(Catalunya, 1117 – 1503)
Llinatge de castlans del castell de Gurb.
Conegut des d’Arnau Pere (1117), que devers el 1254 adquiriren el castell de Solterra, de primer com a castlans i després com a senyors, i que el 1503 es refongué amb la família Sarriera.
(Catalunya, segle III)
Bisbe de Barcelona. Va morir a començaments del segle III.
(Alemanya, segle IV – Hispània ?, 428)
Rei dels vàndals asdings. Al davant del seu poble travessà el Rin i s’establí a Hispània (409) com a federat de l’Imperi Romà (411).
Ocupà de Bètica i la Cartaginense i organitzà una expedició a les Balears i a Mauritània.
(Càrcer, Ribera Alta, 3 maig 1686 – Los Llanos, Veneçuela, 16 juliol 1750)
Missioner, geògraf i etnòleg. Membre de la Companyia de Jesús enviat a la regió de l’Orinoco, estudià la història natural d’aquella regió.
Escriví El Orinoco ilustrado y defendido. Historia natural, civil y geográfica de este gran río y sus caudalosas vertientes (1741).
(València, 1832 – 11 octubre 1904)
Impressor. Edità el setmanari satíric “El Tio Nelo” (1862). Entre les obres d’autors valencians que publicà destaquen les d’Eduard Escalante.
Fundà, amb el seu gendre, F. Peris i Mencheta, “La Correspondencia Valenciana”.
Veure> Guiu de Terrena (bisbe de Mallorca i d’Elna, vers 1270-1342).
(Illes Balears ?, segle XIII – segle XIV)
Cavaller. Fou un dels principals acompanyants de l’infant Ferran de Mallorca a l’expedició que féu aquest per dominar la Morea (1315).
Després d’haver mort l’infant a la batalla de la Manolada, governà per un temps les restes dels expedicionaris concentrats a la ciutat de Clarença, fins que la posició esdevingué insostenible i fou abandonada als angevins després d’una traïció irreparable.
(Xàtiva, Costera, 1885 – 1950)
Pintor. Era advocat. Fou amic de Santiago Rusiñol, que l’encoratjà a continuar pintant.
Destacà com a paisatgista. Al Museu de València hi ha el seu quadre La font monumental.
(Torrelles de la Salanca, Rosselló, 24 febrer 1761 – París, França, 29 juny 1829)
Polític. Estudià a Perpinyà, es doctorà en teologia i fou ordenat sacerdot. Amb motiu de la Revolució francesa, abandonà l’estat eclesiàstic i fou alcalde de Perpinyà (1790-92).
Representant dels Pirineus Orientals a la Convenció, s’oposà a l’execució de Lluís XVI. D’actitud moderada, fou empresonat pels jacobins i alliberat a la caiguda de Robespierre (1794).
Diputat dels Pirineus Orientals al Consell dels Cinc-cents, aprovà el cop d’estat napoleònic (1799). Durant els Cent Dies (1815) fou diputat una altra vegada.
(Ceret, Vallespir, 14 juny 1909 – 15 abril 1994)
Escriptor, lingüista i científic. Es doctorà en física a Montpeller (1939), i en lletres (1943) amb la tesi Linguistique historique du dialecte minorquin. Professor a Orà, Besiers, Montpeller i Perpinyà, dirigí l’Atlas linguistique des Pyrénées-Orientales (1966).
Ha publicat, a més de nombrosos articles, Preverbes et dictions catalans (1969), els llibres de poesia Cançó de juny (1951) i De porpra i d’or (1957), la peça teatral Teló de boca (1952) i les narracions Contes a Pipiu (1960).
