Municipi i capital comarcal de la Vall d’Aran (Catalunya): 211,74 km2, 974 m alt, 5.512 hab (2017)
(aranès: Vielha) Situat al bell mig de la comarca, a la vall de la Garona i dels seus afluents, el riu Nere i el de Varradòs; així com la capçalera de la Noguera Ribagorçana, amb l’hospital de Sant Nicolau dels Pontells. El terme municipal fou ampliat el 1968 per l’annexió dels termes d’Escunyau, Gausac, Vilac, Arròs i Vila i Betlan, i se li donà el nom oficial de Vielha e Mijaran. Dins el terme municipal s’hi localitzen importants boscos d’avets, faig, pi roig, pi negre i pastures.
L’activitat agrícola es limita a farratges, prats de pastures, sègol i patates. Ramaderia de bestiar boví, oví i equí. De les tres fires ramaderes que s’hi celebraven al llarg de l’any, només se’n conserva una, la d’octubre. És un important centre turístic i d’esports d’hivern, gràcies al túnel de Viella. El 1947 s’inaugurà la central hidroelèctrica de Viella o Mijaran, aigües avall de la Garona. Capital d’una àrea comercial que comprèn tota la comarca. Població en ascens.
La vila és situada a banda i banda del riu Nere; el nucli antic, amb cases notables del segle XVII, és al voltant de les restes de l’antic castell de Viella, amb l’església parroquial de Sant Miquèu, romànica-gòtica, molt reformada al segle XVI i amb el campanar del segle XVIII.
Al nord de la vila, que era cap del terçó de Viella (i després del sesterçó de Viella o de Castièro), hi ha el santuari de Mijaran, on es reunien els consellers de la vall i juraven els càrrecs. Museu Etnològic d’Era Val d’Aran.
És format per un conjunt de pobles (amb esglésies romàniques de gran interès).
(o Marimanya) Vall de capçalera de la Noguera Pallaresa, en direcció sud-nord, estesa entre el tuc de Varimanya (2.660 m alt), punt culminant del massís de Beret, i la Noguera. A l’oest, es comunica amb el pla de Beret a través del coll de Varimanya i amb Montgarri a través del portilló de Varimanya.
La vall és drenada pel barranc de Varimanya, afluent de la Noguera Pallaresa per la dreta, emissari dels estanys de Varimanya (estany de Dalt, estany de Baix i estany Gran), el qual constitueix el límit entre les dues comarques.
GEOGRAFIA FÍSICA.- És l’única comarca catalana amb caràcters atlàntics, car ve a coincidir amb la capçalera de la Garona. Al centre de la zona axial de tot el sistema, és tancada per dues alineacions paral·leles, més alta la de migjorn, que separa la vall de la resta de Catalunya, car és la divisòria hidrogràfica entre la Garona (Atlàntic) i l’Ebre (Mediterrani). A llevant de la Maladeta abunden els cims que voregen els 3.000 m alt: Besiberris (amb el Comaloforno), Montardo d’Aran, Colomers, Mauberme. L’alineació del nord, entre l’Aran i la comarca gascona de Comenge, és de 1.000 a 1.500 m més baixa. Aquest cinyell muntanyós només es podria evitar seguint la vall mestra, si no hi hagués bons ports de muntanya: el de la Bonaigua, el de Viella (evitat per un túnel) cap a la Ribagorça, i el portilló de Bossost cap al Comenge. L’erosió glacial va afectar tota la vall, tant planera de fons com abrupta de vessants, llevat el sector nord-est, on el material esquistós i no granític ha eliminat les formes cantelludes i originat calmes com el pla de Beret.
A causa de la indecisió hidrogràfica, hi neixen la Noguera Pallaresa i la Garona de Ruda, la més llarga de les dues branques que formen la Garona. Més cabalosa i regular és l’altra branca, el Joèu, que sorgeix de sobte al güel d’Et Joèu, procedent del forat dels Aigualluts, al vessant sud de la Maladeta, on es precipita amb el nom d’Alt Éssera. Completen la hidrografia, a més de la Noguera Ribagorçana, que neix al port de Viella, una cinquantena d’estanys d’origen glacial.
