(València, 1510 – Skiki, Japó, 3 octubre 1570)
Missioner jesuïta. Després d’ensenyar a València i Mallorca, fou destinat a Nova Espanya (1538), i passà a les Filipines l’any 1542.
A Goa ingressà al noviciat dels jesuïtes, admés per Francesc Xavier (1548), amb el qual entrà al Japó, on restà fins a la mort, treballant en l’organització de les primeres comunitats cristianes.
(València ?, segle XV – després 1512)
Metge i astròleg. Fill o germà del també metge Gaspar Torrella. Es graduà a Siena en arts i medicina. Coneixia el grec i l’àrab. Fou metge de Joana d’Aragó, reina de Nàpols i germana de Ferran II el Catòlic. El 1502 fou examinador de la Universitat de València i en 1505-07 catedràtic de medicina.
A instàncies del mestre racional Joan Escrivà publicà l’obra De imaginibus astrologicis non solum medicis verum etiam litteratis viris (1496).
(València, segle XV – segle XVI)
Metge i eclesiàstic. Estudià medicina a Itàlia. Fou metge dels papes Alexandre VI i Juli II.
És autor d’obres de caràcter mèdic i higiènic, on abunden idees ben originals per a l’època.
(València, 1864 – 1906)
Metge i escriptor. Llicenciat (1890) i doctor (1892) en medicina, col·laborà en diverses revistes literàries de València i Madrid.
Per al teatre escriví Los dos besos, El niño López, El gabán claro, La última cerilla, Doña Blanca de Albornoz, El dúo de la sultana, Un alma débil, Bouquet nacional i altres obres.
Publicà part de les seves poesies en Granos de arena i el recull de narracions costumistes Cuentos del Júcar (1901), que dedicà a V. Blasco i Ibáñez. Obtingué la flor natural dels Jocs Florals de València (1889).
(València, 1857 – Madrid, 1936)
Arpista. Començà els seus estudis musicals a València. A deu anys anà a Madrid, on estudià arpa al conservatori. Féu la seva presentació artística a València quatre anys més tard. A partir d’aleshores sovintejà les actuacions amb orquestra i com a solista.
Formava part de l’orquestra que estrenà Aida al Liceu de Barcelona (1874). S’instal·là a Madrid i hi fou professora al conservatori. Gaudí de bon prestigi com a arpista i donà nombrosos concerts.
(València, 1620 – segle XVII)
Metge. Fou catedràtic durant catorze anys a la facultat valenciana. Sobresortí durant les epidèmies de pesta de 1648 i 1649.
És autor d’una Commentaria pertinentia ad libros physiologicos Hippocratis et Galeni (1670).
(València, 8 desembre 1932 – Madrid, 14 febrer 1996)
Jurista i historiador. Catedràtic de la història del dret a les universitats de La Laguna (1964), de Salamanca (1964-80) i Autónoma de Madrid (1992-96). El 1980 fou elegit membre del Tribunal Constitucional, que presidí entre 1986 i 1992.
Membre de la Real Academia de la Historia des del 1991, a principi del 1996 publicà en la premsa un llarg article sobre el problema del terrorisme en el qual apel·lava a la solidaritat social. Poc després, fou assassinat per ETA.
Entre les seves obres cal esmentar El derecho penal de la monarquía absoluta (1969), La tortura en España. Estudios históricos (1973), Manual de historia del derecho español (1979) i La era isabelina y el sexenio revolucionario (1981, premi Nacional d’Història).
(València, 18 agost 1893 – 4 maig 1972)
Dirigent sindical i polític. Obrer metal·lúrgic de la Unió Naval de Llevant en la seva joventut, milità ben aviat en la Unió General de Treballadors.
Membre de la comissió executiva des del 1931, fou, durant una bona part de la postguerra (fins al 1971), secretari general de l’UGT i (fins al 1970) membre de la comissió executiva del PSOE.
Fou diputat a corts (1936) i residí exiliat a França des del 1939. Una part dels seus discursos foren publicats en opuscles.
(València, 1518/20 – 1583)
Escriptor i editor. Va recollir narracions molt breus de caràcter popular en Sobremesa y alivio de caminantes (1563) i El Patrañuelo (1567). En teatre tradueix Plaute en prosa i el fa assequible al públic popular. En la Tragicomedia llamada Filomena, que adapta o refon, desplega tota l’acció davant l’espectador amb variacions de localització i així s’aparta dels cànons clàssics i s’anticipa a Lope de Vega.
Quasi tota la seva obra pertany a la literatura castellana, ja que Timoneda, fill d’un assaonador d’Alcanyís, considerava que la seva llengua natural era la valenciana, però escrivia en castellà, segurament per raons comercials; usà el valencià només en alguna narració dels llibres esmentats i en dos actes sacramentals titulats El castell d’Emmaús i L’Església militant, que juntament amb quatre d’escrits en castellà formen els dos volums titulats Ternarios sacramentales.
El castell d’Emmaús s’inspira en el Paso de las Aceitunas de Lope de Rueda, en l’Evangeli segons sant Lluc i ben probablement en algun tractat de teologia; en L’Església militant hi intervenen Felip II i el papa Gregori XIII; l’Església s’hi conhorta de les persecucions que sofreix en diversos països amb la fidelitat de València; hi és al·ludit falaguerament sant Joan de Ribera, que volia per a València un teatre religiós teològicament combatiu, i no tradicional i sentimental com era el dels misteris.
Dúctil i acomodatici, va acceptar l’encàrrec que li havia fet Ribera i, castellanitzant primerenc, va temptejar la introducció de l’idioma del país per tal d’aprofitar la tradició dels misteris.
Obres de la Contrareforma no eren adients amb l’esperit del país, que no va trigar a reprendre la tradició, més aviat folklòrica, dels misteris, la qual ha arribat als nostres dies.
(València, 24 novembre 1900 – 25 octubre 1957)
Escriptor i polític. Milità en el valencianisme. Fou el promotor de les “Taules de poesia” i director de l’Editorial Valenciana.
La seva poesia, digna i renovadora dins el context valència, es publicà tardanament: Primer recull de versos (1949) i Tabac i esqueix (1953).
Dades dels Països Catalans 