(Palma de Mallorca, 1937 – 10 desembre 2022)
Dibuixant i poeta. Ha col·laborat al “Diario de Mallorca”, “Lluc”, “Ponent”, etc.
Ha publicat els llibres de poemes Angoixa del no-res (1960), A Santa Maria del Camí (1961) i Terra de gerrer (1963).
En pintura ha conreat l’aquarel·la, i ha exposat col·lectivament i individualment diverses vegades.
(Alcoi, Alcoià, 8 setembre 1923 – 8 abril 2011)
Escriptor en castellà. Estudià filosofia i lletres a les universitats de València, Madrid i Múrcia i s’hi especialitzà en Filologia Romànica. Anà a París, on treballà a l’Institut Pierrefitte i a l’Escola Nacional Superior d’Arts i Oficis com a professor.
Gran part dels seus treballs, d’història i d’art, són dedicats a diversos aspectes de la seva ciutat nadiua: Gonzalo Cantó: su vida, su teatro, su poesía (1967), Glosario de arte y artistas alcoyanos (1967), El humanista Andrés Sempere (1968), Autorretrato (1970), Escritores de Alcoy (1973), El combate político de Juan Botella y Asensi (1981) i Amando Blanquer en su vida y en su obra (1984).
(Alacant, 28 juliol 1879 – Madrid, 27 maig 1930)
Escriptor en castellà. Va estudiar dret a València i a Granada. Fou, de jove, lector assidu dels escriptors decadents europeus de la fi del segle XIX. Va viure ocupat en modestes tasques, primer a la diputació d’Alacant, després en una empresa editorial de Barcelona i, posteriorment, com a buròcrata en els ministeris de Madrid.
Aquestes dades biogràfiques, unides a una natural timidesa i retraïment, contribueixen a explicar alguns aspectes de la seva obra, la repetida evasió cap al paisatge natal, un cert lirisme contemplatiu i estàtic, trencat només per inesperats tocs tremendistes, i l’obstinada elecció de personatges abúlics i fracassats que passen per les seves novel·les, on la descripció sobrepassa a la narració, i l’ambient a l’acció.
Ni la qualitat de la seva obra ni l’aval d’Azorín, Palacio Valdés i Ricardo León foren suficients perquè fos acceptat a la Real Academia Española el 1927.
Col·laborà al “Diario de Barcelona” i “La Vanguardia”, alhora que elaborava l’obra narrativa.
Els seus principals llibres són Las cerezas del cementerio (1910), El abuelo del Rey (1912), Los pies y los zapatos de Enriqueta (1912), Figuras de la Pasión del Señor (1916), El libro de Sigüenza (1917), Humo dormido (1919), Nuestro padre San Daniel (1921), El obispo leproso (1926), Años y leguas (1928).
Amb Miró culmina i es depura la tendència impressionista de la prosa del modernisme.
Fou el pare de l’escriptora Clemència Miró i Maignon.
(Alcoi, Alcoià, 1 setembre 1944 – )
Pintor. Iniciat en l’expressionisme, que conreà fins l’any 1967, i al qual pertanyen les obres Crit, dejuni forçós, Les tres gràcies i El boig, travessà una època abstracta que culminà en una altra, connexa amb la problemàtica de l’home i l’entorn que el condiciona. Els relleus visuals (1968) correspon a aquest període d’investigació. El mateix any realitzà Vietnam 68, obra molt allunyada de l’anterior.
Fou en aquesta etapa que començà de realitzar les seves escultures, metàl·liques sobretot. El 1972 féu metal·lografies sobre la situació dels negres als EUA (L’espera, Vencerem, Lluita d’infants), amb un llenguatge directe i un colorit viu.
Rebé també, com tot el moviment aplegat a Crònica de la Realitat, les influències del llenguatge i la visió del pop-art: Gioconda (1973), Recerca de la pau (1975), la carpeta Antoni Miró, One dollar (1975). Altres obres són: Pinteu Pintura (1980-90) i Vivace, des del 1991.
(País Valencià, segle XIV)
Pintor. Sobresortí com a il·luminador.
(Russafa, València, segle XVI – Roma, Itàlia, 1590)
Jesuïta. Estudià filosofia a París abans d’entrar en religió. Fou provincial a Portugal i confessor del rei Joan III d’aquell país. Més tard ocupà altres alts càrrecs de l’orde, entre ells el de provincial d’Aragó.
És autor de diverses obres, que escriví en llatí.
(País Valencià, segle XVI)
Pintor. Gaudí de bon prestigi.
(Catalunya Nord, segle VIII – segle IX)
Fundador i primer abat de Sant Andreu de Sureda (diòcesi d’Elna).
D’origen hispano-visigòtic, probablement en temps de Carlemany s’establí de primer amb alguns monjos al Vallespir, en una cel·la de Sant Martí (d’Albera?), i tot seguit passà a Sureda, entre el Tec i l’Albera, per a fundar-hi el monestir de Sant Andreu.
Nom real del faquir català conegut per Kirman (1946- ).
(València, 1842 – Nova York, EUA, 9 maig 1925)
Escultor. Deixeble de Pasqual Agulló i d’Antoni Marzo i Pardo. El 1860 anà a Madrid, on treballà com a deixeble de Josep Piquer. Més tard anà a París (1867) i després a Nova York.
Entre les seves obres cal esmentar Ignacio Vergara i el Príncep d’Astúries.
