Arxiu d'etiquetes: València (nascuts a)

Caro i Maça de Liçana, Bonaventura

1 Resposta

(València, 1742 – 1809)

Militar. Participà en l’expedició a Alger de l’any 1775. Ascendit a coronel, sobresortí en el setge i la conquesta de Maó (1781); fou nomenat governador de Menorca i ascendit a general. Intervingué en el setge infructuós de Gibraltar contra les tropes angleses (1782).

Nomenat tinent general (1790), dirigí l’exèrcit del Nord en la Guerra Gran contra la República francesa (1793-95); penetrà a França i obtingué algunes victòries, com la destrucció del port d’Hendaia (1793). L’augment de les forces enemigues, però, l’obligà a retirar-se.

Nomenat capità general de València, rebutjà les forces del general francès Moncey (1808) en iniciar-se la guerra del Francès.

Caro, Joan

Deixa un comentari

(València, segle XV – 12 març 1524)

Dirigent agermanat. Sucrer d’ofici, fou un dels iniciadors de la revolta de les Germanies a València (1519-22). Formà part de dues ambaixades nomenades pels oficis, a l’hivern de 1519-20, a Molins de Rei davant de Carles I, i, hàbil diplomàtic, aconseguí el reconeixement de les Germanies (novembre 1519).

Pel maig de 1520 fou elegit mestre racional de la ciutat de València; pel juny presidí una gran ambaixada prop del lloctinent de València, Diego Hurtado de Mendoza, refugiat a Dénia, per tal d’aconseguir -infructuosament- que retornés a València.

Elegit pel consell general de València capità general (19 juny 1521) de la host ciutadana per a lluitar contra l’exèrcit del lloctinent. Comandà la host fins a Alzira; no pogué impedir un intent de saqueig del castell de Corbera, propietat del duc de Gandia, i, incapaç de controlar l’exèrcit, deixà el càrrec i tornà a València.

Des d’aleshores gestionà repetidament l’anada de l’infant Enric d’Aragó i Pimentel a València i propugnà la renúncia al càrrec dels jurats i el desarmament dels oficials.

Després de la rendició de València (19 octubre 1521) fou destituït del seu càrrec de racional, però, reposat de seguida, el conservà fins el febrer de 1522.

Durant la repressió del 1524 fou empresonat a Simancas i, per ordre de Germana de Foix, lloctinent de València, traslladat a aquesta ciutat, executat i, posteriorment, esquarterat.

El 1530 el seu fill Joan Baptista Caro n’aconseguí la rehabilitació.

Carles i Alonso, Pasqual

Deixa un comentari

(València, 1832 – 1900)

Polític. Formà el Partit Republicà Federal. Participà a la revolució del 1868. Durant la Primera República era diputat a corts (1873).

Prengué part a la revolució cantonal. Abandonà la política en imposar-se la Restauració.

Cardona-Borja i d’Erill, Josep Folc de

1 Resposta

(València, vers 1650 – Viena, Àustria, 1730)

(conegut també per Sanç Roís de Liori)  Militar i polític. Fill d’Alfons de Cardona-Borja i Milà d’Aragó, primer marquès de Castellnou. Fou el primer comte de Cardona amb grandesa d’Espanya, títol atorgat per l’arxiduc Carles III d’Àustria el 1707 i reconegut per Felip V de Borbó el 1727; príncep de Cardona i del Sacre Imperi des del 1716, almirall d’Aragó, comanador d’Alcalà a Xivert i després lloctinent de l’orde de Montesa.

Fou ambaixador de Carles II a Viena. Hi conegué l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei, més tard, pels catalans. El 1705 fou nomenat, per aquest, lloctinent de València i, com a general de Consell de Guerra, l’acompanyà a les campanyes per la península Ibèrica.

També l’acompanyà, com a membre de la junta del govern, a la seva proclamació a Madrid (1706). Propugnà la defensa d’Alacant i l’organització d’un exèrcit permanent.

