(València, 1630 – segle XVII)
Poeta en català i en castellà. Participà als certàmens poètics celebrats a València el 1665, el 1667 i el 1668.
Figuren poesies seves en diverses edicions de l’època fins al 1686.
(València, 29 agost 1884 – Madrid, 9 març 1964)
Escultor. Germà de Pasqual. Aprengué la tècnica en el taller d’imatgeria religiosa del seu pare, Antoni Capuz i Gil. Pensionat per l’estat a Roma (1909) i a París, posteriorment s’instal·là a Madrid.
Amb la realització del grup Paolo i Francesca de Rimini -primera medalla de l’Esposición Nacional de Bellas Artes (1912)-, trencà la tradició classicista i creà una obra escultòrica religiosa, monumental i i una sèrie de retrats i figures de notable expressió psicològica.
És autor de la majoria de les imatges de la processó del divendres sant de Cartagena, de les estàtues del palau de l’Equitativa i del fris del Círculo de Bellas Artes (Madrid). Té obres al Museo de Arte Moderno de Madrid i al Museu Nacional de Ceràmica de València.
Fou membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i de l’Acadèmia de les Nobles i Belles Arts de Sant Carles.
(València, 4 novembre 1834 – Madrid, 1899)
Gravador. Treballà especialment al boix. Guanyà premis d’importància.
Es dedicà molt a la il·lustració de llibres.
(València, 1857 – Argentina, 1896)
Pintor. Residí un temps a Amèrica. Obtingué premis importants.
(Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
(o Capuz) Família d’escultors establerts al País Valencià a la segona meitat del segle XVII. En conjunt, l’obra de la família, segueix l’estil barroc genovès.
Fou iniciada per Juli Capuç (Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVII) “el Vell” Escultor d’imatgeria religiosa, com el seu fill:
Juli Capuç (Ontinyent ?, Vall d’Albaida, 1630 – País Valencià, segle XVII) Escultor d’imatgeria religiosa. Fou el pare de Lleonard Juli Capuç i Calbet i de:
(València, 1767 – 1817)
Gravador. L’any 1812 fou nomenat director d’estudis de l’Acadèmia de Sant Carles.
Deixà obres notables.
(València, 17 agost 1844 – Santiago de Cuba, 1 agost 1898)
Militar. Destinat a Cuba, ascendí a capità d’infanteria.
Nomenat defensor de vuit estudiants de medicina acusats d’activitats nacionalistes per un consell de guerra i afusellats a l’Havana el 1871, protestà enèrgicament del fet i es negà a signar la sentència.
El 1887 fundà una societat de lliures pensadors a Santiago de Cuba. Fou enterrat al mausoleu erigit al cementiri de l’Havana en memòria d’aquells patriotes.
(València, 1720 – Madrid, 1795)
Arabista. Religiós franciscà descalç (1743). El 1755 se n’anà a Jerusalem com a missioner; el 1757 passà al col·legi de la Conversió de Sant Pau de Damasc, on fou lector d’àrab.
Retornat a València, el 1771 fou destinat al col·legi de Benigànim, i després a Madrid (1775), on fou membre de l’Academia de la Historia.
Publicà Gramática arábigo-española (1775) i Diccionario español-latino-arábigo (1787) en tres volums.
(València, segle XVIII – Madrid, 1775)
Frare franciscà. Visqué setze anys a Damasc com a missioner.
D’aquesta estada provenia el seu notable coneixement de la llengua àrab, que acredità publicant una gramàtica en aquest idioma, així com un diccionari àrab-castellà i encara un altre d’aquests introduint-hi, a més, el llatí.
(València, 15 novembre 1847 – 12 novembre 1919)
Ginecòleg. El 1892 guanyà la càtedra d’obstetrícia i ginecologia a la Universitat de Santiago i, posteriorment, a la de València, de la qual fou rector el 1902.
Va ésser un dels fundadors de “Crónica Médica” (1874-88) i director d'”El Progreso ginecológico y Pediatra” (1885).
Dades dels Països Catalans 