Veure> Fèlix d’Urgell (bisbe d’Urgell del 781 al 811).
(País Valencià, segle XVII)
Gravador. Excel·lí en algunes portades de llibre.
(Perpinyà, 1288 – Nàpols, Itàlia, 1343)
Infant de Mallorca. Darrer fill de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix. Educat a la cort de París, hi va rebre una canongia. Seguí la carrera eclesiàstica, gràcies a la qual obtingué alguns beneficis i tingué contactes amb els pensadors de l’època.
Després de refusar l’arquebisbat de Tarragona i el bisbat de Miralpeix, entrà de ple dins la política mallorquina, i el 1324 va ésser nomenat regent i preceptor del futur Jaume III de Mallorca. Foren uns temps difícils, ja que les tensions amb Jaume II de Catalunya continuaven, a conseqüència de les pretensions d’aquest sobre el regne mallorquí.
Acabà la regència (1335) i es retirà a Nàpols, on dugué una vida molt austera, després d’haver renunciat a tots els beneficis eclesiàstics i polítics. Morí envoltat de deixebles, que cercaven la perfecció i vivien un espiritualisme exaltat.
(Maó, Menorca, 22 novembre 1761 – 16 febrer 1841)
Gramàtic i escriptor. Advocat, el 1813 fou diputat per Menorca a Mallorca, on pertangué a la Junta Suprema de les Illes Balears.
Encara que la majoria de la seva obra és inèdita, va publicar Principis generals de la llengua menorquina o modo d’aprendre a llegir, parlar i escriure aquesta llengua (1804, publicats amb el pseudònim d’Un Maonès), Principis generals i particulars de la llengua menorquina (1821), Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina (1824), Resposta a alguns dubtes sobre els principis generals i particulars establerts en la gramàtica menorquina (1821), a més de tres gramàtiques de llengua francesa i, com a mínim, d’un extens Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí.
Fou un lingüista innovador i cartesià. Tot i que en la seva obra parla de la llengua menorquina, no ignora la unitat lingüística de les terres catalanes.
És important també la seva activitat com a compilador de poesia popular (Recopilació de les cobles que es cantaven antigament en les festes d’alguns sants advocats), com a preceptista (Compendi de la poesia menorquina o principis en què se funden les regles a les quals els versos estan subjectes, 1818), com a poeta, escriptor religiós i, sobretot, com a traductor del llatí.
Mantingué també una important correspondència amb el comte d’Aiamans sobre temes polítics i de llengua.
La seva obra gramatical, d’una importància encara no prou valorada, tingué una gran influència sobre la gramàtica menorquina de la primera meitat del segle XIX.
Malgrat els successius canvis de sobirania de la Menorca del seu temps, tota la vida mantingué la fidelitat a la llengua catalana i l’afany de fer-ne un instrument vàlid de cultura per als seus contemporanis.
(Manuel, Ribera Alta, 15 març 1875 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 27 novembre 1945)
Periodista i autor dramàtic. Fou propietari i redactor en cap d’“El Mercantil Valenciano”.
Escriví sainets en català, musicats, que tingueren un gran èxit (Les criades de la placeta, 1900).
Després de la guerra civil va exiliar-se, primer a França i després a Mèxic.
(Illes Balears, segle XVI – Manacor, Mallorca, 1605)
Franciscà. Fou guardià (1571) dels convents d’Alcúdia i de Sant Francesc (1590) i de Jesús (1598) de Palma de Mallorca.
Participà, com a religiós adjunt a les forces navals, a la batalla de Lepant i restà uns quants anys a Sicília (1571-74).
Deixà escrits referents a la història de Mallorca dels segles XII al XVI, especialment referent al seu orde.
(Énguera, Canal de Navarrés, 1658 – Elx, Baix Vinalopó, 1719)
Arquitecte. Des del 1677 està documentat a Elx, on dirigí les obres de l’església de Santa Maria com a successor del mestre Pere Quintana (1681).
També dirigí la construcció de l’església de les Agustines d’Almansa.
(València, segle XVIII – després 1813)
Llibreter i impressor. Establert a València almenys des del 1742. Fou secretari i comptador de la companyia de llibreters i impressors de València.
El 1765 inicià la seva activitat com a impressor amb Alabanzas de las lenguas…, reedició de l’opuscle de Rafael Martí de Viciana. Fou amic de Gregori Maians.
A casa seva es reunia una tertúlia dels liberals més exaltats i d’afrancesats, entre els quals Moratín, Meléndez i Marchena.
Pseudònim de l’escriptor rossellonès Justí Pepratx (1828-1901).
Veure> Pere Pasqual Ferreras i Escarràs (compositor català, 1775-1849).
