(Bicorb, Canal de Navarrés, segle XIV – )
Jurisdicció feudal que comprenia el lloc de Benedris, la qual, prèvia facultat reial, restà vinculada des del 1302 a Lluís de Castellar de Vilanova i a la seva muller, Francesca Joana Carròs.
Passà als Castellví i als Muguiro, comtes de Muguiro.
(Catalunya, 1302 – Estíria, Àustria, 12 juliol 1330)
Reina de Romans. Filla de Jaume II el Just i de Blanca d’Anjou. Probablement bessona de la infanta Blanca d’Aragó. De petita fou molt malaltissa.
Per l’octubre de 1313, a Barcelona, fou casada amb Frederic el Bell, duc d’Àustria i d’Estíria i tot seguit fou duta a Àustria, però es deturà a Avinyó, on fou beneïda pel papa Climent V. L’11 de maig de 1315, a Basilea, fou coronada reina de Romans.
Encesa la guerra entre el seu marit i el seu cosí Lluís de Baviera, el primer fou batut a Mülhdorf, on caigué presoner. Passà un llarg captiveri, durant el qual Isabel es lliurà a un seguit de pelegrinatges i pregàries per tal de recuperar el marit. Fou afectada de cataractes, que la deixaren gairebé cega.
A la primeria de 1330 restà vídua. Ella morí el mateix any, poc abans que arribés de Catalunya un metge que li enviava el seu germà Alfons III el Benigne.
(Grècia, 1302 – 1460)
Període en que el país estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa. El perill turc impulsà l’emperador Andrònic II a contractar la Companyia Catalana dels almogàvers. Un dels caps, Ferran Eiximenis d’Arenós, passà al servei del duc Guiu II d’Atenes (1302-05), començant l’Expedició Catalana a Orient.
Els catalans, des de Gal·lípoli, emigraren cap a Cristòpolis (Kabàla) (1307). L’infant Ferran de Mallorca, després d’algunes incursions a Tessàlia, anà al Negrepont, on les seves naus foren saquejades i ell fou fet presoner i tancat al castell de Sant Omer (Tebes). El cronista Ramon Muntaner, també pres, fou restituït a la Companyia, establerta a Cassandria (Calcídica).
Bernat de Rocafort atacà Tessalònica i el mont Athos, amb la pretensió de fer-se rei de Macedònia, però fracassà. Lliurat per la seva gent al francès Thibaut de Chepoys, aquest l’envià a Nàpols i actuà, de fet, com a cap de la Companyia, que abandonà Cassandria i penetrà a Tessàlia (1309). Desertà Chepoys, i la Companyia establí una República militar governada per un quadrumvirat.
Els almogàvers saquejaren Solona (Amfissa) i, en tractes amb Gualter I, duc d’Atenes, que necessitava ajuda contra els d’Epir i d’altres, penetraren al nord del ducat, assetjaren Zituni (1310) i donaren al duc algunes victòries.
La intervenció dels venecians portà a la ruptura amb Gualter I i a la batalla del Cefís (1311), que, amb la mort del duc i el triomf dels catalans, obrí a aquests les portes del ducat mateix; ocuparen Tebes, Atenes i Livàdia, es feren sedentaris i organitzaren a les ciutats els municipis tenint com a norma els Usatges de Barcelona (ducat d’Atenes).
Sota els turcs desaparegué la senyoria de la Piada, a l’Argòlida, darrer vestigi de la dominació catalana a Grècia (1460).
(Catalunya, segle XIII – Benifassà, Baix Maestrat, 1302)
Abat perpetu de Poblet (1288-97). Fou conseller d’Alfons II de Catalunya, amb el qual tenia una estreta amistat, i ambaixador del rei prop de Jaume I de Sicília.
Es retirà a Benifassà després d’haver de pagar el monestir totes les despeses de la seva ambaixada a Sicília, fet que provocà grans problemes econòmics al monestir.
La situació s’arreglà en vendre Borriana i Montornès al rei Jaume II el Just.
(Sicília, Itàlia, 1247 – Barcelona, 8 abril 1302)
Reina de Catalunya-Aragó (1262-85) i de Sicília (1282-1302). Filla de Manfred, rei de Sicília, i de Beatriu de Savoia.
Es casà (1262) amb Pere II de Catalunya, el qual trobà l’oposició del papat i de Carles d’Anjou, que pretenia la possessió de Sicília. Aquest matrimoni havia de posar les primeres bases del domini català a Sicília.
Després de la mort de Manfred (1266) i del seu hereu Conradí (1268), vençuts per Carles d’Anjou, aquest dominà l’illa, fins que la revolta dels sicilians contra els francesos, o Vespres Sicilianes (1282), donà motiu a la intervenció de Pere II. Aquest, com a marit de Constança, es féu coronar, el mateix any, rei de Sicília a Palerm.
La reina Constança tingué un paper secundari a Sicília, on deixà regnar Pere II i, a la mort d’aquest (1285), els seus fills, Jaume II el Just (1285-95) i Frederic II de Sicília (1296-1337) i ella vestí l’hàbit de clarissa.
(Caltabellotta, Sicília, Itàlia, 31 agost 1302)
Tractat signat entre Carles II de Nàpols, Carles de Valois i Frederic II de Sicília, per la possessió del regne de Sicília. Signada després de vint anys de lluites (1283) entre el papat, els angevins i la dinastia catalana.
Fou el primer pas decisiu per a la possessió catalana de Sicília. Segons els termes del tractat, Frederic II restavà senyor de l’illa amb el títol de rei de Trinàcria, però només en règim vitalici; a la seva mort, l’illa havia de passar als angevins.
Vint anys després, però, Frederic II féu jurar als sicilians el seu fill Pere com a successor (1322), amb la qual cosa restà completat el domini de la dinastia catalana a Sicília.
Com a resultat de la pau, molts dels almogàvers que havien lluitat a Sicília passaren a l’Imperi Bizanti a les ordres de Roger de Flor.
(Aragó, vers 1302 – Barcelona, 1348)
Religiosa. Filla del rei Jaume II de Catalunya i de Blanca de Nàpols, prengué l’hàbit dels hospitalers a la catedral de Tarragona (1310). Fou educada al monestir de Sixena, del qual esdevingué priora (1321).
El rei intervingué per mitjà d’ella en el govern del monestir; Blanca es féu notar pel seu afany d’afavorir diverses amigues seves, membres de la noblesa.
L’afecte pel seu germà Joan d’Aragó, patriarca d’Alexandria i arquebisbe de Tarragona, la portà a promoure el trasllat del cadàver d’aquest a Sixena en circumstàncies novel·lesques, però les restes de l’infant foren retornades a la seu tarragonina.
Blanca deixà amb freqüència el seu monestir. Acabà renunciant al priorat i es retirà amb la seva germana Maria d’Aragó a Barcelona, on morí.
Dades dels Països Catalans 