Arxiu d'etiquetes: segle XIII

Carmen Campidoctoris

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, segle XIII)

Cançó sobre el personatge del Cid. Escrita en llatí, conservada incompleta en un manuscrit del monestir de Ripoll de la primer meitat del segle XIII. És el més antic dels texts dedicats a l’heroi castellà.

Escrits en versos sàfics i adònics, n’ha arribat trenta-dues estrofes. Després d’un exordi i d’episodis diversos, la narració comença a explicar molt minuciosament la lluita del Cid contra Berenguer Ramon II de Barcelona al voltant d’Almenar (Segrià) (1082).

Milà i Fontanals fou el primer a considerar-la d’autor català, i Menéndez Pidal suposà que aquest pertanyia al bàndol contrari al comte i que la compongué vers el 1090. Nicolau i d’Olwer no el cregué català, i Horrent vacil·là entre creure’l català, aragonès o mossàrab de Lleida, i proposà com a data de redacció entre el juny 1093 i el juny 1094.

Sembla millor, però, d’atribuir-lo a un monjo de Ripoll, i datar-la a la fi del 1098 o al començament del 1099.

Cardona, Ermessenda de -vàries-

7 Respostes

Ermessenda de Cardona  (Catalunya, segle XI – segle XII)  Dama. Era filla del vescomte Ramon Folc I de Cardona, i d’Ermessenda. Es casà amb Deudonat Bernat de Claramunt. Per haver mort amb poc temps de diferència el seu pare i el seu germà Bremond II de Cardona, el vescomtat de Cardona correspongué, després d’una regència del seu oncle Folc II de Cardona, al fill d’Ermessenda, Bernat Amat de Claramunt, dit després, com els seus successors, de Cardona.

Ermessenda de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Dama. Era filla del vescomte Bernat Amat de Claramunt i d’Almodis. Es casà amb Guillem Ramon de Montcada, el Gran Senescal, al qual degué donar la major part dels fills coneguts d’aquell personatge. Quan morí el 1180 el vescomte Ramon Folc II de Cardona, germà d’Ermessenda, fou intentat a favor dels fills d’aquesta l’heretatge de part dels béns del difunt. En aquest intent actuà de negociador el seu cunyat Ot de Montcada.

Ermessenda de Cardona  (Catalunya, segle XIII)  Dama. És esmentada com a filla del vescomte Ramon Folc II de Cardona i de Guillema de Melgar. Probablement ha de ser distingida de l’homònima anterior, que podia ser tia seva.

Canelles, Bertran de -s. XIII-

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller. Potser germà de Berenguer de Canelles.

Col·laborà amb eficàcia a la presa de València (1238). Jaume I el Conqueridor el recompensà amb una donació de deu jovades de conreu, i algunes cases i uns horts a la ciutat.

El seu llinatge havia de tenir diversos membres de fama.

Campanyes, Bernat de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Comanador de Miravet de l’orde del Temple.

Assistí a les corts de Barcelona del 1228, on fou decidida l’expedició a Mallorca, i participà en la conquesta de l’illa amb un contingent armat (1229). Per designació reial, fou un dels repartidors de les terres conquerides.

Caldes, Dolça de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Única amistançada d’Alfons II el Franc que és coneix.

Als codicils del testament d’aquest monarca, fets poc abans de la seva mort, l’atorgant prega al seu successor que afavoreixi Dolça i la criatura amb què la deixa embarassada.

No ha estat trobada cap referència posterior d’aquest personatge ni de l’infant que havia de deslliurar.

cadells

10 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XVIII)

Bàndol nobiliari enfrontada als nyerros. De manera intermitent lluitaren entre ells al llarg d’aquest període, i de manera especialment virulenta al primer terç del segle XVII.

El nom de cadells prové de Joan Cadell, que, juntament amb els seus partidaris, defensava els drets dels Montcada a alliberar-se del vassallatge dels bisbes de Vic.

S’ha dit, potser sense prou justificació, que els cadells representaven els drets de la pagesia i les ciutats contra els nyerros, representants dels senyors.

Cadell, Arnau

3 Respostes

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Escultor. Intervingué en el gran claustre romànic de Sant Cugat del Vallès, iniciat cap al 1190.

El claustre, un dels més importants de tot l’art romànic, té 144 capitells, en els quals hi ha un prodigiós repertori ornamental i figuratiu. En un dels capitells, hi figura el seu autoretrat i una inscripció commemorativa del seu treball.

La seva obra presenta analogia amb capitells dels claustres de la seu de Girona i de Sant Pere de Galligants.

Cabrera i de Castelló, Berenguer de

4 Respostes

(Catalunya, segle XIII)

Castlà del castell de Cabrera. Descendent de Bernat de Cabrera.

Heretà, a més de la castlania de Cabrera, la de Castelló d’En Bas, la Bastida de l’Infern, el castell de Voltregà (en feu dels Montcada), la quadra de Conanglell, Sant Miquel d’Ordeig i la domus dels Soler i altres béns a Osona.

La seva muller fou Guillema de Cabrera, i la seva nora Sibil·la de Saga. La família agnatícia s’extingí amb llurs fills, i la successió passà a llur néta Elisabet de Cabrera.

Cabrera -llinatge, s. XIII-XIV-

5 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Llinatge de castlans del castell de Cabrera, els membres del qual senyorejaren importants dominis al Cabrerès, les Guilleries i Osona.

Aparegué a mitjan segle XIII amb Bernat de Cabrera fins que vengueren tots els seus drets a Bernat III de Cabrera.

Bretós, Arnau de

Deixa un comentari

(Berga, Berguedà, segle XIII – Occitània, segle XIII)

Ancià càtar. Detingut el 1244, després de la rendició de Montsegur.

En els interrogatoris a què el sotmeté l’inquisidor català Ferrer, acabà traint nombrosos adeptes del catarisme a Occitània i per tot el Principat. Entre d’altres, les seves declaracions serviren per a incriminar Arnau I de Castellbó i Ramon de Josa.