Nomenat majordom major de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic, l’acompanyà a Viena (1713) i formà part del seu consell. No s’acollí a l’amnistia de l’any 1725 i morí a l’exili. La seva descendència restà a Àustria.

Cardona-Borja i de Sotomayor, Antoni de

3 Respostes

(València, 1657 – Viena, Àustria, 21 juliol 1724)

Eclesiàstic. Fill de l’almirall d’Aragó Felip de Cardona i de Palafox, marquès de Guadalest, mort el 1672. Es traslladà de jove a la cort, a Madrid, i ingressà a l’exèrcit, on arribà a capità. Més tard, entrà a l’orde franciscà, a Palència. Estudià a la universitat d’Alcalá de Henares i fou nomenat comissari general d’Índies.

Arquebisbe de València el 1609, protegí artistes i literats i inicià la formació de la biblioteca episcopal. En esclatar la guerra de Successió, es mantingué fidel a Felip V de Borbó i, quan el general Basset ocupà València (1705), es retirà al seu castell de Biar i després a Castella.

De tornada el 1708, s’oposà a la repressió filipista, en particular a la duta a terme per Melchor de Macanaz contra Xàtiva i els eclesiàstics valencians. El 1710, després de la ruptura entre Felip V i el papa, es mostrà partidari del rei-arxiduc Carles III i s’hagué d’exiliar.

Passà a Viena, a la cort imperial, on es troba amb altres familiars seus, i fou nomenat conseller àulic i, el 1714, president del Consell d’Espanya, que presidí fins a la seva mort.

Publicà Cartas pastorales i una Representación al Sumo Pontífice Clemente XI sobre la beatificación del V.P. Jerónimo Simó.

Cardona-Borja i d’Alagó, Antoni de

2 Respostes

(València, 1623 – Madrid, 16 març 1694)

Escriptor. Fill d’Alfons de Cardona-Borja i Milà d’Aragó. Segon marquès de Castellnou i de Ponts. Fou gentilhome de cambra de Joan Josep d’Àustria i majordom de Carles II. Membre del Consell d’Aragó, participà activament en les corts de Saragossa del 1677.

Vidu de Teresa del Milà, que li aportà la baronia de Massalavés, fou ordenat sacerdot.

Escriví diverses comèdies, algunes de les quals foren representades i editades: Lo mejor es lo mejor, Más es servir que reinar i El más heroico silencio.

Cardona i Genovès, Antoni

Deixa un comentari

(València, 1763 – 1809)

Religiós carmelità. Els seus sermons li donaren fama. Alguns d’ells foren publicats.

Cardells i Aleman, Joan

1 Resposta

(València, 21 març 1948 – 6 juliol 2019)

Pintor i escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. Els seus primer treballs anaven en la línia de la pintura expressionista, a través de la qual oferia la seva visió dels conflictes socials.

Des de l’any 1966 fins al 1977, juntament amb Jordi Ballester i Bonilla, passà a integrar l’Equip Realitat.

També és autor d’escultures de fibrociment en les quals crea temes típicament urbans.

Carbonell i Sánchez, Maria

Deixa un comentari

(València, 27 abril 1852 – 27 agost 1926)

Pedagoga. Professora de l’escola normal i de la Institució per a l’Ensenyament de la Dona, creada el 1884 per la Institución Libre de Enseñanza, a València. Participà en congressos i en activitats pedagògiques amb projecció internacional.

Publicà obres didàctiques: Pedagogía maternal, Temas de Pedagogía, Las emociones agradables y la enseñanza artística en la niñez, i articles sobre l’educació física de la dona on proposava un feminisme moderat.

Carbonell i Mir, Eugeni

Deixa un comentari

(València, 12 febrer 1871 – 29 febrer 1944)

Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles, on després en seria professor.

Són notables algunes de les seves obres per a mausoleus del cementiri de València.