(Girona, segle XIV – Catalunya, segle XVII)
Llinatge de cavallers i després nobles que tingueren un paper molt important en la història de Catalunya.
Es dividí en dues branques, la primogènita dels senyors de Sant Gregori i la secundària dels senyors del Castell d’Empordà.
(Catalunya, segle XIV)
Vescomtessa de Cabrera i comtessa d’Osona, pel seu casament amb Bernat III de Cabrera (1350).
Era filla del vescomte Roger Bernat III de Castellbó i de Constança de Luna.
Aportà al seu matrimoni una part de la ciutat de Vic i altres dominis dels Montcada a Osona.
La seva vida va lligada a les vicissituds de la casa vescomtal de Cabrera. Com aquesta, el 1364 fou desposseïda dels béns, que vengué després al seu nebot Mateu I de Foix.
(Catalunya, segle XIV)
Diplomàtic. Estava al servei de Pere III el Cerimoniós.
El 1378 anà a Roma, davant el papa Urbà VI, per exposar-li les condicions sota les quals el rei Pere III podia considerar l’eventualitat de reconèixer-lo com a pontífex legítim enfront del papa d’Avinyó, les quals no foren acceptades.
Es prolongà així el neutralisme del Cerimoniós davant el Cisma d’Occident.
(Catalunya, segle XIV)
Conseller de Pere III el Cerimoniós.
El 1349, a Perpinyà, formava part del primer consell que estudià el projecte d’aliança amb Venècia i de guerra amb Gènova. Ja el 1350 era membre de l’assemblea que confirmà els projectes esmentats i en decidí la realització.
Ell o potser un fill homònim combatia a València, contra els castellans, el 1364.
(Manresa, Bages, segle XIV)
Canal de regadiu del Llobregat. Neix a Balsareny i recorre 35 km fins a desembocar al Cardener, a Manresa.
El seu cabal és de 1.000 l/seg, i s’utilitza per al regatge d’unes 1.000 ha, que són l’àrea de regadiu més important de la comarca del Bages, i per fornir aigua a la ciutat de Manresa.
L’obra data del segle XIV i fou aprofitada al principi per assegurar sobretot la collita del blat; després s’originà una diversificació dels productes agrícoles (verdures, llegums i fruita).
(Catalunya, segle XIV)
Poeta. Va prendre part en els actes organitzats pel Consistori de la Gaia Ciència de Tolosa amb el poema titulat Vers figurat, espècie d’al·legoria mística.
Més interès té el seu Escondit, composició escrita en 132 versos, que presenta paral·lelismes amb les composicions de Canzionere de Petrarca pel fet que totes dues obres procedeixen dels escondits de la poesia provençal.
(Aragó, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Dama. Filla de Pere de Luna i d’Elfa de Xèrica.
Fou la segona muller del comte Hug II de Cardona, amb el qual tingué cinc fills: Joan Ramon Folc I, hereu del comtat, Beatriu, muller de Roger Bernat I de Pallars, Hug, senyor de Bellpuig, Pere, bisbe de Lleida, i Antoni, virrei de Sicília.
A la seva mort, el seu marit es tornà a casar amb Isabel d’Urgell.
(Europa, segle XIV)
Referent a Ramon Llull. Nom genèric que reben les diverses formes de pensament derivades de l’obra de Llull, des de les que li són pròpies fins a les atribuïdes.
Encara vivint el filòsof, ja a l’octubre de 1313, hi ha documentat a París un grup que continuava treballant en les seves obres entorn de la cartoixa de Vaubert i reconeixent per capdavanter Thomas Le Myésier, que vers el 1330 publicà les seves diverses síntesis lul·lianes i la primera constituïa una summa adaptada als estudis d’arts i de teologia de la universitat de París, amb inspiració, com les obres de Llull, antiaverroista, i per tant conservadora.
Ja abans que s’arribés a publicar l’obra de Le Myésier, a València havia un grup lul·lià, actiu entre el 1317 (Art de confesió) i el 1338 (Art memorativa, de Bernat Garí, dissortadament perduda), de forta tendència popular i catequística.
Cal remarcar l’influx del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull en el Libro del caballero y del escudero, de Juan Manuel. La influència lul·liana continuà, difusa, en monestirs i entre clergues seculars durant tot el segle XIV; les obres antilul·lianes de Nicolau Eimeric i del canceller de la universitat de París, Jean Gerson, demostren la seva vigència als centres universitaris de Lleida i de París; el 1368 Gonzalo Sánchez de Uceda, traduí al castellà, a València, el Llibre del gentil e los tres savis.
El 15 d’octubre de 1393 el rei Joan I el Caçador concedia a Tomàs Exemeno no sols llicència d’explicar “la art e doctrina filosòfica del doctor e gran filòsof cathalà Ramont Llull” (amb excepció de la teologia), sinó també d’usar per a aquest fi unes cambres del Palau Reial de Barcelona.
Començà, d’aquesta manera, l’escola lul·liana filosòfica de Barcelona que, des d’ací, saltà a Itàlia ja abans del 1425 a Pàdua, on pogué contactar-hi una personalitat com Nicolau de Cusa, el qual veié en el lul·lisme una alternativa a l’aristotelisme decadent, per aquesta raó, l’època del Renaixement fou també la de la màxima difusió del lul·lisme a Europa, fins que, a l’hora de la Contrareforma, portat el catolicisme per la necessitat d’unificar les seves forces en la línia aristotèlico-tomista, el lul·lisme fou cada vegada més mal vist i àdhuc fou titllat d’heterodòxia, cosa que gairebé el féu desaparèixer, malgrat l’atenció amb que l’estudiaren filòsofs com Descartes i, sobretot, Leibniz.
El romanticisme, amb el seu interès per l’època medieval, i, a Catalunya, la Renaixença revifaren l’interès pel lul·lisme, interès que, malgrat uns intents de considerar-lo viu com a filosofia, vinculats a la revifalla de la neoescolàstica (Salvador Bové, Joan Avinyó), es decantà decididament per l’estudi històric, alimentat per institucions com la Maioricensis Schola Lullistica i el Llull Institut de Friburg de Brisgòvia.
La vigència del lul·lisme és palesa en publicacions com ara “Estudios Lulianos” i en la celebració de diversos congressos.
(Mazzara, Sicília, segle XIII – segle XIV)
Amant de Jaume II el Just. Tingué una unió circumstancial amb el rei, en el temps en què governava a Sicília.
Fruit de l’enllaç fou un infant, anomenat també Jaume. En comunicà la naixença a Jaume II, quan aquest ja vivia a Catalunya, per mitjà d’un frare dominicà.
El rei féu donar a Lucrècia un marit en la persona de Vanno de Bonavita, veí de Mazzara.
Molts anys després, el 1324, el fill Jaume intentaria de ser admés a la cort del monarca.
(Osona, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Jurista. Deixà interessants treballs inèdits, que romanen a la biblioteca del monestir d’El Escorial, sobre els drets dels castells termenals i llurs jurisdiccions i sobre el dret de represàlies, elaborats sobre els Usatges i les constitucions de Catalunya, les Commemoracions de Pere Albert i dret comú feudal; foren, més tard, tinguts en compte per Tomàs Mieres i Joan de Socarrats.
Dades dels Països Catalans 