Arxiu d'etiquetes: Sicília (bio)

Guillem de Sicília -duc Atenes-

5 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIV – València, 22 agost 1338)

Segon duc català d’Atenes (1317-38). Tercer fill mascle de Frederic II de Sicília i d’Elionor d’Anjou.

A la mort del seu germà Manfred (1317), fou nomenat duc d’Atenes, per bé que restaria sempre a Sicília. A Atenes governava, amb molt d’encert i com a vicari general o representant seu, el seu germanastre Alfons Frederic, el qual (1330) fou substituït per Ot de Novelles.

Tot i que el testament del seu pare (1337) manava a l’hereu Pere II de Sicília que facilités al seu germà Guillem vint galeres i dos-cents cavallers per prendre possessió personal dels dominis d’Orient, la crisi nobiliària que esclatà a Sicília impedí el compliment d’aquestes disposicions, ja que catorze mesos després de Frederic II, moria Guillem.

N’heretà el títol ducal d’Atenes el seu germà Joan de Sicília.

Elionor de Sicília i de Carintia

37 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1325 – Lleida, 20 abril 1375)

Reina de Catalunya (1349-75). Era filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Carintia.

Fou la tercera muller de Pere III el Cerimoniós, amb el qual es casà a València el 1349. Col·laborà eficaçment amb el seu marit, especialment en els esforços per acostar Sicília, governada pels seus germans, a Catalunya.

En la política interior del regnat, formà part del partit advers a Bernat II de Cabrera, gran conseller de Pere III, i fou ella qui en signà el procés en contra i en precipità l’execució (1364).

Fou enterrada al monestir de Poblet. Fills seus van ésser Joan I i Martí I l’Humà.

Constança de Sicília i de Savoia

18 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1247 – Barcelona, 8 abril 1302)

Reina de Catalunya-Aragó (1262-85) i de Sicília (1282-1302). Filla de Manfred, rei de Sicília, i de Beatriu de Savoia.

Es casà (1262) amb Pere II de Catalunya, el qual trobà l’oposició del papat i de Carles d’Anjou, que pretenia la possessió de Sicília. Aquest matrimoni havia de posar les primeres bases del domini català a Sicília.

Després de la mort de Manfred (1266) i del seu hereu Conradí (1268), vençuts per Carles d’Anjou, aquest dominà l’illa, fins que la revolta dels sicilians contra els francesos, o Vespres Sicilianes (1282), donà motiu a la intervenció de Pere II. Aquest, com a marit de Constança, es féu coronar, el mateix any, rei de Sicília a Palerm.

La reina Constança tingué un paper secundari a Sicília, on deixà regnar Pere II i, a la mort d’aquest (1285), els seus fills, Jaume II el Just (1285-95) i Frederic II de Sicília (1296-1337) i ella vestí l’hàbit de clarissa.

Carles II de Nàpols

24 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1248 – Casanova, Nàpols, Itàlia, 5 maig 1309)

“el Coix”  (o Carles de Salern)  Rei de Nàpols (1285-1309). Fill de Carles I de Nàpols.

Lluità contra les forces de Pere II de Catalunya, que el derrotaren diverses vegades i el feren presoner el 1284. Encarcerat a Messina, quan succeí el seu pare (1285) fou traslladat a Catalunya; recobrà la llibertat mitjançant el pacte de Canfranc (1288), pel qual renuncià a Sicília.

Però en fou coronat rei (1289) i la lluita fou represa fins a la treva de Gaeta (1289) i acabà amb el tractat d’Anagni (1295); Jaume II de Catalunya renunciava a Sicília i contrauria matrimoni amb Blanca de Nàpols, filla de Carles II, que l’acompanyà a Catalunya.

Sicília, però, elegí rei Frederic II (1296), contra el qual lluitaren units Carles II i Jaume II, que, després de la victòria de cap Orlando (1299), es retirà de la guerra, a la qual posà fi la pau de Caltabellotta (1302); Frederic II era reconegut rei vitalici de Sicília i es casaria amb Elionor, filla de Carles II.

Casat amb Maria, germana de Ladislau IV d’Hongria, aconseguí l’acceptació com a rei del seu nét, Carles Robert.

Cardona i de Luna, Antoni de

13 Respostes

(Catalunya, vers 1380 – Sicília, Itàlia, 1439)

Senyor de Maldà, Maldanell i Oliana, tronc d’una línia dels Cardona a Sicília. Tercer fill del comte Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna, germana del cèlebre Antoni de Luna, que fou probablement el seu padrí.

