Arxiu d'etiquetes: València (nascuts a)

López i Català, Salvador

(València, 1803 – 23 setembre 1896)

Metge. Es destacà a València durant l’epidèmia de còlera de 1834. Distingit per la seva abnegació, refusà honors i condecoracions pel dolor que li produí la tràgica mort del seu germà Felip.

Fou un dels fundadors a València de l’Institut Mèdic i de l’Acadèmia de Medicina, on hi presentà diversos treballs remarcables. Pertanyia a d’altres corporacions doctes.

El seu germà fou Felip López i Català  (València, 1781 – 1835)  Religiós de l’orde dels mínims. Participà a la defensa de València contra els napoleònics, i s’hi distingí. Fou afusellat per elements populars, amb altres religiosos, durant els disturbis anti-eclesiàstics de l’any 1835.

Llull i Giménez, Pasqual

(València, 1898 – 1942)

Escriptor. Fou el fundador i primer president de l’Acadèmia de Literatura i Declamació del Centre Escolar i Mercantil de València. Obtingué diversos premis literaris.

La seva producció, tota en castellà, comprèn els llibres de poesies Auras del Parnaso, Rosita de marfil, Algas y perlas i Chucherías.

Lluch i Soler, Manuel

(Russafa, València, 1859 – València, 3 gener 1895)

Escriptor i periodista. Estudià lleis i obtingué el peritatge agrícola (1875). Fou un dels fundadors a València de Lo Rat Penat (1878), entitat de la qual fou secretari general.

Escriví Constantino Llombart. Apuntes biográficos (1879) i fundà (1884) i dirigí el setmanari satíric “La Traca”.

Lloris i de Borja, Francesc Galceran de

(València, 1470 – Roma, Itàlia, 22 juliol 1506)

Eclesiàstic i cardenal. Ocupà el bisbat d’Elna (1499-1506), deixat vacant per Cèsar Borja, i el retingué fins a la mort.

Fou a més cardenal de Santa Maria Nova (1503), arquebisbe de Trani, i patriarca de Constantinoble, càrrec en el qual succeí a Joan de Borja i Navarro.

Exercí també les funcions de vice-secretari i tresorer del papa Alexandre VI, que li va conferir els anteriors benifets.

Lloret i Martí, Francesc

(València, segle XVII – Madrid, 1736)

Metge. Fou catedràtic (1690) a la Universitat de València.

El 1706 publicà Enigma sydereo…, apologia del rei-arxiduc Carles III. El 1714 passà a Bilbao i després a Madrid, on publicà obres mèdiques, com Apología de la medicina… (1726) i La calentura mesentérica… (1730).

Llorente i Olivares, Teodor

(València, 7 gener 1836 – 2 juliol 1911)

Poeta, periodista i polític. Germà de Felicíssim. Procedent de família d’advocats i regidors de València, estudià dret en aquesta ciutat, on es llicencià l’any 1858, moment en que ja s’havia donat a conèixer com a literat.

D’entre les seves primeres obres, escrites en llengua castellana, sobresurt el drama Delirios de amor, compost a disset anys. En la seva joventut mantingué relacions amb escriptors madrilenys, com Alarcón, el qual l’impulsà a editar les traduccions de Víctor Hugo amb el pròleg d’Emilio Castelar.

Traduïdes també en castellà, contribuí a donar a conèixer obres de lord Byron, Goethe i d’altres, alhora que apareixien les seves primeres poesies en el llibre Versos de Juventud (1907). Les primeres composicions poètiques d’aquest autor en català foren publicades a “El Conciliador” i premiades dos anys més tard als Jocs Florals de València.

Decidit en aquesta època a dedicar-se totalment a les lletres, ingressà de ple en el periodisme. Assumí la direcció del diari “La Opinión”, que en un principi adquirí el marquès de Campo i que passà el 1865 a Llorente, el qual li canvià el nom pel de “Las Provincias” (1866).

