Arxiu d'etiquetes: València (nascuts a)

Escrivà i Soriano, Vicent

Deixa un comentari

(València, 1 juny 1913 – Madrid, 18 abril 1999)

Escriptor i director de cinema. Fou premi Nacional de Literatura el 1947, amb l’assaig Jornadas de Miguel de Cervantes. Guionista d’alguns dels films de R. Gil per a les productores Cifesa i Aspa Films, aquesta darrera fundada per Escrivà.

Debutà en la direcció amb El hombre de la isla (1959), a la qual han seguit, entre d’altres, Dulcinea (1969), La lozana andaluza (1976), Esperando a papá (1980) i Montoyas y Tarantos (1989, seleccionada als Oscars).

En els darrers anys s’especialitzà en telesèries.

Escrivà d’Íxer i de Montpalau, Onofre

3 Respostes

(València, 1638 – 18 desembre 1688)

Erudit i poeta. Comte de l’Alcúdia i comte consort de Xestalgar, baró de Xaló i de Gata i senyor de Ressalany. Fill de Gonçal Escrivà d’Íxer.

L’any 1685 fundà una acadèmia històrico-literària, que tingué els seus actes solemnes al palau reial de València (editats els del 1669 i el 1690).

Publicà, anònima, l’obra d’erudició vària Clarín de la fama (1683) i deixà inèdits un munt de manuscrits d’història, de política i de poesia.

El seu fill i successor fou Baltasar Escrivà d’Ìxer i de Montsoriu (País Valencià, segle XVII)  Fou el tercer comte de l’Alcúdia i, com a hereu de la seva mare, comte de Xestalgar. Fou també majordom i conseller del rei. A la seva mort, els títols passaren als Castellví, comtes de Carlet.

Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader -germans-

3 Respostes

Eren fills de Joan Jeroni Escrivà de Romaní i de Boïl, i d’Àngela Sabata de Mercader.

Francesc Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader  (València, 1539 – 1617)  Teòleg i escriptor. Jesuïta. És autor de diverses obres religioses, entre les quals obtingué especial fama la titulada Del infierno y de la gloria.

Joaquim Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader  (País Valencià, segle XVI – 1600)  Baró de Patraix, mestre racional del Regne de València i castellà de Morella, Olocau i Callosa. S’arruïnà amb el plet sobre la baronia de Beniparrell, guanyat el 1581 i disputat a Madrid des del 1584, i el darrer any de la seva vida veié posats a subhasta els seus béns. Mort sense fills mascles, els seus drets sobre Beniparrell passaren al seu germà Onofre.

Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader  (País Valencià, segle XVI – 1603)  Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Heretà Beniparrell per la mort sense fills mascles del seu germà Joaquim. Fou mestre de la seca de València. Fou pare de Pere, Onofre i Jaume Escrivà de Romaní i Mateu.

Escrivà de Romaní i Mateu -germans-

4 Respostes

Eren fills d’Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader.

Jaume Escrivà de Romaní i Mateu  (País Valencià, segle XVI – València, 1630)  Fou rector del col·legi dels jesuïtes de Barcelona.

Onofre Escrivà de Romaní i Mateu  (País Valencià, 1577 – 1621)  Fou l’iniciador de la línia dels comtes de l’Alcúdia. Cavaller de Montesa, patge de Felip II i conservador general del patrimoni reial de Sicília. La seva segona muller, Jerónima d’Íxer, li aportà les baronies de Xaló i de Gata i les senyories de l’Alcúdia de Carlet i de Ressalany, pel qual fet els seus descendents es cognomenaren Escrivà d’Íxer. Foren pares de Gonçal Escrivà d’Íxer (País Valencià, segle XVII)  Primer comte de l’Alcúdia (1645). Fou el pare de l’escriptor Onofre Escrivà d’Íxer i de Montpalau.

