(València, 1609 – 1685)
Frare dominicà. Era mestre en teologia. Destacà com a orador sagrat i publicà sermons.
Fort, Joan Baptista
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: teòlegs/gues
Fornari i Peretó, Salvador
(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1700)
Frare dominicà. Fou teòleg i predicador notable. Obtingué la càtedra de prima a la universitat de Càller (Sardenya).
És autor de Sermones varios, Curso filosófico i Pactos de predicativa.
Fiol, Cristòfol
(Palma de Mallorca, 1643 – 1702)
Eclesiàstic. Doctor en teologia, fou beneficiat de la seu de Mallorca i vicari general.
Publicà, amb la finalitat expressa d’igualar la llengua catalana a les altres, unes Cerimònies que deu observar el sacerdot en la celebració de la missa… (1684, segona edició 1697), a més d’unes altres dues obres religioses en català i llatí; deixà inèdit, també, un noticiari de Mallorca des de l’any 1643 al 1702.
Figuerola -varis bio-
Honorat de Figuerola (València, segle XVI – 1608) Teòleg. De la família dels barons de Nàquera. Es graduà en teologia i en cànons a València. Canonge (1583), Exercí diversos càrrecs eclesiàstics, entre ells el d’inquisidor apostòlic de Múrcia, València i Saragossa. És autor d’una al·legació contra els heretges, publicada a Roma el 1579.
Joan Figuerola (València, segle XIV) Canonge de la seu de València. És autor d’un tractat, escrit en llatí, cap al 1397, conegut per Contra Judaeos, inèdit.
Joan Martí Figuerola (València, segle XVI) Beneficiat de la seu de València i doctor en teologia. Sostingué disputes i controvèrsies amb els alfàquins, una de les quals a Saragossa, que inclogué en la seva obra, escrita cap al 1519, Lumbre de la fe contra la secta mahometana.
Pere Figuerola (País Valencià, segle XIV) Metge. El consell de la ciutat de València li encarregà de redactar, el 1373, uns estatuts per a l’ensenyament lliure de la medicina. Deixà inèdites unes normes higièniques en llatí per als seus dos fills que estudiaven a Tolosa.
Ferrús, Jaume
(València, 1517 – 20 desembre 1594)
Teòleg i dramaturg. Estudiant i doctor en teologia per París (1534), passà a València (1541), on, després d’ensenyar hebreu i sagrada escriptura, ocupà una de les càtedres de teologia.
Com a teòleg del bisbe de Sogorb, Gaspar Jofré de Borja, assistí a la segona etapa del concili tridentí, i li fou encomanat el sermó de la festa de l’Assumpció, que fou imprès.
Paborde de la catedral de València (1590), consultor del Sant Ofici i examinador sinodal (1584), col·laborà amb l’arquebisbe Joan de Ribera en la implantació de la reforma. Exercí una influència capital sobre la vida intel·lectual i religiosa de València.
A part d’obres teològiques, com un acte sacramental en castellà (Auto de Caín y Abel), imprès el 1901, és autor de poesies en llatí i en castellà.
Ferrer – dominic, s. XIII-
(Vilallonga ?, Rosselló, segle XIII – França, segle XIII)
Dominicà. El 1252 era prior del convent de Carcassona, i el 1272 i el 1278 ensenyà teologia a París, a la mateixa càtedra en què poc abans ho havia fet Tomàs d’Aquino, de qui rebé una marcada influència.
Participà en una disputa quodlibetal, de la qual es conserva el manuscrit; també es conserven alguns sermons que li han estat atribuïts.
El seu pensament assenyala l’evolució de l’augustinisme cap a l’aristotelisme en la seva forma tomista, la qual acabà essent general dins l’orde dominicà.
Espanyol, Esperandeu
(Palma de Mallorca, segle XV – 1505)
Doctor en drets i teologia, i canonge de la seu de Mallorca. Nebot d’Agnés de Pacs, aquesta en el seu testament (1485) el nomenà marmessor encarregat de la càtedra lul·liana creada per ella el 1481.
El 1502 fou elegit síndic per tal que defensés els drets de l’esmentada càtedra davant la cort pontifícia. Des de Roma mantingué correspondència amb Arnau Descós.
És autor de poesies en llatí.
Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader -germans-
Eren fills de Joan Jeroni Escrivà de Romaní i de Boïl, i d’Àngela Sabata de Mercader.
Francesc Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (València, 1539 – 1617) Teòleg i escriptor. Jesuïta. És autor de diverses obres religioses, entre les quals obtingué especial fama la titulada Del infierno y de la gloria.
Joaquim Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (País Valencià, segle XVI – 1600) Baró de Patraix, mestre racional del Regne de València i castellà de Morella, Olocau i Callosa. S’arruïnà amb el plet sobre la baronia de Beniparrell, guanyat el 1581 i disputat a Madrid des del 1584, i el darrer any de la seva vida veié posats a subhasta els seus béns. Mort sense fills mascles, els seus drets sobre Beniparrell passaren al seu germà Onofre.
Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (País Valencià, segle XVI – 1603) Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Heretà Beniparrell per la mort sense fills mascles del seu germà Joaquim. Fou mestre de la seca de València. Fou pare de Pere, Onofre i Jaume Escrivà de Romaní i Mateu.
Ermengol, Bernat *
Veure> Bernat, Ermengol (teòleg dominicà català, 1330-87).
Diago, Francesc
(Viver, Alt Palància, 1562 – València, 23 maig 1615)
Historiador, teòleg i eclesiàstic. Professà en l’orde dels dominics (1578) i passà al convent de Santa Caterina de Barcelona com a lector de teologia. El 1602 tornà a València, on fou nomenat prior (1603) del convent de Sant Onofre.
L’any 1614 Felip III el designà cronista de la corona catalano-aragonesa. És autor de la Historia de la provincia de Aragón de la orden de los predicadores (1599), de la Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona (1603) i d’uns Anales del reino de Valencia (1613), la seva obra més important, de la qual només fou publicat el primer volum, que arriba fins al regnat de Jaume I.
També escriví les biografies de sant Vicent Ferrer i de sant Ramon de Penyafort.
Dades dels Països Catalans 