(Dénia, Marina Alta, segle XVIII – Madrid, 1813)
Comediògraf. Residí habitualment a Madrid, on estrenà i publicà un gran nombre d’obres teatrals.
Entre les quals La toma de Hay por Josué (1801), El buen y el mal amigo (1801), El triunfo del amor y de la amistad (1804) i La Eumenia o La madrileña (1805).
(València, 1912 – 23 agost 2001)
Erudit. Ha estat professor de literatura castellana de la universitat de València, i cronista provincial, arxiver de la diputació i director de la “Revista Valenciana de Filologia” (1951).
Ha publicat La ópera en la vida teatral valenciana del siglo XVIII (1960) i alguns articles sobre història del teatre a València.
(Perpinyà, segle XIII)
Rabí, poeta i cabalista jueu. De família procedent d’Aurenja (Provença), fundà escola a Perpinyà.
És autor de tres poesies litúrgiques i d’un poema didàctic de 130 versos, dedicat al seu fill, Qa’arat ha-Késef, molt famós en el Renaixement, però eixut d’inspiració. D’un anònim deixeble seu es conserva un comentari al llibre de Job que conté algunes paraules en català.
Veure> Sixt Illescas i Mirosa (arquitecte català, 1903-86).
(València, 1842 – segle XIX)
Escultor. Entre les seves obres destacà la Flora que figura en una font pública de València.
(Okhrida, Macedònia, 1328 – Illes Balears, 1377)
(o Lleó Grec) Metge i comentarista jueu. Fou nomenat metge reial el 1354.
Escriví un super-comentari bíblic a Ibn ‘Ezra, acabat entre el 1362 i el 1370, i una recensió del Séfer Yosippon.
De la seva biblioteca, composta de 153 obres, s’ha conservat l’inventari (1375) i la subhasta (1377); per això és la més ben coneguda de totes les biblioteques jueves medievals.
(Xàtiva, Costera, segle XIV)
Traductor jueu. Traduí a l’hebreu el tractat de l’asma de Maimònides. Encapçalà la seva obra amb una curta poesia.
Nom en castellà del poble i municipi d’Iàtova.
(Almedina, Castella, vers 1450 – ?, vers 1540)
Pintor. De probable ascendència morisca, de jove conegué Fernando de Llanos, potser mestre seu. És versemblant que tots dos s’establissin aviat a València i connectessin amb algun taller relacionat estèticament amb el de Paolo di San Leocadio, o fins i tot hi col·laboressin.
Vers el 1500 s’ha relacionat la seva presència a Itàlia amb el Ferrante Spagnuolo esmentat el 1505 com a col·laborador de Leonardo da Vinci en la decoració del Palazzo Vecchio de Florència, malgrat que la crítica sembla més inclinada a identificar-lo amb Llanos, amb el qual hom sap del cert que, el 1507, realitzà el retaule dels Sants metges de la seu de València (se’n conserva només el banc amb una Pietat) i les portes del retaule major a la mateixa seu. De les dotze taules que el formen, cal atribuir-li amb molta probabilitat l’Adoració dels pastors, el Trànsit de Maria, l’Abraçada davant la Porta Daurada, la Presentació de la Mare de Déu i la Visitació.
Fins el 1513, que és provada la seva estada a València, executà obres com Sant Dimes crucificat amb un orant (que hi havia a la catedral), encara amb Llanos, i, absent ja aquest, la Santa Caterina (Madrid, El Prado), Sant Damià (Madrid, El Prado), la Resurrecció (Museu de Belles Arts de València), el petit conjunt de taules conservat a la parròquia de Sant Nicolau de València, la sèrie de la col·lecció Montesinos de València i la Mare de Déu amb el Nen (col·lecció Brauner, València) i El Salvador amb sant Pere i sant Pau (Dortmund, col·lecció Cremer).
El 1515, pintor i ciutadà de València, era a Barcelona per dictaminar sobre un retaule del Pi fet per Joan de Borgonya. El seu rastre es perd fins el 1534, que començà a treballar a la seu de Conca. D’aquesta època tardana són possiblement el Judici Final de Xàtiva (destruït) i el de Palma (col·lecció March) i la Visita de Jesús ressuscitat amb Maria als pares dels llimbs (Madrid, col·lecció Adanero). Ch.R. Post situa en època anterior (1523) la Sagrada Família de la col·lecció Grether de Buenos Aires.
La influència que ell tingué en terres valencianes, Conca i Múrcia fou decisiva, i a ell és deguda la introducció del Renaixement ple a la península Ibèrica.
Dades dels Països Catalans 