(Cocentaina, Comtat, 1850 – València, segle XIX)
Músic i compositor. Actuà com a director d’orquestra a Madrid, i a partir del 1880, de tornada a València, ingressà com a professor del Conservatori i fou un dels promotors de la societat de concerts Artístico Musical.
És autor d’obres per a piano i de les sarsueles El favorito i Entre bobos anda el juego, i de l’obra escènica El pacto con Satanás.
(Illes Balears, 1793 – 17 juny 1850)
Escriptor. Professà al convent dominicà de Palma de Mallorca, on passà tota la seva vida.
És autor d’una Oración fúnebre por las víctimas de Felanitz (1844) i de diverses obres piadoses i novenes impreses a Mallorca entre els anys 1845 i 1849.
Morí en el vaixell de guerra “Lepant”.
(Alcoi, Alcoià, 20 gener 1850 – Madrid, 14 abril 1910)
Pintor. D’infant passà, amb la seva família, a València, on ja era empadronat el 1853. Molt jove, ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on fou tutelat i iniciat en el dibuix pel catedràtic Plàcid Francès, cosí germà seu. Acabà la carrera, amb un excel·lent expedient, el 1871.
Després d’alguns premis locals, el mateix any obtingué segona medalla a l’Exposición Nacional amb Presó del Príncep de Viana. És l’època de triomf de la pintura d’història i, malgrat que ell aviat desembocà en conceptes molt més amplis de l’art, també s’adscriví a la moda: Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur (medalla d’or a la Nacional del 1878) o Expulsió dels jueus (Granada, Museo de Bellas Artes), començat a Roma, acabat a París i premiat a Berlín el 1890.
Novus ortus, ambiciosa creació del 1881, també fou premiat amb medalla d’or a Madrid, i a partir d’aleshores inicià una etapa de pintor de composicions decoratives per a cases, palaus i fins i tot cafès madrilenys, mentre creixia el seu renom de retratista. Pintor d’escenes amables i cultivador de la pintura de gènere, fou il·lustrador de “Blanco y Negro”.
Són excepcionals els retrats que hi ha al Museu de Belles Arts de València (Donya Anna Colin i Perinat, Donya Conxa Francès i Sempere -la seva mare-, El pintor Jiménez Aranda), al Museo de Bellas Artes de Màlaga (Jacinto Octavio Picón, El pintor Antoni Muñoz i Degrain) i a la Hispanic Society de Nova York (Ramón de Campoamor). El Museo de Arte Moderno de Madrid conserva un retrat de María Guerrero, nena, i el Círculo de Bellas Artes de la mateixa ciutat el retrat del pintor Vicente Palmaroli.
Fou autor d’una Gramática del color (1906), obra d’interès excepcional, on l’autor es mostra com un gran tècnic i científic i un autèntic investigador. Arran de la publicació d’aquesta obra -abans havia publicat uns articles sobre La desecación en la pintura, fou creada per a ell la càtedra de tècnica i teoria del color a l’Escuela de Bellas Artes.
(Alacant, 25 octubre 1850 – 12 juny 1908)
Polític. Fou marquès del Bosc d’Ares (1883), gran d’Espanya (1897), cinquè comte de Casas Rojas i setè comte de Torrellano.
Advocat, milità a la dreta del partit conservador, que presidí a la província d’Alacant. Fou diputat i senador.
Creà el sanatori de Busot i reuní una notable col·lecció bibliogràfica i artística.
(Alacant, 7 agost 1850 – 22 agost 1913)
Erudit. En col·laboració amb Adalmir Montero i Pérez publicà part d’un ambiciós Ensayo biográfico y bibliográfico de escritores de Alicante y de su provincia (1888).
Escriví també Memoria relativa a los nuevos descubrimientos de la antigua Lucentum (1958), Bosquejo histórico de la imprenta en Alicante en el siglo XIX (1961), Boceto del excmo. sr. d. Eleuterio Maisonnave Cutayar (1890) i diversos opuscles biogràfics.