El clima és atlàntic de muntanya: temperatures molt fredes a l’hivern i suaus a l’estiu, alta humitat, precipitacions notables (900-1.200 mm) i ben repartides (amb 56 dies de neu a l’any). La vegetació, que encatifa la comarca, n’ocupa la més gran part. Hom hi distingeix tres nivells: el baix, de caducifolis: roures, faigs amb sotabosc ric, avellaners, bedolls, prats de ribera; el mitjà, de coníferes (avets i pins negres); i l’alt, de prats alpins.
POBLACIÓ.- La població de la Vall d’Aran es distribueix en 9 municipis, amb un increment de població d’ençà de la dècada de 1980, degut principalment a l’emigració atreta pel turisme. Viella concentra més del 50% de la població. El moment més baix de la demografia estadística aranesa fou el de 1940-41. L’aranès, un dialecte gascó, és cooficial amb el català a la Vall. Quant a la distribució de la població activa per sectors econòmics, un 5,4% correspon al sector primari, el 15,3% al secundari, i el 79,3% al terciari.
ECONOMIA.- La Vall d’Aran és una comarca forestal i ramadera. L’agricultura és molt minsa i una part important del territori aranès ha esdevingut prats per a la ramaderia. La indústria hidroelèctrica té una clara importància, amb centrals com les de Joèu, Aiguamog, Arties, Viella, Bòssost i Varradòs. Però el veritable motor de l’economia aranesa es troba en el turisme, estretament relacionat amb l’estiueig i els esports d’hivern. Així doncs, l’oferta hotelera ha tingut un creixement considerable, al igual que l’oferta de les residències-cases de pagès. El desenvolupament d’aquest sector és pot sintetitzar en quatre dates: 1924, arribada de la carretera del Pallars pel port de la Bonaigua; 1948, carretera de la Ribagorça pel túnel de Viella; 1964, inauguració de les pistes d’esquí de Baqueira, i el 1974, les de la Tuca. Així, doncs, l’obertura de vies de comunicació foren i són importants per canalitzar el turisme, que procedeix principalment de l’àrea de Barcelona.
HISTÒRIA.- La toponímia aranesa sembla certificar que la població anterior a la denominació romana era d’origen mixt, cèltic i basc. Polibi esmenta l’existència, als Pirineus, dels airenosins, amb els quals tractà Anníbal quan marxà contra Roma, poble que hom ha cregut identificar amb els aranesos. La romanització fou profunda -hi introduí, entre altres, el conreu de la vinya-, però no esborrà les característiques autòctones araneses. La Vall d’Aran, amb la seva capital Vetula (Viella), esdevingué -com altres territoris de la zona dels Pirineus centrals- un dels pagi o districtes de la civitas Convenarum creada per Pompeu (72 aC) amb centre a Lugdunum (Lió). Una via romana procedent de Tolosa (Llenguadoc) travessava la Vall d’Aran i arribava a Esterri d’Àneu. Durant el Baix Imperi formà part de la Novempopulània, i en desfer-se l’imperi Romà formà part del pagus Convenicus. El 1067, la Vall d’Aran fou incorporada al Regne d’Aragó, però ni Sanç Garcés II de Pamplona ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la independència. Fins i tot, el 1167 s’hi establí una comunitat càtara. El 1169, fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya.
El 1175, Alfons I el Cast va signar el tractat de l’Emparança, pel qual es vinculava la vall a la Corona. La desfeta a la batalla de Muret i sobretot el tractat de Corbeil de 1258 va significat el final de la influència catalana a Occitània, només la Vall d’Aran, la Senyoria de Montpeller, la Senyoria d’Omeladès i el vescomtat de Carlat restaren en mans catalanes. Jaume I el Conqueridor va voler infeudar el territori a Guillem d’Entença el 1220 contra la voluntat dels aranesos, que fou escoltada i el rei va prometre que no se separarien de la corona. En el marc de la Croada contra Catalunya i amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats per Eustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés, va envair la Vall d’Aran el 1283 amb un exèrcit que comptava entre 300 i 500 homes. Pel tractat d’Argelers de 1298, s’acordà que Felip IV de França cediria provisionalment l’administració de la Vall d’Aran a Jaume II de Mallorca, mentre es resolia el conflicte.