El seu primer casament amb Elionor de Villena li permeté d’ampliar els dominis amb la vall d’Aiora, a País Valencià. Combaté a Sanluri (1409), manà un estol el 1410 i, durant l’interregne, fou partidari decidit i conseller de Jaume II d’Urgell.

Sembla que no se sotmeté als Trastàmara fins després de la mort del rei Ferran I d’Antequera. El 1418 Alfons IV el Magnànim l’envià a Sicília en qualitat de covirrei. S’hi establí i s’hi casà (1421), en segones núpcies, amb Margarida de Peralta, comtessa de Caltabellotta i vídua d’Artal de Luna. Fou també virrei de Sicília el 1436.

Fou el pare de Pere i d’Alfons de Cardona i de Villena, i foren besnéts seus:

Artau de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – segle XVI) Noble. Comte de Collessano. Fou conestable de Sicília.

Antònia de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1545) Dama. Darrera representant de la línia dels comtes de Collessano, que havia succeït al seu germà Artau. Muller d’Antoni d’Aragó, duc de Montalto.

Foren oncles d’ambdós:

Hug de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1505)  Noble. Morí en el setge de Gaeta.

Joan de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Ravenna, Itàlia, 1512)  Noble. Virrei de Calàbria, comte d’Avellino. Morí de les ferides rebudes a la batalla de Ravenna.

Àlvar d’Àger

4 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sicília, Itàlia, 1299)

Vescomte d’Àger. Fill d’Àlvar I d’Urgell i de Cecília de Foix. En morir el seu pare (1267), heretà el vescomtat d’Àger, i el seu germà Ermengol X, el comtat d’Urgell, ocupat per Jaume I el Conqueridor.

A partir del 1274, Àlvar i Ermengol començaren els intents de recuperar llurs possessions. La disputa continuà amb Pere II el Gran, i ambdós s’integraren en una gran coalició, dirigida per Roger Bernat III, comte de Foix.

El conveni d’Agramunt, signat per Pere II i Roger Bernat (1278), restituí les possessions dels dos germans. Però, en no complir-se el que s’havia tractat a Agramunt, Roger Bernat reprengué les armes i tant Àlvar com Ermengol ho feren al seu costat.

Després de la derrota de Balaguer (1280), Àlvar fou empresonat i, en ser alliberat, es convertí en un fidel aliat de Pere II i els seus successors.

Morí durant la campanya de Sicília contra Frederic II i, com que no deixà descendència, el vescomtat d’Àger s’integrà a les possessions d’Ermengol.

Alfons Frederic

10 Respostes

(Catània, Sicília, 1294 – Salona, Itàlia, 1338)

Vicari general del ducat d’Atenes (1317-30). Fill natural del rei català de Sicília, Frederic II.

La seva gestió fou decisiva per a la Grècia catalana, ja que ell li va donar una estabilitat política, una organització feudal estructurada amb senyors catalans, i n’eixamplà el territori.

Pel seu matrimoni amb Marula, filla de Bonifaci de Verona, rebé en dot els castells de Larmena i Càristos, al Negrepont, i l’illa d’Egina.

El 1319 acordà una pau amb Venècia, renovada el 1321, que li permeté d’aprofitar l’extinció de la dinastia dels Àngelos conquerint Siderocàstron, Ptiòtida i la part meridional de la Tessàlia, territoris que formaren el ducat de Neopàtria.

El 1330 fou substituït per Ot de Novelles i es retirà al castell de Salona.

Abella, Nicolau d’

Deixa un comentari

(Catalunya ?, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1411)

Cavaller. Tingué una joventut més aviat turbulenta. Pel maig de 1388 s’apoderà contra dret del castell de Carboneres, prop de Fraga. El cas féu bastant de soroll i promogué diverses gestions amigables que ell rebutjà. Davant la seva pertinàcia, el rei Joan I el Caçador anà en persona amb gent armada per prendre-li la fortalesa. Hagué de lliurar-la als quatre dies de setge.

Més tard trobà millors ocasions de combatre. En 1392 anà a la gran expedició a Sicília, on participaren diversos cavallers del seu llinatge. Restaria a l’illa servint Martí el Jove. Es distingí, a les ordres d’aquest, a la campanya de Sardenya de 1409. Fou aleshores segon cap militar de les forces que assetjaren i prengueren la vila d’Esglésies.

Actuà de testimoni al testament de Martí el Jove, fet al castell de Càller poc abans de la mort de l’atorgant, esdevinguda el 25 de juliol del mateix any.

Tornà a Sicília, on trobà la mort en el curs de les violències interiors enregistrades a l’illa en 1411.