Pere Escrivà de Romaní i Mateu  (València, 1572 – 1630)  Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Fou receptor de la batllia de València. El 1604 es casà en primeres noces amb Àngela Bertran, neboda de sant Lluís Bertran. Llur nét fou:

Escribà de Scorcia i Berges, Xavier

2 Respostes

(València, 21 juliol 1930 – Medina del Campo, Castella, 19 juliol 1996)

Actor cinematogràfic. De nom artístic Javier Escrivà. S’inicià en el teatre representant clàssics castellans.

Amb Molokai (1959) inaugurà una galeria de personatges espiritualistes, prosseguida en films com Milagro a los cobardes (1961); més tard en donà la contrafigura a El chulo (1973), La espuela (1976), Aquella casa en las afueras (1980), El tesoro (1988) i Tormento (1994).

Va morir en accident de cotxe.

Escorihuela, Joan Baptista

Deixa un comentari

(València, 1753 – 1817)

Escriptor. Escriví goigs, romanços i poemes de to popular per afermar el seu principi del conreu de la llengua catalana.

Cal recordar: L’Àngel de l’Apicalipsi (1798). Traduí el Stabat Mater (1799).

Escolano i Villalba, Gaspar Joan

5 Respostes

(València, gener 1560 – 20 febrer 1619)

Historiador i eclesiàstic. Es doctorà en teologia a la Universitat de València. Fou rector de la parròquia de Sant Esteve (1597) i predicador de la ciutat de València (1606).

Escriví Las Décadas de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia (1610-11), conreà també la poesia, i publicà dos tractats teològics i una compilació dels decrets sinodals de València des del 1548.

Fou membre de l’Acadèmia dels Nocturns.

Escandell i Úbeda, Isidre

Deixa un comentari

(València, 1895 – Paterna, Horta, 28 juny 1940)

Polític i periodista. Afiliat al PSOE, fou president de l’Agrupació Socialista Valenciana, diputat provincial (1923), vice-president de la diputació de València (1931), diputat a les corts espanyoles en les eleccions del 1931 i el 1936 i secretari de l’Ateneu Mercantil de València (1930).

Presidí la Federació Socialista Valenciana (1936-39) i en dirigí el diari “Adelante” del febrer al juliol de 1937; fou substituït en caure Largo Caballero (maig), la línia del qual seguia.

Després de la guerra civil fou detingut i afusellat pels franquistes.

Escalante i Mateu, Eduard

7 Respostes

(el Cabanyal, València, 20 octubre 1834 – València, 30 agost 1895)

Autor teatral. Escriví sainets de gran popularitat, amb en llenguatge col·loquial i dialectal, situats en els barris menestrals de València i protagonitzats pels seus habitants.

De jove treballà com a pintor de ventalls i escrivint miracles per a les festes populars. Amb la primera obra, El deu, dèneu i noranta (1861), assolí l’èxit i inicià un camí pel teatre còmic.

Entre els 47 sainets que escriví es destaquen especialment Bufar en caldo gelat (1869), Un crit a la glorieta (1870), La xala (1871), El rei de les criailles (1872), El tio cavila (1873), La moma (1874), L’escaleta del dimoni (1874), Tres forasters de Madrid (1876), Les xiques de l’entresuelo (1877), Des de dalt del Miquelet (1877), Els nòvios de ma cunyà (1879), Matassiete, Espantaotxo (1884).

Fou el pare d’Eduard Escalante i Feo.

Escalante i Feo, Eduard

1 Resposta

(València, 25 desembre 1857 – 23 febrer 1921)

Autor teatral. Fill d’Eduard Escalante i Mateu.

Autor de sainets segons l’estil del seu pare (Des de València a París, Mariquita l’estanquera, etc.), introduí la sarsuela en el teatre valencià: València a la matinada, Les barraques, i amb els músics Salvador Giner (El roder) i Vicent Peydró i Díez (Plors i alegries, 1917).