Arxiu d'etiquetes: Sicília (bio)

Cardona, Jaume de -varis-

3 Respostes

Jaume de Cardona  (Sicília, Itàlia, segle XIV)  Germà de Frederic de Cardona i i nét d’un altre Frederic. Adquirí per enllaç la baronia de Ramione. Fou l’avi de Margarida de Cardona.

Jaume de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Religiós. Era fill natural del comte de Prades i Cardona Joan Ramon Folc II. Fou prior de Sant Miquel del Fai i del monestir de Santa Maria, a Sant Llorenç de Morunys.

Jaume de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Personatge. Era fill del Jaume de Cardona que fou baró consort de Sant Mori i pare del següent Jaume.

Jaume de Cardona  (Catalunya, segle XVI – segle XVII)  Personatge. Fill de l’anterior Jaume i pare d’un Miquel que heretaria Sant Mori.

Jaume de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Noble. Fou un dels més destacats en l’oposició catalana a l’imposició de l’impost dit de l’excusado al Principat. Passà un temps de presó per aquest motiu. El 1570 es distingí a la defensa del Rosselló contra els francesos.

Jaume de Cardona  (Catalunya, segle XVII) Personatge. Era fill de Miquel de Cardona i d’Elisabet de Sentmenat. El 1652 heretà del seu pare la baronia de Sant Mori. El 1647 s’havia casat amb Jacinta de Guimerà. A la seva mort, fou heretat pel seu fill Maurici. També era filla seva Elisabet, que succeiria al seu germà.

Cardona, Hug de -varis-

Deixa un comentari

Hug de Cardona  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Eclesiàstic. Era fill del vescomte Ramon Folc V de Cardona i de Sibil·la d’Empúries. Fou ardiaca de Barcelona. El 1281, amb la seva mare, hagué de figurar com a garantidor del seu germà el vescomte Ramon Folc VI perquè aquest obtingués el perdó reial després d’un llarg període de rebel·lió. El 1307 figurà entre els testimonis dels acords de demarcació del comtat d’Urgell.

Hug de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Noble. Senyor de Sant Climenç. És documentat el 1420. Ha de ser distingit de l’homònim contemporani senyor de Bellpuig.

Hug de Cardona  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Noble. Era fill tercer d’Anton de Cardona, pertanyent a la segona branca siciliana d’aquest casal.

Hug de Cardona  (Catalunya, segle XV – Itàlia ?, segle XVI)  Noble. Lluità a Itàlia. El 1504 conquerí el castell de Castelvetro.

Cardona, Anton de -varis-

6 Respostes

Anton de Cardona  (Sicília ?, s XV)  Noble. Era fill d’Alfons de Cardona i de Caterina de Peralta. Heretà del seu pare el títol de comte de Reggio i la baronia de Chiusa, títols que corresponien a la seva línia de la branca siciliana dels Cardona.

Anton de Cardona  (Catalunya, segle XV – 1466)  Prelat. Era fill del comte Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Villena. Fou bisbe d’Elna. Es pronuncià a favor del rei durant la guerra contra Joan II, seguint la tònica reialista de la seva branca familiar. El 1462 fou declarat enemic de la terra. Les forces de la Generalitat el cregueren mort al combat del castell de Vellosell, però s’equivocaren. En tot cas, morí durant la guerra.

Anton de Cardona  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Noble. Es distingí al setge de Gaeta de 1504, en què aquella plaça fou presa per les forces de Ferran II de Catalunya. Segons Feliu de la Penya, aquest personatge fou nomenat marquès de la Padula, per bé que aquest títol sembla haver estat, ja de temps, vinculat als Cardona de Sicília. El 1505 protestà, arran de la pau de Nàpols, per la restitució de béns als nobles napolitans afrancesats.

Anton de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Noble. Era duc de Somma i comte de Palamós. També fou duc de Sessa. Pertanyia a la branca dels Cardona de Bellpuig. Tenia un gran casal al carrer Ample de Barcelona. El 1581 s’hi estatjà l’emperadriu Maria, germana de Felip II, i acostumava a viure-hi el virrei del Principat.

Anton de Cardona  (Sicília, segle XVI)  Noble. Era fill de Pere de Cardona i de Villena, de la línia principal dels Cardona de Sicília. A la mort del seu pare (vers 1450), el succeí com a comte de Golisano i marquès de la Padula. Per les petites possessions catalanes del seu patrimoni passà alguns anys a Catalunya, i fins prengué les armes a favor del rei en la guerra contra Joan II. Estigué present a la capitulació de Barcelona (1472). El 1475 fou nomenat canceller de Sicília.

Anton de Cardona  (Itàlia ?, segle XVI – Hongria ?, segle XVI)  Noble. El 1531 destacà a les guerres d’Hongria.

Abella, Ramon d’ -militar-

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV – Sicília ?, Itàlia, segle XIV)

Cavaller. Fou militar excel·lent. En 1390, durant les invasions del comte d’Armanyac, fou enviat de capità a Torroella i Palafrugell. Poc després secundà Gilabert (VI) de Cruïlles, governador del Rosselló, en les accions de represàlia empreses contra territori francès.

El 1392 fou nomenat un dels quatre caps principals de l’expedició que Joan I el Caçador volia enviar a Sardenya i que en acabar tingué altres destins. El mateix any, amb Galceran Marquet, anà d’ambaixador a Gènova, Pisa i Niça per temptejar-hi l’opinió oficial davant el projecte de Sardenya ja esmentat.

