pintor. Pensionat pel mecenes Vicent Moròder féu més de tres-centes còpies d’originals exposats al Prado i en alguns museus d’Itàlia.
Va conrear la pintura religiosa amb un misticisme que recorda l’obra de Joan de Joanes.
L’aspecte més original de la seva producció fou les caricatures grotesques de tipus i escenes coetanis, les característiques de les quals són l’expressivitat i una ironia derivades de la influència de Goya.
(Illes Balears, segle XIII – segle XIV)
Cavaller i escriptor. El 1312 fou reclutat al servei del soldà de Bugia. Passà després al servei del soldà de Tremissèn, on la seva posició com a alcaid de la milícia cristiana s’afermà vers el 1320, amb motiu de l’aliança naval del rei Sanç de Mallorca i el soldà de Tremissèn contra el de Bugia.
El seu càrrec fou discutit pel bastard Jaume d’Aragó, protegit per Jaume II de Catalunya, que rivalitzava amb Mallorca per la influència sobre el soldanat.
Estruç perdé, de fet, el seu lloc a partir de la conquesta de Bugia i de Tunis (1330).
(València, segle XV – 1530)
Humanista. Després d’estudiar arts a Alcalá i teologia a París, es doctorà en teologia a València.
Mestre de Joan de Borja i amic de Lluís Vives, fou catedràtic de filosofia a la Universitat de València (1515-23), hi promogué activament la renovació dels mètodes d’ensenyament.
La seva obra es compon de diversos comentaris i anotacions a les obres de Sèneca i Plini, entre d’altres.
Llegà la seva biblioteca i una col·lecció important de monedes antigues i medalles al seu deixeble Honorat Joan.
(València, segle XIX – Madrid, 1873)
Pintor. Estudià a l’Academia de San Fernando de Madrid.
Conreà amb èxit el retrat, els temes històrics, segons el realisme anecdòtic que dominà al segle XIX, i la pintura de natures mortes que segueixen el model holandès del segle XVII.
(País Valencià, 1803 – 1854)
Gravador. Excel·lí en els baixos relleus i les medalles.
(Toscana, Itàlia, segle XIV – Ribagorça ?, segle XIV)
Pintor. Actiu a la segona meitat del segle XIV. Possiblement d’origen toscà.
És l’autor del retaule d’Estopanyà (MNAC). La influència italiana (Giotto) és palesa especialment en l’hàbil colorit.
S’atribueix, a ell o a la seva escola, el retaule de Santa Maria, a Castelló de Farfanya.
