(Gandia, Safor, 1803 – Damasc, Síria, 1860)
Beat franciscà. Amb el llec Francesc Pinazo fou martiritzat a les persecucions desfermades a Damasc pels drusos musulmans.
Fou beatificat per Pius XI el 10 d’octubre de 1926.
(Valldemossa, Mallorca, 1 maig 1531 – Palma de Mallorca, 5 abril 1574)
Religiosa i santa. Professà el 1555 al convent de Santa Maria Magdalena, de canongesses augustinianes, de Palma de Mallorca, i ja durant la seva vida tingué fama de santa i de miraclera.
El 1625 Urbà VIII suspengué el culte que li era tributat a Mallorca des de la seva mort, però el 1792 fou beatificada per Pius VI, i el 1930 canonitzada per Pius XI.
Té una gran devoció popular a Mallorca, on és anomenada correntment la Beateta. Festa: 28 de juliol.
(Fuenllana, Castella, 1486 – València, 8 setembre 1555)
Prelat, teòleg i sant. Nomenat arquebisbe de València (1545-55), esmerçà el pontificat en la reforma dels clergues -fundà el seminari de la Presentació (1550)-, l’assistència caritativa i l’evangelització dels moriscs.
Escriví, entre altres obres, Soliloquio que entre Dios y el alma conviene hacerse después de la Sagrada Comunión.
(Sassoferrato, Itàlia, segle XII – València, 1231)
Frare franciscà. Màrtir, venerat com a sant. Vingué d’Itàlia, juntament amb Joan de Perusa, desitjós de martiri, per evangelitzar els àrabs del Regne de València.
Morí degollat a la ciutat de València per ordre del moro Seit, el governador Abū Sa’īd ‘Abd-al-Rahmān.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 1557 – València, 1608)
Escriptor espiritual. Professà a Xàtiva el 1573, al convent de carmelitans observants recentment fundat i s’ordenà el 1581. Ensenyà arts als convents de Calataiud (1579-82) i d’Onda (1584-86), es doctorà en teologia (1586) a València i estudià hebreu. El 1593 assistí al capítol general de Cremona -en el qual tingué lloc la separació dels descalços-.
Fou prior del convent de València (1597-1600), provincial d’Aragó (1603-06), i al seu esperit reformista es deu la florida intel·lectual i religiosa de la província al segle XVII. Promogué l’exercici de l’oració metòdica i aspirativa i fou un amic i col·laborador del patriarca Juan de Ribera en l’obra de reforma post-tridentina. A la seva mort fou iniciat el procés de beatificació.
Publicà uns Abecedarios espirituales y el exercicio dellos, reeditats amb d’altres que deixà manuscrits el 1612 i el 1679. Escriví diverses cartes de direcció espiritual, set d’elles publicades, i altres tractats espirituals, inèdits.
És considerat un dels millors representants de l’espiritualitat post-tridentina de l’orde a la península Ibèrica.
(Segòvia, Castella, 25 juliol 1532 – Palma de Mallorca, 31 octubre 1617)
(o Alonso) Escriptor místic jesuïta i sant. Morts la muller i els fills, tancà el seu comerç de teixits de llana i reprengué, a la Universitat de València, els estudis d’humanitats (1568-70). Allà entrà a la Companyia de Jesús com a germà coadjutor el 1571 i fou enviat tot d’una al col·legi de Monti-sion de Palma de Mallorca, on fou porter fins a la mort.
Entre els qui cercaren la seva direcció espiritual cal esmentar Pere Claver i el lloctinent Carles de Coloma i de Melo. Cregué que Déu li havia revelat que el seu rector pare Joan Rico (1592-95) havia desmerescut davant seu perquè, essent valencià, havia predicat en castellà a l’església de la Misericòrdia.
En publicà les principals Obras el seu biògraf Jaume Nonell (en tres volums; Barcelona 1885-87).
Fou beatificat el 1825 i canonitzat el 1888.
(Sevilla, Andalusia, 27 desembre 1532 – València, 6 gener 1611)
Eclesiàstic, alt funcionari reial i sant. Fou elegit bisbe de Badajoz el 1562 malgrat no tenir encara l’edat canònica. El 1568 el papa Pius V li atorgà el títol de patriarca d’Antioquia i l’ascendí a arquebisbe de València (1568), on entrà oficialment el 1569. Celebrà set sínodes i complí personalment la visita pastoral a la diòcesi (deixà 91 volums d’actes).
Per a la formació de sacerdots fundà el Col·legi del Corpus Christi (dit també del Patriarca), del qual redactà personalment les constitucions a partir del 1600 i que dotà amb obres d’art i una biblioteca de gran valor. Reformà la Universitat de València, de la qual fou canceller, i es preocupà de la formació dels fills dels nobles, alguns dels quals educà al seu propi palau arquebisbal i obligà a cursar estudis universitaris -molts d’ells es destacaren després en alts càrrecs eclesiàstics i diplomàtics-.
Nomenat lloctinent general de València per Felip III el 1602, l’oposició de part de l’aristocràcia l’obligà a renunciar el 1604.
Respecte al problema morisc dugué a terme durant trenta anys frustrats intents d’atracció i conversió: envià predicadors a les moreries, dugué a terme una reestructuració parroquial, féu publicar el 1599 un Catecismo para instrucción de los nuevos convertidos de moros, però des del 1602 es convertí en un dels més ferms advocats de llur expulsió i dirigí al rei diversos memorials justificatius de llur dràstica liquidació en un esperit intransigentment contrareformista i una actitud ètica discutible.
La seva figura fou objecte de diverses biografies escrites ja en vida d’ell. Beatificat el 1796, aquest fet donà origen a una abundosa producció literària popular en català. Iconogràficament és representat sempre amb emblemes eucarístics. Fou canonitzat el 1960.
(País Valencià, segle XIX – Damasc, Síria, segle XIX)
Beat. Pertanyia a l’orde franciscà. Era llec.
Amb el seu company Carmel Volta fou martiritzat a les persecucions desfermades a Damasc pels musulmans drusos.
Fou beatificat pel papa Pius XI el 10 d’octubre de 1926.
Veure> Pasqual, Pere (eclesiàstic, escriptor i sant valencià, 1227-1300).
Dades dels Països Catalans 