Participà com a col·laborador en el “Calendari Català” (1865-74), “L’Atlàntida” (1896-1900), “La Ilustració Llevantina” (1900-01), “Occitània” (1905) i “Terra Valenciana” (1908-09).

El fet d’exercir, el 1866, de mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el posà en contacte amb els escriptors de la Renaixença de Catalunya i li brindà l’ocasió de prendre part en les jornades de germanor celebrades a Montserrat, on conegué Frederic Mistral.

L’obra literària en llengua catalana consistí en col·laboracions als periòdics i altres activitats. En el seu Llibret de versos (1885), dedicat a Marià Aguiló, recollia la seva producció poètica catalana.

Nomenat cronista de la ciutat de València el 1890, el mateix any era elegit diputat a les corts espanyoles per Sueca. Milità en el partit conservador seguint Silvela, que arribà a dirigir el País Valencià, i fou més tard diputat per Llíria i per València. El 1896 fou designat senador.

El 1902 aparegué el Nou llibret de versos, alhora que “L’Avenç” li publicava l’antologia Poesies triades (1906). Pòstumament, l’any 1936, sota el títol de Poesies valencianes, fou reunit tot el material d’aquest autor en llengua catalana.

Com a poeta oficial de València, poetitzà diferents activitats de la vida civil amb peces de to senzill i familiar. En són exemples La barraca, Vora el barranc dels Algadins i La cançó dels Teuladins.

Fou membre fundador, i president, de Lo Rat Penat. Promotor de la Renaixença valenciana, fou contrari a la politització catalanista, però defensà la vinculació cultural de les terres de parla catalana.

Fou el pare del periodista i escriptor Teodor Llorente i Falcó.

Llorente i Olivares, Felicíssim

(València, 1838 – 1911)

Economista. Germà de Teodor Llorente. Era secretari de la Societat Econòmica d’Amics del País a València.

Ocupava aquest càrrec el 1867, quan col·laborà intensament a la promoció de l’Exposició Regional d’Agricultura, Indústria i Arts celebrada a València, que fou considerada com la primera fira de mostres de l’estat.

Llorente i Falcó, Teodor

(València, 15 març 1869 – 3 juny 1949)

Periodista i escriptor. Fill de Teodor Llorente i Olivares. Fou director de “Las Noticias” i un dels puntals de “Lo Rat Penat”, a més de cronista oficial de la província de València.

Escriví sobretot en castellà i, entre d’altres, publicà els llibres Mistral i Llorente (1932), En defensa de la personalidad valenciana (1930), Memorias de un setentón (1942-48) i Los valencianos en San Sebastián (1941).

Traduí les rondalles mallorquines d’Antoni M. Alcover i anotà l’epistolari del seu pare.

Fou el pare de Teodor Llorente i Monleon(València, 1905 – 1936)  Periodista. Sota el títol Piadosa invocación (1941), el seu pare li publicà aquest recull d’articles del 1928-29.

Llorente, Marià

(València, 1752 – Bolonya, Itàlia, 1816)

Historiador, filòsof i naturalista. Ingressà als jesuïtes (1766) i, en ésser expulsada l’orde d’Espanya, passà a residir a Bolonya, on deixà els jesuïtes.

Cal destacar les obres Saggio apologetico degli storici e conquistatori spagnuoli dell’America (1804) i Richerche storico apologetiche sulla prigionia e morte del principe D. Carlos figliulode Fillippo II rei de Spagna (1815).

Llorens i Robles, Carles

(València, 4 novembre 1816 – Cartagena, Múrcia, 8 setembre 1862)

Músic. Fill del tenor Carles Llorens. Fou músic de diferents registres a partir del 1840.

Les seves principals obres són l’òpera El cuerno de oro (1850) i les sarsueles Federico II el Grande (1853) i Por balcones y ventanas (1867). És autor d’obres simfòniques de caràcter descriptiu i de música religiosa.