(Palma de Mallorca, segle XV – 1505)
Doctor en drets i teologia, i canonge de la seu de Mallorca. Nebot d’Agnés de Pacs, aquesta en el seu testament (1485) el nomenà marmessor encarregat de la càtedra lul·liana creada per ella el 1481.
El 1502 fou elegit síndic per tal que defensés els drets de l’esmentada càtedra davant la cort pontifícia. Des de Roma mantingué correspondència amb Arnau Descós.
És autor de poesies en llatí.
Eren fills de Joan Jeroni Escrivà de Romaní i de Boïl, i d’Àngela Sabata de Mercader.
Francesc Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (València, 1539 – 1617) Teòleg i escriptor. Jesuïta. És autor de diverses obres religioses, entre les quals obtingué especial fama la titulada Del infierno y de la gloria.
Joaquim Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (País Valencià, segle XVI – 1600) Baró de Patraix, mestre racional del Regne de València i castellà de Morella, Olocau i Callosa. S’arruïnà amb el plet sobre la baronia de Beniparrell, guanyat el 1581 i disputat a Madrid des del 1584, i el darrer any de la seva vida veié posats a subhasta els seus béns. Mort sense fills mascles, els seus drets sobre Beniparrell passaren al seu germà Onofre.
Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (País Valencià, segle XVI – 1603) Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Heretà Beniparrell per la mort sense fills mascles del seu germà Joaquim. Fou mestre de la seca de València. Fou pare de Pere, Onofre i Jaume Escrivà de Romaní i Mateu.
Veure> Bernat, Ermengol (teòleg dominicà català, 1330-87).
(Viver, Alt Palància, 1562 – València, 23 maig 1615)
Historiador, teòleg i eclesiàstic. Professà en l’orde dels dominics (1578) i passà al convent de Santa Caterina de Barcelona com a lector de teologia. El 1602 tornà a València, on fou nomenat prior (1603) del convent de Sant Onofre.
L’any 1614 Felip III el designà cronista de la corona catalano-aragonesa. És autor de la Historia de la provincia de Aragón de la orden de los predicadores (1599), de la Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona (1603) i d’uns Anales del reino de Valencia (1613), la seva obra més important, de la qual només fou publicat el primer volum, que arriba fins al regnat de Jaume I.
També escriví les biografies de sant Vicent Ferrer i de sant Ramon de Penyafort.
Guerau Descallar (Palma de Mallorca, 1731 – segle XVIII) Escriptor i militar. Fou tresorer del reial patrimoni a Mallorca. Escriví poesies en castellà. Li ha estat atribuït un memorial al rei protestant de les constitucions sinodals imposades pel bisbe de Mallorca.
Jordi Descallar (Illes Balears, segle XVI) Poeta. Escriví en català.
Mateu Descallar (Illes Balears, segle XVII) Poeta. És autor d’unes Cobles a la Verge Maria, publicades el 1626.
Miquel Joan Descallar (Palma de Mallorca, segle XVII – 1699) Teòleg. Fou professor de l’Estudi General. Gaudí d’un gran prestigi.
Veure> Àngel del Pas i Pincard (teòleg i reformador franciscà de la Catalunya Nord, 1540-96).
(Santanyí, Mallorca, 5 agost 1752 – 2 setembre 1807)
Teòleg. Rector del col·legi de la Sapiència de Palma de Mallorca, intervingué en la polèmica amb el bisbe Juan Díaz de la Guerra en defensa de Ramon Llull. Es doctorà en teologia el 1776.
Fou rector d’Alaior (Menorca) (1791-93) i de Santanyí, i assessor del bisbe Bernat Nadal.
Deixà inèdits nombrosos escrits morals, religiosos i polítics.
(País Valencià, segle XVI)
Eclesiàstic. Fou catedràtic de teologia i ocupà alguns càrrecs al bisbat de València.
Deixà diversos escrits.
(Palma de Mallorca, segle XIV – 1408)
Filòsof i teòleg. Destacat defensor de la tradició tomista.
Dominicà (1347), ensenyà filosofia durant tretze anys a l’estudi dominicà de Mallorca i, del 1371 al 1384, fou lector de teologia a la seu de Mallorca.
Fou inquisidor de Mallorca (1379) durant el Cisma d’Occident.
(Pego, Marina Alta, segle XVII – Manila, Filipines, 1701)
Frare franciscà. Fou arxiu missioner a les Filipines i a la Xina.
Excel·lí com a teòleg i escriví obres notables.
Dades dels Països Catalans 