Passà a Sicília en 1394, amb l’armada de reforç que comandaven Pere (IV) Maça i Gilabert (VI) de Cruïlles.

Marineo Siculo, Lucio

(Vizzini, Sicília, Itàlia, vers 1460 – Valladolid, Castella, 15 octubre 1536)

(o Luca)  Humanista. Professor de la Universitat de Salamanca del 1486 al 1498. Historiador oficial de Ferran II de Catalunya (1500), en enviduar (1504) l’acompanyà quan es reclogué a la corona catalano-aragonesa.

Publicà De laudibus Hispaniae (v 1495), per encàrrec de la universitat de Salamanca, i De genealogia regum Aragonum (Saragossa, 1509), edició promoguda pel seu amic i mecenes, l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó, obres que inclogué més tard en De rebus Hispaniae memorabilibus opus (Alcalà, 1530).

Aquesta obra, en la qual treballà des del 1500, se centra bàsicament en el regnat de Joan II de Catalunya i, més concretament, en l’episodi de la guerra civil. Seguí, en bona part, la versió castellana de la Vita de Joan II, del jurista i historiador saragossà Gonzalo García de Santa María, que hi treballà entre el 1501 i el 1515.

La dedicà a l’emperador Carles I de Catalunya, i representa una síntesi de la interpretació humanística (a l’estil de Beccadelli i de Bartolomeo Fazio) i providencial del regnat dels Reis Catòlics; no s’estigué d’elogiar extraordinàriament l’obra d’Erasme.

Preciosa font de notícies polítiques i culturals són també els seus Epistolarum familiarum libri XVII (Valladolid, 1514), que també dedicà a l’arquebisbe de Saragossa. N’hi ha publicada una selecció per P. Verrua (1940).

Manfred I d’Atenes

(Sicília, Itàlia, vers 1307 – Tràpena, Sicília, 1317)

Duc d’Atenes (1312-17) i infant de Sicília. Fill segon del rei Frederic II de Sicília i d’Elionor de Nàpols.

Fou el primer duc català d’Atenes, però a causa de la seva poca edat, restà a Sicília, i governaren el ducat, com a vicaris generals seus, Berenguer Estanyol i Alfons Frederic d’Aragó, germà il·legítim de Manfred.

Morí d’una caiguda de cavall, i fou succeït pel seu germà Guillem de Sicília.

Lucrècia -amant Jaume II-

(Mazzara, Sicília, segle XIII – segle XIV)

Amant de Jaume II el Just. Tingué una unió circumstancial amb el rei, en el temps en què governava a Sicília.

Fruit de l’enllaç fou un infant, anomenat també Jaume. En comunicà la naixença a Jaume II, quan aquest ja vivia a Catalunya, per mitjà d’un frare dominicà.

El rei féu donar a Lucrècia un marit en la persona de Vanno de Bonavita, veí de Mazzara.

Molts anys després, el 1324, el fill Jaume intentaria de ser admés a la cort del monarca.

Llança, Nicolau

(Sicília, Itàlia, segle XIV)

Cavaller. Vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1331-35).

Fou excomunitat, juntament amb d’altres caps de la Companyia Catalana, per Joan XXII després de la mort en batalla de Gualter IV de Brienne enfront dels almogàvers.

Jucef Ravaya

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Sicília, Itàlia, 1282)

Funcionari jueu al servei de Pere III de Catalunya.

Ocupa diversos càrrecs administratius a Girona i Besalú. Fou home de confiança del monarca, que el nomenà tresorer per a tota la corona. Es cuidà de recaptar l’impost de bovatge.

Hug d’Empúries i de Palau

5 Respostes

(Catalunya, vers 1269 – Sicília ?, Itàlia, segle XIV)

Vescomte de Bas i comte d’Esquilacce. Fill segon del comte Hug V d’Empúries i de Sibil·la de Palau, vescomtessa de Bas.

El 1285 lluità, al costat del seu germà Ponç V d’Empúries, contra els croats francesos, així com a les accions frontereres de 1286 i 1288. El 1291 el seu germà li cedí la possessió del vescomtat de Bas, i els dos germans anaren tot seguit a Sicília per retre-hi homenatge al nou rei Jaume II el Just.

Hug es quedà a l’illa, al servei de l’infant Frederic i quant aquest es coronà com a rei de Sicília, les seves possibilitats polítiques augmentaren. Acabaria per ésser gran privat i capità del nou rei, que li atorgaria el títol de comte d’Esquilacce.

El 1298 lluità contra les invasions de Sicília, i el 1300, a Catània, fou traït però pogué escapar dels angevins, amb una ferida. Per aquest temps, Jaume II li confiscà el vescomtat de Bas perquè no abandonà l’illa.

Un cop finida la guerra entre Frederic II i Jaume II, fou ambaixador a Roma (1300) per aconseguir que el papa aprovés, ben a desgrat, la pau de Caltabellotta i el 1309 rebé a Sicília el seu germà Ponç V d’Empúries i l’hereu d’aquest, Malgaulí (després Ponç VI), i ajudà a concertar el matrimoni d’aquest darrer amb la infanta Elisabet de Sicília.

El 1331 li fou retornat el vescomtat de Bas per Alfons III el Benigne, a canvi de 70.000 sous, el qual permutà, amb Bernat de Cabrera, pels castells de Cànoves i Bell-lloc (1335).

Un fill natural seu, anomenat Ramon, fou legitimat el 1326.