El 1312, fou incorporada novament a la corona catalano-aragonesa. El rei establí el 22 de juliol de 1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d’Aran) o Privilegi de Jaume el Just, modificant-se el sistema d’administració de la universitas al Conselh Generau d’Aran. El privilegi fou reafirmat el 1325 per Alfons III el Benigne. I endemés, el 26 de juny de 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mitja guadanyeria. El 1389, la Vall fou cedida als comtes de Montsó; el 1411 el Parlament català acceptà l’oferiment del Síndic (president aranès) de pactar la unió d’Aran al Principat. I durant el període 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l’Acta de Blois del 18 de desembre de 1512 tornà definitivament a Catalunya encara que fou envaïda temporalment el 1597 pels hugonots, comandats pel comte de Sent Jeròni. El 1595, les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI de Borbó el 1755), mentre que el 1605 Felip III augmentà els privilegis.
Arran dels successos ocorreguts el 7 de juny de 1640 a Barcelona, origen de la guerra dels Segadors, i de la decisió del Principat de Catalunya d’acceptar la sobirania de Lluís XIII de França, el governador de la Vall, Lluís de Toralla, desobeí l’ordre rebuda de la Generalitat de Catalunya al març de 1643 d’acceptar l’obediència del rei francès. Els Toralla eren emparentats amb els Montgai de Lleida. Un d’ells, J. Baptista de Montgai i de Toralla, paer en cap i gran partidari de Felip IV, era el cap visible de l’oposició al partit afrancesat de la ciutat. El capità Toralla, el 2 d’abril de 1643, lliurà Castell-lleó i altres llocs a un exèrcit de Felip IV comandat per Martí Desllor, fet que va provocar l’entrada d’un exèrcit compost d’unitats catalanes i franceses a les ordres de Josep de Margarit, governador general de Catalunya. Aquest assetjà Viella, on s’havien atrinxerat les tropes castellanes compostes de 100 dragons valons i italians, 200 aragonesos i 100 miquelets aranesos. La vila fou ocupada i incendiada. El governador Toralla fugí pel port de Benasc, perseguit per partides gascones que havien vingut de França entre tempestes de neu. Margarit posà setge a Castell-lleó, on s’havien mantingut fortes unes companyies de soldats castellans i aragonesos. Aquestes capitularen al cap de sis dies i foren acompanyades per les tropes catalanes fins a la ratlla d’Aragó. Aquest fet s’esdevingué el 20 d’abril de 1643.
En esclatar la guerra de Successió, la Vall d’Aran prengué partit per l’arxiduc Carles d’Àustria. Entre els aranesos combatents, partidaris de Carles III, es destacaren en la lluita contra l’exèrcit borbònic els capitans Josep Portolà, Francesc Puig del Poal, Josep Puig i Jaume Móra, tant en la defensa de Castell-lleó com en l’acció contra l’intent francès d’entrar a la Vall l’any 1707. Es distingiren també en l’heroic setge de Benasc, assetjat per les tropes de Felip V de Borbó, a les quals ocasionaren un gran revés, fent-los més de 1.400 baixes. Fins el 1711 els aranesos lluitaren al port de la Picada, amb avantatge, i al portilló de Bossost, contra les forces del general Rossel. Aquest mateix any fou ocupada la Vall pel marquès d’Arpajon, el qual s’apoderà de Castell-lleó i es llançà contra Salardú. Els seus veïns hagueren de recobrar llurs vides i heretats a preu de rescat. Els vasos sagrats de l’església foren duts a Castell-lleó, i no foren retornats fins a haver cobrat el marquès la darrera part del rescat convingut. A més, exigí una contribució extraordinària de 20.000 doblons a les comunitats municipals araneses, que augmentà encara més el seu successor Duvil, tinent de Felip V.
