(Barcelona, 1854 – Madrid, 1902)
Escriptor. Escriví llibres, col·laboracions de premsa i drames en castellà.
(Barcelona, 1854 – Madrid, 1902)
Escriptor. Escriví llibres, col·laboracions de premsa i drames en castellà.
(València, 26 maig 1826 – 14 octubre 1888)
Escultor. Deixeble d’Antoni Marzo i format a l’Acadèmia de Sant Carles. Al cap de 25 anys d’activitat, obrí un taller i fou professor d’escultura.
La seva obra, decorativa i plena de simbolisme, se situa, estilísticament, dins el corrent romàntic, que predominava a Europa. Excel·lent i prolífic escultor religiós, esculpí en fusta, en marbre i en vori més de 200 imatges, esparses pel País València, Pamplona, Saragossa i Montevideo, la majoria de les quals es conserven en esglésies i cementiris.
Sobresurten el Davallament (església de Sant Francesc, Oriola) i l’Oració a l’hort, de Sagunt. La seva obra més ambiciosa són la Cena i les vint-i-dues imatges de bronze que esculpí per a l’altar major de la catedral de València.
Fou catedràtic i acadèmic de Sant Carles.
(València, 1844 – 1919)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles.
Conreà amb remarcable encert el gènere religiós, per bé que s’inspirà en temes molt diversos.
(Manresa, Bages, segle XVI)
Metge. Al seu temps gaudí de gran prestigi.
(Sant Marçal, Rosselló, 5 desembre 1839 – París, França, 10 març 1892)
Escultor. Format a Perpinyà i, becat, a París, on fou deixeble de Jean B. Eugène Farochon; el bust que féu d’aquest es conserva al Louvre.
És autor del monument a Jacint Rigau, de Perpinyà, i al museu d’aquesta ciutat té diverses obres.
(Palma de Mallorca, 1812 – 1841)
Metge i escriptor. Fou catedràtic de física de Palma. Versificà en castellà i llatí.
(Illes Balears, segle XV – segle XVI)
Humanista i lul·lista. Creà a puig d’Inca una escola per a l’ensenyament de les arts liberals amb esperit i mètodes lul·lians.
La institució restà articulada amb la de Pere Daguí, de la qual constituïa una mena de grau preparatori amb què hom iniciava el coneixement de les humanitats.
Corregí la gramàtica de Joan Pastrana i la reedità (València, 1533).
(Ciutadella, Menorca, 4 abril 1949 – )
Escriptor i pintor. Introductor del realisme màgic, influït per la novel·la sud-americana, s’ha destacat com a renovador de la literatura menorquina.
A escrit Contes menorquins (1972), L’arcàngel (1974, premi Ciutat de Palma 1972), Un regne per a mi (1975, premi Sant Jordi), El camp de les tulipes (1976), Potser només la fosca (1979), Amb la mort al darrera (1980), Lady Valentine (1984, premi Víctor Català), Fins al cel (1984, premi Josep Pla i Joan Crexells), Viatge de nit (1986), Moro de rei (1988, premi Ramon Llull), Mal camí i bon senyor (1993, premi Joanot Martorell) i, en castellà Caballos de carga (1984), AEIOU (1986) i Flor de sal (1986, premi Nadal).
Ha realitzat també algunes exposicions de pintura.
(València, 1847 – Madrid, 1909)
Periodista i escriptor. Col·laborà assíduament a “El Mercantil Valenciano”. Fou membre de Lo Rat Penat.
Escriví nombroses peces teatrals (Un francès en Almàssera, Fer les cartes) i alguns poemes en català (1877-88).
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 16 març 1840 – Madrid, 1898)
Compositor. Estudià al conservatori de València i guanyà diferents primers premis i la medalla d’or (1866). El 1876 fou professor de l’Escuela Nacional de Música de Madrid.
Escriví obres religioses per a veus i orgue i nombroses cançons (Serenata moruna).
Les seves obres didàctiques tingueren una gran difusió.