(València, 8 febrer 1905 – 10 febrer 1985)
Pintor. Becat per l’Academia de San Fernando, viatjà per Itàlia, França i altres països d’Europa.
Feu diversos quadres de temes africans, però excel·lí, sobretot, com a retratista (Azorín, 1948). Participà a les biennals de Venècia (1948) i Pittsburgh (1950).
(Xàtiva, Costera, 1624 – València, 1696)
Religiós mínim. Era provincial de l’orde.
Excel·lí com a orador. Molts dels seus sermons foren publicats.
(Maó, Menorca, 1 abril 1881 – 18 novembre 1936)
Militar i escriptor. Promotor de l’Ateneu Maonès (1905), del qual fou secretari, iniciador i cap de l’escoltisme a Menorca.
Va escriure dues novel·les, en castellà, una Geografía e historia de Menorca (1907) i diversos poemes en castellà i en català. Fou col·laborador de la “Revista de Menorca” i del diari “El Bien Público”, en el qual dirigí el “Full menorquí”, secció quinzenal dedicada a literatura i folklore menorquins.
Retirat de l’exèrcit amb el grau de comandant d’infanteria, el 1931 organitzà la Unió de Dretes a Menorca.
El 1936 fou extret del vaixell-presó “Atlante” i afusellat amb altres companys a cala Figuera (Maó).
(Perpinyà, 1903 – Cauders de Conflent, Conflent, 1973)
Pintor. Conreà de primer la pintura de tendència realista. Posteriorment ha evolucionat cap a l’ingenuisme.
(València, 23 juliol 1741 – Madrid, 1 abril 1767)
Actriu. Tot i la seva mort en plena joventut, obtingué ja grans èxits als teatres de Madrid.
(Maó, Menorca, 6 abril 1825 – 8 desembre 1912)
Polític republicà. Fou diputat a corts i ministre de finances durant la primera República espanyola.
Més tard fou, en dues ocasions, senador per Puerto Rico.
(Florença, Occitània, 13 juliol 1852 – Elna, Rosselló, 29 gener 1930)
Arqueòleg i botànic. Publicà Textes catalans des XIVe et XVe siècles tirés des régistres des notaires et des archives du départament, a la “La Revue Catalane” (1908-12), Inventaire sommaire des documents copiés dans le cartulaire de l’église d’Elne par Fossa (1914) i Le siège de Perpignan et le livre vert d’Elne (1914), així com diversos fascicles de botànica catalana i estudis filosòfics.
(Vilafranca de Conflent, Conflent, 1732 – Tolosa, Llenguadoc, 1786)
Escriptor i advocat. Fill de Fermí de Lacroix. Estudià a Tolosa, i es donà a conèixer a París amb la tragèdia Arthemise i amb algunes poesies. Establert a Tolosa, fou advocat del parlament, que prohibí el seu llibre Lettres d’un avocat au parlement de Toulouse….
El 1761 ingressà a l’Acadèmia dels Jocs Florals, que havia premiat obres seves, com Chimères champêtre (1759), Ode sur la philisophie du siècle (1759), etc. El 1762 publicà Le gai savoir.
Els seus epigrames contra J.J. Rousseau es feren cèlebres. La seva defensa del protestant Pierre-Paul Sirven davant el parlament de Tolosa (1771) li valgué l’amistat de Voltaire.
Foren germans seus Adrià Jeroni, Daniel i Josep Melcior de Lacroix.
(Prada, Conflent, 1790 – París, França, 1840)
Militar. Estudià a París. Lluità a Rússia (1812), a Waterloo (1815) i a Algèria (1830).
El 1831 capturà a Nimes el bandoler absolutista Trestaillons.
Fou cavaller (1830) i oficial (1836) de la Légion d’Honneur.
(el Cabanyal, València, 8 desembre 1900 – València, 20 febrer 1964)
Poeta. Mestre i col·laborador, com a crític d’art, de la premsa valenciana de l’època.
Publicà diversos llibres de poemes, alguns en castellà: Los niños cantan (1936), Libertad feliz (1937), Los cuatro horizontes (1938), Desnuda verdad (1939), Primavera sencilla (1939), Viento del destino (1954), etc, i en català: Jocs d’alfils, 1935; Els poemes quotidians, 1950, i l’Any, 1960).
Escriví també teatre: farses i passos en Hombre en el sueño (1938) i Teatro épico infantil (1938). Fou autor de les notes Aportación valenciana a la poesía de este siglo (1952).
