Arnau (I) de Fenollet (Catalunya Nord, segle XII – segle XIII) Vescomte de Fenollet. Fill d’Udalgar (II) de Fenollet i germà i successor de Pere (III). Oncle de Berenguer de Perapertusa. Només tingué una filla pòstuma, la vescomtessa Ava de Fenollet.
Arnau de Fenollet (Rosselló, segle XIII) Noble. Fou un dels membres de la família que es passarien a la causa de Pere III el Cerimoniós el 1343.
(València, 7 juny 1880 – 3 maig 1941)
Pedagog, escriptor i eclesiàstic. S’ordenà a València el 1903. Fou un defensor de la política social cristiana.
Dirigí el “Boletín del Arzobispado” i “Acción Católica Diocesana”. Escriví diverses obres de teologia, ascètica i pedagogia. El 1910 fundà la Institució Religiosa de les Operàries del Diví Mestre (avemarianes).
Viatjà per Anglaterra, Alemanya i Bèlgica aprenent pedagogia per a la fundació d’aquesta escola destinada a l’ensenyament del pobre. El 1938 fou nomenat canonge.
(València, 10 desembre 1851 – Santiago de Compostela, Galícia, 6 desembre 1918)
Pintor. Estudià a Roma (1872), on pintà Odalisca, pensionat per la Diputació valenciana. També a Itàlia féu Sant Francesc de Paula, Pescador napolità i Un record de don Jaume el Conqueridor (1875, Diputació Provincial de València).
És autor també d’Adrià d’Utrecht rebent els caps de les Germanies (Diputació). Treballà en molts cartons per a tapissos.
Residí a París i fou professor de belles arts a Santiago de Compostel·la, on pintà el sostre del paranimf de la universitat. També fou professor a l’Acadèmia de Belles Arts de València.
(Penàguila, Alcoià, vers 1438 – València, 28 febrer 1516)
Eclesiàstic i poeta. Documentat l’any 1467 com a beneficiat de la seu de València, fou mestre i escrivà de Ferran II el Catòlic el 1479 i nomenat per a ocupar la càtedra de matemàtiques de l’Estudi General de València. Es va fer cèlebre la tertulia que celebrava a casa seva i en la qual participaren els poetes menors de l’escola valenciana.
Poeta de gran habilitat versificadora, mantingué debats amb diversos escriptors, alguns dels quals són inclosos al Cancionero general (1511) d’Hernando del Castillo.
Va escriure poesia religiosa: Lo passi en cobles (1493), Lo procés de les olives (1497) i Escacs d’amor (imprès el 1914). Sembla que també fou coautor amb Jeroni Pau de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols.
(Elx, Baix Vinalopó, 16 maig 1887 – 17 juliol 1945)
Escriptor. Era advocat i secretari judicial.
Els seus treballs dispersos són aplegats al volum pòstum Prosa y verso (1951).
(Oriola, Baix Segura, 7 agost 1912 – Barcelona, 31 desembre 1972)
Escriptor. A la seva fleca es reunia un grup important d’intel·lectuals oriolans, amb els germans Sijé i Miquel Hernández.
La seva producció poètica apareix esparsa a diverses publicacions periòdiques, sobretot a “Actualidad” i “Voluntad” d’Oriola.
Durant els darrers anys deixà totalment de publicar.
(Novelda, Vinalopó Mitjà, 7 gener 1870 – 3 juliol 1935)
Escriptor. Conreà la novel·la i l’assaig.
És autor dels llibres La prisión (1907), Al margen de la violencia (1918), Auroras de concordia (1922) i Olimpiadas culturales (1922).
(Palma de Mallorca, 15 juny 1685 – 2 agost 1752)
Pintor. Probable deixeble de Guillem Mesquida (1710). Residí a Roma i a Gènova. En aquesta darrera ciutat pintà el saló de sessions del Senat.
De retorn a Mallorca el 1750, es féu famós pels seus paisatges i quadres religiosos. Diverses col·leccions de l’illa tenen obres seves.
(Benissa, Marina Alta, 1833 – València, 1908)
Polític. Amic de Francesc Pi i Margall, el 1861 s’afilià al partit demòcrata i fou regidor de València i diputat provincial. El 1868 ingressà en el partit federalista.
Participà en la insurrecció federalista del 1869 com a comandant de la milícia nacional de València. Contrari a la proclamació del Cantó Valencià, tanmateix fou vocal de la seva Junta.
A partir del 1874 intentà de refer el partit federalista.
(Mas de las Matas, Aragó, 1732 – València, 1801)
Escolapi il·lustrat. Estudià a la Sapienza de Roma, on s’especialitzà en matemàtiques i llengües orientals. Professor a Daroca i després a València, on fundà i dirigí, juntament amb Andrés Mayoral, el Seminari Andresià, i en redactà les constitucions.
El 1787 Carles IV de Borbó el cridà a formar part de la comissió per a la reorganització dels estudis universitaris.
Dins l’orde fou rector de Sant Joaquim de València i provincial d’Aragó. S’encarregà de l’edició de la Bíblia preparada per Felipe Scio.
