(Florència, Itàlia, 4 agost 1847 – Brandys nad Labern, Txèquia, 12 octubre 1915)
Arxiduc d’Àustria. Molt popular a l’illa de Mallorca, on comprà les terres de Miramar i s’hi instal·là.
Escriví un gran nombre d’estudis d’història, geografia, botànica, zoologia: Les Balears descrites per la paraula i la imatge (1869-91), inventari social històric, econòmic i cultural de les Illes Balears.
(Nàpols ?, Itàlia, segle XVIII – València, segle XVIII)
Il·lustrat, establert a València. Carles VII de Nàpols li havia concedit el marquesat de León (1735).
Fou un dels fundadors de la Societat Econòmica Valenciana d’Amics del País.
(Lanuvio, Itàlia, 11 desembre 1892 – Burjassot, Horta, 17 març 1979)
Tenor. La gran extensió i bellesa de la seva veu el convertiren aviat en un dels primers tenors mundials. El 1922 es presentà al Liceu de Barcelona amb Rigoletto, de Verdi.
El 1935 tornà al Liceu, i hi actuà habitualment fins al 1945; hi cantà encara sorprenentment el 1972. El 1975 cantà al Teatre Principal de València, en un homenatge que li fou tributat.
Casat amb la soprano valenciana Maria Ros, s’establí a Burjassot.
Ha escrit Voci parallele (1955).
(Toscana, Itàlia, segle XIV – Ribagorça ?, segle XIV)
Pintor. Actiu a la segona meitat del segle XIV. Possiblement d’origen toscà.
És l’autor del retaule d’Estopanyà (MNAC). La influència italiana (Giotto) és palesa especialment en l’hàbil colorit.
S’atribueix, a ell o a la seva escola, el retaule de Santa Maria, a Castelló de Farfanya.
(Nàpols, Itàlia, segle XV – Rocacorba, Llenguadoc, 1502)
(fr: Boffile de Juge) Militar. Estigué a la cort d’Alfons IV de Catalunya. El 1462 es posà al servei de Lluís XI de França, i participà com a capità a la guerra civil catalana i col·laborà a la derrota de Joan II el Sense Fe a Peralada (1472).
Durant l’ocupació francesa del Rosselló fou nomenat lloctinent i capità general dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1475-91) i dugué a terme la repressió dels vençuts.
(Itàlia, segle XVII – Illes Balears, segle XVIII)
Pintor. Establert a Mallorca des d’abans del 1712.
Decorà el palau de can Vivot de Palma de Mallorca amb frescs sobre la història d’Alexandre el Gran.
Hom li atribueix unes altres pintures a l’església de Monti-sion i a la parròquia de Santa Creu.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – Orà, Algèria, 1675)
Governador del cap de Càller i Gal·lura, cavaller de l’orde de Calatrava. Fou lloctinent interí de Sardenya (1649; 1652-53; 1656-57; 1664-65).
El virrei, duc de San Germano, el féu deportar a Orà per haver auxiliat els implicats en l’assassinat del marquès de Camarasa (1668).
(Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
(o Capuz) Família d’escultors establerts al País Valencià a la segona meitat del segle XVII. En conjunt, l’obra de la família, segueix l’estil barroc genovès.
Fou iniciada per Juli Capuç (Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVII) “el Vell” Escultor d’imatgeria religiosa, com el seu fill:
Juli Capuç (Ontinyent ?, Vall d’Albaida, 1630 – País Valencià, segle XVII) Escultor d’imatgeria religiosa. Fou el pare de Lleonard Juli Capuç i Calbet i de:
(Subiaco, Itàlia, 18 abril 1480 – Ferrara, Itàlia, 24 juny 1519)
Duquessa de Mòdena, Ferrara i Reggio. Germana de Cèsar de Borja. Filla del cardenal Roderic de Borja, després papa Alexandre VI, i de Vannozza Cattanei. El seu pare la casà primer amb Giovanni Sforza (1493) i després, anul·là aquest matrimoni (hi al·legà impotència del marit) i la casà amb Alfons d’Aragó (1498), fill natural d’Alfons II de Nàpols.
Assassinat aquest últim (1500) per ordre de Cèsar Borja, contragué nou matrimoni amb Alfons d’Este (1501), hereu del duc de Ferrara, i el 1502 deixà Roma definitivament. Esdevingué duquesa el 1505, i s’encarregà del govern del ducat i reuní en la seva cort literats i artistes.
El seu nom apareix sempre lligat als episodis sinistres de la llegenda dels Borja. Del duc de Bisceglie tingué un fill, Roderic, que morí el 1512; del duc Alfons I de Mòdena i Ferrara en tingué set, entre ells el duc Hèrcules II i el cardenal Hipòlit d’Este; el Joan de Borja, anomenat l’Infant Romà (nascut el 1498), és considerat també fill seu.
La seva figura ha estat objecte de molt diverses manipulacions literàries (drames, òperes i biografies).
(Roma, Itàlia, 1476 – 14 juny 1497)
Segon duc de Gandia. Fill d’Alexandre VI i germà de Jofre, de Lucrècia i de Cèsar de Borja. Heretà el ducat el 1488, a la mort del seu altre germà Pere Lluís. El 1494 obtingué d’Alfons II de Nàpols els principats de Tricarico i Teano i el ducat de Sessa.
Nomenat pel seu pare capità general de l’exèrcit pontifici, fou encarregat de combatre els Orsini (1497). Si bé fou derrotat, va rebre poc després els títols de duc de Benevento i senyor de Terracina i Pontecorvo.
Es casà amb María Enríquez, cosina germana de Ferran II de Catalunya, i foren pares de Joan i d’Isabel de Borja i Enríquez.
Morí assassinat, fet que fou atribuït al seu germà Cèsar.
Dades dels Països Catalans 