(València, 1430 – 2 juliol 1490)
Escriptora i monja clarissa. Filla natural d’Enric de Villena. Fou criada a la cort valenciana de la reina lloctinent Maria de Castella, muller d’Alfons IV el Magnànim. A quinze anys ingressà al monestir de monges clarisses de la Trinitat, d’on fou elegida abadessa el 1463.
La seva única obra coneguda, la Vila Christi, escrita per a edificació de les monges, fou impresa el 1497. Malgrat el títol llatí, és escrita en llengua catalana, en un estil viu i popular.
(Illes Balears, 1430 – després 1500)
Escriptor. En la seva joventut fou secretari d’Alfons IV el Magnànim.
És autor de les obres Commentaria super artem Raymundi Lullii i Summa veritatis Rosarium.
(Valldemossa, Mallorca, 1430 – Palma de Mallorca, vers 1501)
Impressor. Fundà a Palma de Mallorca, juntament amb el lul·lista Bartomeu Caldentey, la primera impremta de l’illa, traslladada durant algun temps a Miramar.
Els llibres més importants que publicà són el Tractatus de regulis mandatorum de Jean Gerson (1485), a expenses de Caldentey; la Contemplació dels misteris de la passió de Jesucrist, de Francesc Prats (1487) i un Breviarium majoricense (1488), del qual no es conserva cap exemplar, però que sens dubte existí.
(Barcelona, 1430 – 1492)
Rabí de Barcelona. És autor del Novekh Salom, tractat de filosofia i teologia, entre altres obres que li donaren gran fama.
(Ribagorça, vers 1430 – vers 1500)
Cavaller i senyor d’Albalat de Cinca. Fill de Guerau d’Espés. Participà en la guerra civil catalana (1462-72) a favor del rei Joan II el Sense Fe, i fou un dels defensors de la força de Girona el 1462. Gràcies a aquesta relació, juntament amb els seus germans Lluís i Ramon obtingué una gran fortuna.
Després d’acompanyar l’infant Ferran, de qui era conseller, a Castella (1469), fou nomenat virrei de Sicília (1479). Participà a les guerres de Nàpols i li fou donat el comtat de Sclafani (Sicília).
Destituït el 1490, acusat d’abusos, fou pres a Còrdova, però els seus influents familiars n’aconseguiren l’alliberament (1492).
(Rosselló, 1430 – 1520)
Senyor de Catllà i castellà de Llívia. Durant l’ocupació dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1463-95) per Lluís XI, promogué la revolta dels nobles de la regió (1472).
Trencat el pacte de neutralització (1473-75) dels comtats entre Lluís XI i Joan II de Catalunya, dirigí un atac contra Puigcerdà i sofrí dos setges al castell de Llívia (1476 i 1478). Conquerida la plaça pels francesos i volada la fortalesa (1479), fugí i continuà la lluita.
L’any 1495 els comtats foren reincorporats a la corona de Catalunya-Aragó.
(Ribagorça, 1430 – després 1493)
Cavaller. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced, i germà de Guillem Ramon i de Joan. Es casà vers el 1455 amb una pubilla, Beatriu de Salt.
Home bel·licós, resolgué en un combat les seves diferències amb Pere de Rocabertí el 1458. Durant la guerra contra Joan II figurà al bàndol reialista i es distingí en la defensa de Palau-saverdera (1464-66), que pertanyia a la seva germana Elionor, muller de Bernat de Vilamarí, malgrat trobar-se la seva dona, la seva filla i el seu sogre en poder dels enemics.
El 1466 caigué presoner de Pere IV de Catalunya, bé que el 1468 tornava a ésser en llibertat. Joan II el premià amb rendes confiscades.
(Catalunya, segle XIV – Bonifàcio, Còrsega, Itàlia, 1430)
Cavaller. Senyor del Catllar i de Gimenells. Fill d’Antoni de Bardaixí.
Camarlenc d’Alfons IV el Magnànim, a qui serví en les campanyes de Sardenya i de Còrsega (1420) i de Nàpols (1423), restà presoner de Francesco Sforza quan aquest prengué la ciutat.
Serví a la flota de l’infant Pere d’Aragó fins al 1425 en les seves incursions a Calàbria, Àfrica i Gènova. Prengué part en la guerra contra Castella del 1429.
(Majano, Castella?, 16 juliol 1430)
Treva entre Joan II de Castella i Alfons IV de Catalunya, que posà fi a la guerra de 1429-30, motivada per la intervenció dels germans d’Alfons IV en els afers de Castella.
(Catalunya, vers 1430 – Xàtiva, Costera, 26 novembre 1508)
Darrer comte de Pallars Sobirà (1451-91). Fill d’Arnau Roger IV i de Joana de Cardona.
Durant la guerra contra Joan II va esdevenir el principal baró del partit pactista, contrari al rei. Cap de l’exèrcit de la Generalitat durant la revolta, es va caracteritzar per l’energia en la repressió del moviment remença (1462), addicte al rei Joan II el Sense Fe, i per la gran voluntat de lluita malgrat la inferioritat dels mitjans de què disposava.
Presoner dels reialistes durant cinc anys (1465-70), va ésser rescatat en el moment en què quasi tot el país, cansat de lluitar, estava disposar a pactar amb el rei. Se sumà als partidaris de la guerra a ultrança, però quan Barcelona es va retre al rei, la facció partidària de la capitulació el va expulsar de la ciutat.
Exclòs de la capitulació de Pedralbes per voluntat expressa de Joan II (1472), es va refugiar en els estats pirinencs, on lluità contínuament amb els seus veïns de Castellbó i Urgell, fins que Ferran II el Catòlic encarregà (1484) al comte de Cardona la conquesta del Pallars (acció completada el 1498).
El comtat fou donat al de Cardona (1491) amb el títol de marquès, però Hug Roger, aliat amb el monarca francès Carles VIII, continuà amenaçant constantment les fronteres.
Després passà a Itàlia, on va ésser fet presoner pel Gran Capità (1503). Va morir sense fills, tancat al castell de Xàtiva.
Dades dels Països Catalans 