(València, 1856 – 8 setembre 1902)
Periodista i polític. Féu estudis militars, que abandonà per dedicar-se al periodisme. Fou redactor dels diaris madrilenys “El Correo” i “El Resumen”.
Secretari d’alguns polítics de relleu, del governador de Matanzas (Cuba), i fou governador de La Isabela (Filipines).
Autor de De mi cosecha i Los dos primeros años de la Regencia.
(Montuïri, Mallorca, 15 novembre 1945 – )
Filòleg i folklorista. Doctor en filologia catalana, fou professor i cap del departament de llengua catalana a la facultat de filosofia i lletres de Palma de Mallorca.
La seva tesi doctoral (1978) analitza Un llibre de cort reial mallorquí del segle XIV (1984) d’un gran interès. Col·laborà a “Lluc”, “Mayurqa”, “Randa”, etc, especialment sobre temes d’història de la llengua, onomàstica, folklore i història local.
Ha publicat Un poble, un temps (1974), Els carrers de Montuïri (1977), Qüestionari sobre la història i cultura popular de Mallorca (1978), La investigació de les fonts orals. Guia didàctica (1980), Vida i obra d’en Pere Capellà (Mingo Revulgo) (1980) i La festa de l’Estendard (1981).
(Vilafranca, Ports, 1792 – Benassal, Alt Maestrat, 15 maig 1844)
Guerriller carlí, conegut amb el sobrenom d’El Serrador per raó del seu ofici. Es destacà durant la guerra del Francès (1808-14) al costat del guerriller Ascensi Nebot, amb el qual combaté a la conca del Millars. Acabada la guerra tornà al seu poble on continuà en el seu ofici.
El 1822 formà part de les guerrilles absolutistes de Sempere. Arran de la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823), es retirà amb el grau de tinent de cavalleria. El 1833 tornà a lluitar al bàndol carlí com a comandant de cavalleria i després d’haver rebutjar un indult del capità general de València, féu, un cop refeta la seva partida, incursions a la Plana.
Amb l’afusellament de Ramon Carnicer, Carles Maria Isidre de Borbó el féu comandant general del País Valencià (1835) i l’ascendí a coronel (1836), i, després, a brigadier. Salvà el general Ramon Cabrera de l’emboscada del Rincón de Soto.
Morí en campanya.
(Muro, Mallorca, 27 juny 1912 – Deià, Mallorca, 18 novembre 2010)
Pintor. Ha conreat el paisatge -especialment de Deià, on ha residit molt temps-, la natura morta, la composició i el retrat. Ha decorat diverses capelles i esglésies.
Feia un figurativisme d’acurada composició i colors suaus, influït per un cert arcaisme.
(País Valencià, segle XVIII)
Agrònom. Era marquès de la Torre de Carrús.
El 1788 publicà a València un Discurso sobre lo útil y aun necesario que se cree ser a la huerta de esta Ciudad el estiércol y polvo que se saca de sus calles, y perjudicial a la salud pública que permanezca en ellas. L’obra fou editada per la Societat Econòmica d’Amics del País.
(Elx, Baix Vinalopó, 23 setembre 1940 – Madrid, 2 març 2004)
Escriptor i director escènic. Titulat per l’Institut del Teatre de Barcelona, pertangué a l’avantguarda del teatre independent al capdavant del grup Cátaro, que fundà el 1966 i amb el qual realitzà espectacles com Cátaro 67 i Cátaro-Colón (1968).
Entre altres guardons, obtingué el Premio Nacional Universitario (1962), el Guipúzcoa (1968) i el de la Real Academia (1975).
(Elx, Baix Vinalopó, 1845 – Alacant, 1870)
Escriptor. Era advocat. Fou secretari de l’ajuntament alacantí.
És autor de poesies de publicació esparsa i d’una Crónica de la provincia de Castellón de la Plana (1868).
(València, 2 agost 1871 – París, França, 9 maig 1932)
Ballarí. Parella de Carolina Otero al Paris-Concert, de París, ciutat on instal·là una acadèmia de dansa.
Obtingué nombrosos èxits al teatre Imperial de Sant Petersburg, on actuà a la dècada del 1907 al 1917.
Dirigí la coreografia de l’Òpera de París a partir del 1917.
Veure> Joan Gil i Miralles (pianista i compositor català, 1823-96).
(València, 14 març 1947 – 12 gener 1993)
Realitzador cinematogràfic.
Després d’alguns curt-metratges com Biotopo i Viure sense viure, a La portentosa vida del Padre Vicente (1978) desenvolupà un estil festiu i provocador, que emprà també a Con el culo al aire (1980), Jalea Real (1981), Que nos quiten lo bailao (1983), Karnabal (1985, en col·laboració amb Els Comediants), i Daniya, el jardí de l’Harem (1987), aquests dos últims films guardonats amb el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. El 1989 rodà la comèdia El rey del mambo.