(Reus, Baix Camp, 15 setembre 1850 – París, França, 3 desembre 1923)
Ballarina clàssica, coneguda per Rosita Mauri. Formada inicialment sota la direcció del seu pare, coreògraf, completà els estudis a París amb Mme. Dominique. Va debutar a Barcelona el 1868, passà després a la Scala de Milà i el 1878 ballava ja a París.
Gounod l’havia vista actuar a Itàlia i li facilità la carrera artística en recomanar-la per ballar en el Divertissement de Polyeucte, a l’Òpera parisenca, de la qual aviat esdevingué primeríssima ballarina (1878-1907). Posteriorment actuà a Berlín i altres capitals europees.
El pintor Manet li va fer un retrat, inacabat, conegut amb el nom de Femme en Rose.
Acabada la carrera artística es dedicà a l’ensenyament, que exercí al conservatori de l’Òpera de París.
(València, 19 setembre 1772 – Madrid, 22 juliol 1850)
Pintor. El 1790 li fou concedit el màxim premi de l’Academia de San Fernando madrilenya pel quadre Els Reis Catòlics rebent els ambaixadors de Fes. El 1802 pintà La família de Carles IV. El 1814, Ferran VII de Borbó el nomenà primer pintor de cambra.
Com a pintor de frescos, seguí la tradició del divuit (sostre del saló de Carles III de Borbó, al palau Reial, 1828; casino de la Reina, palau de Vista Alegre, etc). Estilísticament la seva producció és mou dins el neoclassicisme, si bé al final de la seva carrera assumí algunes innovacions del nou estil romàntic.
Practicà tots els gèneres, però preferí el retrat; dibuixant segur i detallista, allisa el color fins a conferir-li una sensació d’esmalt, a la manera de Mengs. La seva obra descriu la societat de l’època aristocràtica i burgesa; retratà no solament la família reial, sinó també els principals polítics i militars de l’època.
Entre les seves obres més notables cal esmentar els retrats de Goya (1826), El príncep Max de Saxónia (1826), Ferran VII (1831) i del Marquès de Remisa (1844).
Fou el pare dels també pintors Bernat i de Lluís López i Piquer.
(Alcoi, Alcoià, 20 novembre 1850 – 23 març 1914)
Pintor i dibuixant. Fill de Francesc Laporta i Tort. Fou un gran pintor d’atmosferes intimistes de caire místic. Es dedicà també a la pintura decorativa d’interiors d’esglésies.
Tingué un estudi fotogràfic a Alcoi, on féu fotocromies i tricromies. Uns mesos abans de morir fou nomenat professor de dibuix de l’Escola de Llotja, a Barcelona.
(Torrent de l’Horta, Horta, 22 setembre 1793 – València, 7 setembre 1850)
Polític liberal exaltat. Participà a la guerra del Francès sota la direcció del comte d’Almodóvar. Fou empresonat durant el primer període absolutista de Ferran VII de Borbó.
Durant el Trienni Constitucional, col·laborà intensament en la vida política valenciana redactant proclames constitucionals i fundant una acadèmia literària. Exiliat a Londres (1823), treballà en l’editorial de Vicent Salvà. Ocupà diversos càrrecs a la diputació provincial durant el període isabelí.
Redactor d'”El Turia” i “La Verdad”. És autor de Valencia vindicada por el carácter de sus naturales (1831), El teatro de Valencia desde su origen hasta nuestros días (1840), Valencia antigua (1848) i Ensayo de un diccionario valenciano-castellano (1839-42).
(Suera, Plana Baixa, 1850 – Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1930)
Militar i veterinari. Participà activament a la Tercera Guerra Carlina amb les forces del pretendent carlí.
Resultà ferit en una acció a Sant Mateu del Maestrat.
Dades dels Països Catalans 