(València, 22 desembre 1883 – 7 juny 1884)
Setmanari obrer en prosa i en vers d’orientació anarquista. Publicà 25 números, sota la direcció de Joaquim Payà.
Inicialment escrit en català, a partir del tercer número fou bilingüe.
D’estil directe i revolucionari, va ésser multat diverses vegades fins que fou suspès.
Era distribuït pel País Valencià i per Catalunya.
(València, 1894 – )
Associació cultural. Creada per un grup d’artistes que s’instal·laren en un local del carrer de les Avellanes.
Constituïda la primera junta directiva, presidida pel pintor Joaquim Agrassot, es domicilià a la Casa-palau d’Ausiàs Marc al carrer de Capillers, on passà al carrer de la Pau poc temps abans de l’Exposició Regional Valenciana del 1909, on tingué un paper important. El 1912 Joaquim Sorolla hi creà el grup Joventut Artística, al qual pertangueren els principals artistes del moment.
Després de la guerra civil de 1936-39 s’instal·là al domicili actual, a la plaça de Marià Benlliure.
Té sala d’exposicions i biblioteca, i organitza classes de dibuix; hom hi dóna conferències i hi edita publicacions. Té en propietat obres d’importants artistes valencians.
(València, 1957 – )
(CIAS) Entitat esportiva i científica. Fundada com a secció del CIAS espanyol.
Té seccions d’escafandrisme, pesca submarina, investigació i arqueologia.
Ha portat a terme estudis biològics; la secció d’arqueologia ha recuperat, entre d’altres peces, un Efebus grec.
(València, 20 gener 1915 – 1978)
(CCV) Corporació constituïda sota el patrocini de la diputació provincial. En un primer projecte (1913), promogut pel diputat Joan Pérez i Lúcia, hauria d’haver estat una rèplica, a escala regional, de l’Institut d’Estudis Catalans. Organitzada per l’erudit i polític conservador Josep Martínez i Aloy, restà convertida des d’un principi en una institució provinciana, merament condecorativa, que reunia estudiosos locals de la més diversa categoria.
Ja el mateix 1915 fou objecte dels violents atacs de Miquel Duran i Tortajada, en l’opuscle El Centre de Cultura Valenciana, que en denunciaren el bilingüisme i la manca de rigor en la selecció dels membres. Aquests tenen el títol de director de número i són presidits per un director degà, de caràcter electiu; l’entitat designa, de més a més, directors corresponents, entre persones residents fora de València.
El 1928 començà a publicar la revista “Anales del Centro de Cultura Valenciana”. d’aparició irregular.
El 1937, la diputació provincial de València creà l’Institut d’Estudis Valencians, que substituïa el Centre amb uns criteris més amplis i més exigents, però el 1939 reprengué la fòrmula originària.
Filials seves són el Conferència Club i l’Associació de Cronistes del Regne.
Vers la fi del franquisme adoptà una normativa lingüística secessionista de la llengua catalana i, el 1978, prengué el nom d’Acadèmia de Cultura Valenciana.
(València, agost 1931 – desembre 1935)
(CAV) Entitat constituida amb una orientació predominantment cultural i que volia acollir els distints sectors valencianistes. Aquesta actitud apolítica fou modificada per Joaquim Reig i Emili Cebrian, que regiren el Centre des del gener del 1933.
Reig cercà una aglutinació nacional (totalitzadora) en el País Valencià, i intentà, sense èxit donada l’oposició de l’Agrupació Valencianista Republicana, de crear una Acció Valencianista.
Pel setembre de 1934, el Centre tornà a l’anterior apoliticisme, però a la fi fou un dels grups que, amb l’Agrupació Valencianista Republicana, constituí el Partit Valencianista d’Esquerra.
(València, 7 octubre 1670 – )
Institució fundada pel municipi per acollir infants, vells i invàlids desvalguts. El 1848 se’n féu càrrec la diputació provincial. Fou instal·lada a l’antiga Casa dels Paraires i a l’hort d’en Cendra, sobre els solars de l’enderrocada moreria.
El 1952 fou traslladada a unes noves instal·lacions a la barriada de Soternes, obra de l’arquitecte Pallares. Disposà de bons tallers de torneria, d’electricitat, impremta, fusteria, sastreria, etc, i de camps d’esports, piscina, etc. i en tenien cura les filles de la caritat.
A partir del 1981 l’edifici és un institut d’ensenyament i alberga la Universitat Nacional d’Educació a Distància.
(València, 1841 – )
Organisme d’assistència social dependent de la diputació provincial de València.
Malgrat els intents de la Societat Econòmica dels Amics del País a la darreria del segle XVIII, no fou fundada fins al 1841 i instal·lada a l’antic convent de la Corona, refet per l’arquitecte Joaquim M. Belda.
Actualment és un centre cultural on hi ha diverses institucions culturals de la diputació.
(València, gener 1964 – )
Publicació setmanal de butxaca, escrit en castellà amb alguns continguts en català. Fundada per Enrique Pastor, Manuel Mantilla, José Aibar i Julio Guardiola. Ofereix l’actualitat cultural i d’espectacles del País Valencià.
A diferència d’altres cartelleres, s’ocupa de les manifestacions culturals i sociopolítiques de la vida valenciana (cinema, teatre, gastronomia, vida política, societat, etc) amb un enfocament viu i progressista i amb contingut crític i sentit de l’humor.
Des del 1980 José Vanaclocha n’és el director i té un tiratge de 15.000 exemplars.
(València, 1539)
Poema d’Ausiàs Marc. En diversos manuscrits no portava títol i, fins a l’edició de València del 1539, no li fou donat per primera vegada de Càntica espiritual, que ha estat adoptat en bona part de les edicions modernes.
És una llarga oració, composta de 224 versos sense rima, on el poeta s’adreça a Déu en segona persona i li expressa les seves temors i la tebiesa de la seva fe i li suplica apassionadament que li transmeti el seu amor.
L’accent sincer, la rigor de la construcció i fins i tot la força del pensament i de l’expressió en fan una de les obres cabdals de la poesia catalana.
(València, 5 març 1932 – 29 setembre 1934)
Setmanari polític. De caràcter explícitament nacionalista, responia a la intenció d’ésser una plataforma comuna a les diverses tendències ideològiques del valencianisme d’aquell moment.
Fou dirigit per un consell que constituïen Joaquim Reig i Rodríguez, Adolf Pizcueta, Pasqual Asins, Francesc Caballero i Muñoz i Enric Navarro i Borràs, i hi col·laboraren importants intel·lectuals valencians de l’època.
Desplegà una campanya permanent a favor de l’autonomia del País Valencià, així com de suport a les iniciatives i a les entitats de caire cultural. Tot i que les seves pàgines acolliren alguna forta polèmica sobre el pancatalanisme, hi predominà el criteri d’acostament polític al Principat.
El setmanari arribà al número 133, i deixà d’aparèixer arran de la repressió subsegüent als fets del Sis d’Octubre.
Dades dels Països Catalans 