(Sants, Barcelona, 28 juny 1857 – Rubí, Vallès Occidental, 25 agost 1900)
Músic. Germà de Jacint. És autor d’un bon nombre de composicions breus.
Laporta i Mercader, Francesc
2 Respostes
Arxiu d'etiquetes: Rubí
Fonts, les -Vallès Occidental-
(Rubí / Sant Quirze del Vallès / Terrassa, Vallès Occidental)
Poble, situat al límit dels tres municipis, a l’esquerra de la riera de les Arenes, travessat per la carretera de Rubí i Terrassa.
La zona residencial es començà a construir al primer quart del segle XX, damunt els terrenys comprats per la Societat Ribes i Companyia, entorn de l’antiga masia de Can Falguera i al costat del baixador del Ferrocarril de Catalunya; seguí un projecte d’urbanització.
A partir del 1910 ha anat canviant d’aspecte; s’hi establí població immigrada en edificacions de tipus barraquista, i els anys 1960 hom començà a instal·lar-hi indústries.
Castell Ecomuseu Urbà de Rubí, el
(Rubí, Vallès Occidental, 1996 – )
Equipament patrimonial. Creat amb l’objectiu de conservar i difondre el patrimoni local, i reflectir les diverses realitats culturals de la ciutat.
És situat al castell de Rubí, rehabilitat per l’ajuntament a partir del 1987.
Inclou una exposició permanent amb el títol “Rubí, riera d’identitats, un passeig per la història de la ciutat” i que, seguint el fil conductor de la riera de Rubí, mostra l’evolució geogràfica, històrica, social i cultural del municipi.
Carrera i Terris, Andreua Avelina
(Barcelona, 2 gener 1871 – Rubí, Vallès Occidental, 28 febrer 1939)
Cantatriu. Es presentà al Liceu el 1889, amb el Lohengrim de Wagner. Féu d’aquesta òpera la seva millor creació.
Actuà molt a Itàlia, estrenà a la Scala de Milà Andrea Chénier, de Giordano. Passà un temps a Amèrica, on cantà amb Caruso.
Cantà també a Rússia, Egipte, Àustria i Portugal, sempre amb gran èxit, a part de les actuacions sovintejades a Barcelona i algunes a València i a Madrid.
Capó i Ferrer, Samuel
(Pollença, Mallorca, 1894 – Barcelona, 1995)
Pastor evangèlic. Fill de Joan Capó i Pons, germà de Joan i de Josep, i pare d’Enric Capó i Puig. Exercí les seves activitats pastorals a Maó i, des del 1955, a Barcelona, on s’encarregà de l’església del carrer dels Tallers.
Influí en la revitalització de les comunitats evangèliques de la Llagosta, l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, ciutat en que aconseguí la construcció de la Residència Bet-San per a persones grans.
L’any 1994, en ocasió del seu centè aniversari, li fou dedicat un llibre homenatge titulat Vivència i predicació de la Paraula de Déu.
També fou el pare de Humbert Capó i Pascual (Rubí, Vallès Occidental, 1923 – Madrid, 1995) Pastor protestant. Després d’haver col·laborat en l’obra evangèlica a Mallorca, passà a residir a Madrid, on ocupà un alt càrrec a l’església evangèlica espanyola.
Can Vallhonrat
Barri, a 2 km del nucli urbà, a la carretera de Molins de Rei.
Sorgí el 1960 per iniciativa privada; malgrat el projecte de formar una ciutat-jardí, la manca de serveis urbans mínims l’ha convertit en suburbi.
Borgunyó i Pla, Manuel
(Rubí, Vallès Occidental, 5 maig 1884 – Madrid, 23 desembre 1973)
Compositor, director coral i pedagog. Es formà a l’Escolania de Montserrat i fou deixeble més tard d’Antoni Nicolau.
Dirigí la Societat Coral Euterpe, fou fundador i director de l’Orfeó de Graus, del de Rubí, d’una acadèmia de música a Barcelona que portà el seu nom i del conservatori de l’Ateneu Igualadí. Fou director de l’Institut Municipal de Pedagogia Escolar de Santa Cruz de Tenerife.
Escriví música vocal i per a piano i algunes obres didàctiques.
Majó i Miró, Enric
(Rubí, Vallès Occidental, 22 març 1945 – )
Actor. Es va formar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i en el teatre independent dels anys 1960.
Fou reconegut el 1970 en Edip Rei, de Sòfocles, al qual seguiren Yerma (1971), de García Lorca; Tarzan dels micos (1974), de Terenci Moix; Quan la ràdio parlava de Franco (1979), de Benet i Jornet; Hamlet (1979), de Shakespeare; Terra baixa (1981), d’Àngel Guimerà; Setmana Santa (1986), de Salvador Espriu; Una visita inoportuna (1990), de Capri; El marcader de Venècia (1994), de Shakespeare; Farsa y licencia de la reina castiza (1998), de R.M. del Valle-Inclán, i L’autèntic inspector Hound (1999), de T. Stoppard, entre d’altres.
Ha actuat sovint en cinema i en televisió i s’ha dedicat també a l’escenografia.
Homs i Oller, Eladi
(Valls, Alt Camp, 27 febrer 1886 – Rubí, Vallès Occidental, 18 març 1973)
Pedagog. El 1906 fou pensionat als EUA per a estudiar les darreres experiències pedagògiques.
De nou a Barcelona, dirigí la “Revista de Educación”, on publicà el 1913 La doctrina de la educación nacionalizadora, i la primera escola d’estiu i fou secretari del Consell d’Investigació Pedagògica; fou un actiu divulgador del mètode de la doctora Montessori.
Durant la II República fou secretari del “Butlletí dels Mestres”. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “La Mainada” (1921-23) i “València” (1913-14).
La seva obra, nacionalista i espiritualitzant, es troba dispersa en publicacions i revistes. Fou un dels primers introductors a l’estat de l’esport del bàsquet.
Esbart Dansaire de Rubí
(Rubí, Vallès Occidental, 1923 – )
Grup de dansa catalana. Fundat a l’empara del Casal parroquial. Des del 1952 emprengué una tasca de renovació de la dansa tradicional, instituint una manera de ballar i cercant l’establiment de la dansa teatral, fent ús de la moderna escenografia però sense trair l’autenticitat dels documents.
A partir del 1964 oferí un gran nombre de ballades a tot Catalunya i a l’estranger, presentant els balls tradicionals amb una gran atenció a les exigències escèniques i cercant la creació de noves coreografies.
L’any 1979 col·laborà a la reconstrucció dels cants i danses del Llibre Vermell de Montserrat, que després presentà com a primícia mundial, acompanyat per l’Escolania de Montserrat i pel conjunt Ars Musicae d’instruments antics. L’any 1980 aconseguí de fer la presentació de tot un espectacle de dansa catalana al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Enllaç web: Esbart Dansaire de Rubí
Dades dels Països Catalans 