(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Títol senyorial concedit el 1372, pel rei Pere III el Cerimoniós, al seu fill, l’infant Martí, comte de Besalú (després rei Martí I), el qual també el cedí al seu fill, l’infant Martí, que esdevingué rei Martí I de Sicília, a la mort del qual (1409) revertí a la corona.
(València, 1409 – 1866)
Institució benèfica d’assistència als dements. Creada a partir d’un sermó del frare dominicà Joan Gilabert Jofré i autoritzada per un privilegi de Martí I l’Humà (1410).
És considerat com el primer hospital psiquiàtric d’Europa. L’hospital fou començat a edificar el 1494, i el 1512 fou absorbit per l’Hospital General de València.
El 1866 fou traslladat al convent de Santa Maria de Jesús, i rebé el nom de Sanatori Psiquiàtric del Pare Jofré.
(País Valencià, segle XIV – 1409)
Baró de Nules i d’Oliva, conegut també per Ramon de Riu-sec. Fou conseller i camarlenc del rei Martí I l’Humà. Fill de Pere de Centelles i de Vilanova.
Amb les tropes valencianes participà en la defensa de Catalunya contra les companyies dels Armanyac, dels qual caigué presoner a Ceret (1390). Amb les tropes de reforç enviades per rei Joan I el Caçador al seu germà Martí, anà a Sicília, el 1394, on aquest premià els seus serveis militars amb la donació de terres i rendes a l’illa.
Retornat a València, prengué part en les bandositats, i des del 1398 capitanejà la dels Centelles, oposada a la dels Soler. Les principals incidències de la lluita foren la mort de Pere de Centelles, germà de Gilabert, i de Lluís de Soler (1398), l’assassinat per ordre de Gilabert del cap del bàndol contrari, Jaume de Soler (1403), i la batalla de Llombai, on els Centelles foren derrotats (1404).
Fou un dels cinc marmessors nomenats per la reina Maria de Luna en el seu testament, la qual llegà a Gilabert diversos béns (1406).
Foren germans seus:
Joan de Centelles i de Riu-sec (País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1398/99) Morí jove.
Pere de Centelles i de Riu-sec (País Valencià, segle XIV – València, 1398) Havia lluitat a Sicília i morí en una brega amb el bàndol dels Soler.
(Catània, Itàlia, 1374 – 1409)
Segona amistançada de Martí I el Jove. Li donà una filla, anomenada Violant.
Aquest fou duta a Barcelona, en 1403, per ser educada a cura de Martí I l’Humà, avi de la criatura.
(Perpinyà, 25 juliol 1374 – Càller, Sardenya, 25 juliol 1409)
“el Jove” Rei de Sicília (1390-1409). Fill del rei Martí I de Catalunya, dit l’Humà, i de Maria de Luna, dugué els títols de comte de Xèrica i de Luna.
El 1390 es casà, després de la dispensa papal de parentiu prèvia, amb la reina Maria I de Sicília, i partí del port Fangós (Tortosa) amb una esquadra de cent vaixells i uns dos mil guerrers per recuperar Sicília, en revolta. Després d’una breu lluita, prengueren Palerm i s’adreçaren a Catània, i semblà que la pacificació de l’illa era un fet.
L’any següent, però, una revolta general deixà reduït el territori fidel a Messina, Siracusa, els castells de Catània, Agosta i Termini, Licata i Castrogiovanni. Fou socorregut llavors pel vescomte Bernat IV de Cabrera amb un miler de combatents i, més tard, per Pere Maça amb vint-i-cinc galeres, el qual prengué Marsala i atenyé Catània quan alguns messinesos s’enduien pres a traïció l’infant Martí, que fou alliberat; la major part de l’illa fou reduïda el 1394.
Esdevingut el seu pare rei de Catalunya-Aragó, restà sol a Sicília auxiliat per Guillem Ramon de Montcada, comte d’Agosta, el cardenal de Catània Pere Serra i Francesc Sagarriga com a consellers, i hagué de fer cara, fins el 1403, a diverses revoltes i dissensions, tant de sicilians com de catalans.