El 1805 la Vall d’Aran fou posada sota la jurisdicció religiosa del bisbat d’Urgell en substitució del de Comenge, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815, i incorporada al departament de l’Alta Garona el 1812. L’aranès Felip Aner d’Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d’Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l’abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria. El 2 de setembre de 1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834. El personatge més destacat en la cultura aranesa de finals del segle XIX fou el capellà i escriptor Josep Condo i Sambeat.
La invasió del 1944 fou un intent del Partit Comunista d’Espanya, un cop acabada la guerra civil espanyola d’establir un govern espanyol de la Union Nacional Española (UNE) a la Vall d’Aran mitjançant un atac dels maquis espanyols que estaven col·laborant amb la resistència francesa, i aprofitant que els feixistes estaven en retirada a tot Europa per la pressió dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, i anomenat en clau Operació Reconquesta d’Espanya.
Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l’Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l’Estatut de Sau, recollides a la Disposició Addicional Primera del Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 26 de juliol de 1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredòs) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran. D’aquesta manera, el 2 de setembre es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d’Aran, no reconegut oficialment, però el 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l’Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-85 s’ensenyaria l’aranès de manera regular a l’escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difondre’n l’ús a tots els nivells possibles. Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al Partido Popular), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès), el 26 de maig de 1991 fou escollit per primer cop el Consell General d’Aran, format per 13 consellers.
Poble (1.348 m alt), a la dreta de la Garona de Ruda, aigua avall del seu aiguabarreig amb l’Aigoamòtx. El pont d’Era Capèla, de pedra, l’uneix a l’altra banda del riu, on hi ha un petit veïnat. La seva església parroquial de Sant Esteve fou substituïda per la de Cap d’Aran, romànica, antic santuari, que es troba enlairada al nord de la població.
Fou municipi independent fins el 1952, que fou unit a l’actual. Avui forma una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.
L’antic terme comprenia el pla de Beret, a on hi ha l’estació d’esports d’hivern de Vaqueira. A migdia del nucli es troba l’establiment termal dels Banhs de Tredòs, d’aigües sulfuroses i sòdiques, a 30ºC, avui tancades, i el bell indret del saltant d’Aigoestortes. Dins l’antic terme s’han trobat vestigis romans.
Vall, la més septentrional del vessant dret de la Garona, que constitueix la part més extensa del municipi. La línia de crestes que separa la Vall d’Aran dels territoris occitans de Comenge i Coserans, que culmina als tucs de Crabèra (2.630 m alt) i de Serralta (2.713 m), n’és el límit septentrional; la línia de crestes que uneix el Montlude (2.517 m) amb els rasos de Liat (altiplà on tenen llur capçalera les valls de Toran i de l’Unhòla), a través de les serres de Guarbes, Sescorjada i de pica Palomèra, n’és el límit amb la vall de Varradòs, al sud.
És drenada pel riu de Toran, afluent, per la dreta, de la Garona a Pontaut, format per la unió de diversos torrents que davallen dels tucs de Crabèra i de Güerri i els rasos de Liat (torrent de Güerri, que s’engorja profundament) i de les serres meridionals (comes de Cagüilha, Troja i Beredera).
S’hi assenten diversos nuclis d’habitació permanent o temporal: Era Còsta, Eth Pradet i Campespin, al voltant del poble i santuari de Sant Joan de Toran, a la part alta, i Bordius, Porcingles, Sestrèr, Era Cassenhau i Pujòla-ne-lèg, al voltant del poble de Canejan, a la part baixa.
A més de l’aprofitament ramader, la vall havia estat un centre d’activitat metal·lúrgica (hi havia diverses fargues) i constituïa l’accés principal a les mines de Liat.
(o hospital de Viella) Antic hospital (1.626 m alt), situat al vessant ribagorçà del port de Viella, a tocar de la boca meridional del túnel de Viella.
Fou fundat el 1192 per disposició del rei Alfons II, que li concedí terres i immunitat. Era regentat per un sacerdot i uns donats. El 1570 passà a ésser propietat de la vila de Viella per confirmació de les corts de Benavarri.
El reglament de l’hospital preveia que tothom que hi arribés tenia dret a aigua, sal i vinagre i a un seient prop del foc. Hi havia també llits per als malalts, però era més hostal que no pas hospital.
