(Barcelona, 1837 – Mataró, Maresme, 30 juliol 1911)
Actor. Era figura notable del teatre català. Casat amb l’actriu Antònia Juani i Frígola.
També fou empresari. Acompanyà a Amèrica l’actor Vico, com a representant d’aquest.
Morí quan la companyia que dirigia actuava a la capital del Maresme.
(Barcelona, 20 juny 1805 – València, 25 setembre 1849)
Sacerdot i poeta romàntic. Traslladat de jove a València (1814), ingressà a l’orde dels escolapis (1819) i morí reclòs en un manicomi. Fundà el “Diario Mercantil de Valencia”.
Influït per Chateaubriand -que havia traduït-, Lamartine i Hugo, escriví, en castellà, a més d’una certa producció religiosa, unes obres amoroses i cavalleresques, plenes d’un to voluptuós, fantasies eròtiques i motius orientals (La hermosa Halewa, Poesías, caballerescas y orientales, 1840; Poesías, 1843).
En català va escriure un miracle de Sant Vicent Ferrer.
(Manresa, Bages, 1842 – Lleida, 11 novembre 1901)
Doctor en farmàcia. Catedràtic de la facultat de farmàcia de Barcelona, i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1884).
S’especialitzà en anàlisis farmacològiques i bromatològiques.
(Alacant, 11 octubre 1866 – Madrid, 16 abril 1943)
Comediògraf. A quinze anys es traslladà a Barcelona, on treballà com a empleat de banca i s’inicià en el periodisme col·laborant a “Correspondencia Catalana” i a “La Vanguardia”.
Després residí a Madrid, on s’inicià en la sarsuela col·laborant amb alguns importants sainetistes.
Obres: Genio y figura (1910), El amigo Melquíades (1914), La casa de Quirós (1915), La señorita de Trévelez (1916), La venganza de la Petra (1917), Los caciques (1919), Es mi hombre (1921), Angela Maria (1924), Los milagros del jornal (1924), El señor Pepe el Templao o la mancha de la mora (1925), El señor Adrián el primo (1928), La condesa está triste (1930), etc.
(el Port de la Selva, Alt Empordà)
Cap de la costa, a ponent del municipi.
Hi ha instal·lat el far d’Arnella, a l’entrada de la badia del Port de la Selva.
(Reus, Baix Camp, 24 octubre 1917 – 1976)
Poeta. De formació autodidàctica.
Influït per Carles Riba i Josep Vicenç Foix, publicà Gamma (1946), Desfent silencis (1950), Els set pecats capitals (1963), Declaro pertot i enlloc (1963) i No us dono el braç a tòrcer (1976).
(Barcelona, 1609? – 1702)
Mestre d’obres. Actiu a Barcelona.
Projectà l’església de Sant Sever (1698) i realitzà un obelisc dedicat a Santa Eulàlia (1673), a la plaça del Padró de Barcelona.
També realitzà una conducció urbana d’aigües (1688).
(Pallars, segle XIII)
Noble. Nebot del comte Arnau Roger I de Pallars. Era assetjat amb ell a Balaguer, en 1280, per Pere II el Gran, durant la guerra civil que movia el comte de Foix.
Potser era fill de Ramon Roger I de Pallars, germà del comte. Aleshores degué morir jove, per tal com no aparegué al problema successori que es produí al comtat no gaires anys després. En tot cas, fora del parentiu, la seva identificació és poc segura.
(Pallars, segle XI – abans 1112)
Comte de Pallars Jussà (1098). Fill de Ramon V i de Valença de Tost.
Succeí juntament amb el seu germà Pere Ramon I al seu pare. Morí abans que el seu germà.
(Barcelona, 4 maig 1870 – 16 febrer 1899)
Compositor i pianista. Deixeble d’Anselm Barba, d’Isaac Albéniz, de Joan Baptista Pujol i de Felip Pedrell.
Escriví peces per a piano (Masurques (1885), Serenade, Idilio, Barcarola, Canto árabe) i per a cant i piano (Sospir d’amor, Perdutta, Golondrinas, Donna adorata).
Dades dels Països Catalans 