Vidu (1398) i hereu universal de la seva muller, per tal com no tenia cap fill viu, es casà el 1402, amb dispensa papal, amb Blanca de Navarra. El 1405 féu un breu viatge a Barcelona, visità Sardenya, Còrsega i Provença, i deixà la seva muller a Sicília com a vicària, governadora i administradora. Féu una expedició al nord d’Àfrica i recuperà Gerba. Poc temps després, el 1408, intentà de reduir Sardenya amb catorze vaixells i cinc-cents combatents i un fort exèrcit que li envià el seu pare, i aconseguiren la famosa victòria de Sanluri.
Havent tornat a Càller, hi emmalaltí, segons sembla de pesta, i hi morí. Deixà només dos fills, il·legítims, de dues donzelles cataneses, Tàrsia Rizzari i Agatuccia de Pesci: Frederic de Luna, a qui deixà el comtat de Luna, i Violant de Sicília, respectivament.
Deixà hereu universal el seu pare Martí I l’Humà.
(Balaguer, Noguera, 12 març 1409 – Coïmbra, Portugal, 17 setembre 1459)
Duquessa de Coïmbra. Filla gran del comte Jaume II d’Urgell el Dissortat, i de la infanta Isabel d’Aragó, filla de Pere III el Cerimoniós. Nasqué abans d’hora però feliçment, després d’una caiguda de la seva mare.
Condemnat a presó perpètua el seu pare (1413), Isabel visqué amb la mare a Alcanar, Saragossa i Sixena. El rei Ferran I d’Antequera féu retirar de Sixena Isabel i la seva germana Elionor, les quals foren educades a Castella. El 1424 Alfons IV el Magnànim els nomenà per tutor el canonge Guillem de Barutell.
Fou casada amb Pere, duc de Coïmbra. Fill seu fou Pere, conestable de Portugal, que els catalans havien de triar per rei (Pere IV) el 1464.
(Girona, 1330 – Perpinyà, 23 abril 1409)
Escriptor. Religiós franciscà, es va ordenar de sots-diaca a Barcelona (1352).
Freqüentà diversos convents i universitats estrangeres (París, Colònia, Roma i Oxford) i va exercir la docència a Tolosa de Llenguadoc.
Des de Barcelona, i sobretot des de València, on va ésser enviat el 1383 i on tingué un paper important a la cort i a l’administració, va aconseguir un gran prestigi entre la jerarquia eclesiàstica i exercí una notable influència en la societat.
Els seus llibres, d’estil vivaç i no gens especulatiu, enriquits amb una gran profusió de diàlegs i anècdotes, van ésser traduïts a moltes llengües; se’n destaquen Lo Crestià, monumental projecte de catecisme o extens tractat enciclopèdic, en quatre volums, iniciat el 1381 dins una estructura fidelment escolàstica, si bé oferint una visió realista i pintoresca de la societat contemporània; el Llibre dels àngels (1392), el Llibre de les dones (1396), i altres tractats en llatí, com el Pastorale i la Vida de Jesucrist (v1397).
El 1408, cridat per Benet XIII al concili de Perpinyà, hi va ésser nomenat patriarca de Jerusalem i bisbe d’Elna.
(Barcelona, segle XII – 1409)
Família de texts annalístics, en llur majoria llatins.
Originada, sembla, entre el 1149 i el 1153 sota l’estímul de les gestes militars de Ramon Berenguer IV de Barcelona a Almeria, Tortosa, Lleida i Fraga, a les quals devia fer referència l’embrió de la sèrie.
Comencen a ésser traduïts al català poc abans del 1283, però prosseguiren les versions llatines durant tot el segle XIV.
Els Cronicons Barcinonenses I i II, quasi iguals, semblen procedir d’un cronicó perdut, que acaba el 1274. El Cronicó Barcinonense III és molt extens; comprèn del 801 al 1323. El Cronicó Barcinonense IV fou compost per Guillem Mascaró, beneficiat de la seu de Barcelona; comprèn del 714 fins al 1452.
Cal esmentar encara el Cronicó Ulianense, dut a Santa Maria d’Ullà al finals del segle XII i continuat allà fins al 1409, i el Cronicó del monestir de Sant Feliu de Guíxols, molt breu i lacònic, que conté notícies des del 985 fins al 1392.
Dades dels Països Catalans 