Estigué en ús, bé que secularitzat al darrer segle, fins a l’obertura del túnel, l’any 1948.
És format per l’església, refeta al segle XVIII, l’hostal, els corrals i les bordes, formant un carreró.
Fou pràcticament abandonat i sols foren aprofitades per pastors algunes de les seves dependències. Darrerament s’ha arreglat i convertit en refugi de muntanya.
De migrada agricultura (farratges i patates) i ramaderia (bovina, ovina i equina), la seva economia se centra en el sector terciari, afavorit pel turisme, especialment hivernal (estació de Baqueira-Beret, inaugurada el 1964).
La capital del municipi és la vila de Salardú. Tant aquesta població com el municipi té una mostra important d’art romànic (segles XII-XIII): esglésies de Sant Andreu de Salardú (talla del Crist de Salardú), Santa Maria d’Arties, Sant Feliu de Bagergue, Sant Esteve i Mare de Déu de Cap d’Aran (ambdués a Tredòs) i Santa Eulària d’Unya.
(o Mig Aran) Antiga canònica augustiniana i santuari marià (Santa Maria de Mijaran), situat al nord de la vila, aigua avall de la Garona. Esmentat el 1175, el seu origen sembla remuntar-se a un santuari d’època romana i fins i tot neolítica, si hom admet que la Peira és un megàlit.
L’església bastida al segle XII era una petita basílica de tres naus i absis, amb columnes interiors i arcs formers que sostenien un sostre de bigues; fou volada el 1938, quan servia de polvorí (el 1936 havia estat destruïda la imatge de la Mare de Déu, obra del segle XVI que n’imitava una de romànica).
La comunitat augustiniana, dita de Sant Agustí del Panyo, consta del segle XIII al XVII, que fou dissolta (ocuparen el lloc alguns ermitans i donats). El seu prior era la primera autoritat eclesiàstica després del primer oficial eclesiàstic de la Vall. Fins el 1805 depengué del bisbat gascó de Comenges. Les autoritats civils de la Vall es reunien a l’església, on juraven els privilegis.
Els darrers anys hom n’ha consolidat les restes i n’ha netejat l’entorn, i cada any s’hi celebra un aplec.
Municipi de la Vall d’Aran (Catalunya): 23,45 km2, 634 m alt, 958 hab (2016)
Situat en una cubeta, a la part baixa de la vall, a la conca de la Garona. Abundància d’abets i pastures.
El seu emplaçament afavoreix l’establiment dels conreus, encara que poc importants, donada la limitació de les terres conreades: blat de moro, patates i conreus d’horta (pomes, peres); el regadiu està subordinat a la ramaderia bovina, principal riquesa juntament amb el turisme i l’explotació forestal. Central hidroelèctrica (Es Cledes). Àrea comercial de Viella.
La vila es troba a banda i banda de la Garona, al nucli antic a la dreta. A la vila destaca l’església parroquial de Sant Joan Baptista del final del segle XVIII i principi del XIX, bastida sobre l’antic temple del segle XVII. D’antiga funció balneària, compta amb una deu d’aigües sulfuroses (32 ºC), els anomenat Banys de Lés, edifici del segle XIX. Restes romanes.
Municipi de la Vall d’Aran (Catalunya): 48,32 km², 906 m alt, 97 hab (2016)
Situat a la vall de Toran, afluent per la dreta de la Garona, molt a prop de la frontera franco-espanyola. Hi abunden els prats i els boscos d’espècies molt diverses.
La base de l’economia local és la ramaderia bovina i ovina i l’explotació forestal, complementada per l’agricultura, que es dedica sobretot a la producció d’herba per al bestiar. També hi ha alguns jaciments i dues centrals hidroelèctriques. Àrea comercial de Viella.
La vila és situada, elevada i apartada, sobre la confluència del riu de Toran i la Garona; l’església parroquial de Sant Joan d’Agost és obra del segle XIX; conserva cases d’interès, com la de Saurat (torre quadrada del segle XVI) i la de Benosa, amb una capella romànica.
Dades dels Països Catalans 