(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Jurista. Canonge sagristà de la seu de Barcelona el 1426.
Escriví diversos manuals de dret català, amb ordre alfabètic de matèries, per a ús d’advocats, una genealogia dels comtes de Barcelona i un tractat sobre les constitucions de la província tarraconense.
(Navès, Solsonès, 10 agost 1752 – Manresa, Bages, 1811)
Sacerdot i guerriller. Era canonge de la seu de Manresa en esclatar la guerra del Francès (1808).
Fou cap de la junta de govern creada a la ciutat per oposar-se a la penetració francesa i com a comandant general del sometent lluità a la primera batalla del Bruc.
(Quiñonería, Sòria, 16 desembre 1886 – Alella, Maresme, 11 abril 1956)
Sacerdot escolapi i iniciador del bàsquet a Catalunya.
Destinat a Cuba, tingué oportunitat de conèixer aquest esport i fins i tot el seu creador.
En tornar a Catalunya, l’introduí primer al col·legi de Sant Antoni de Barcelona (1922) i després el de Santa Anna de Mataró (1929), com a mitjà pedagògic de formació dels alumnes.
(Mataró, Maresme, segle XVII – Barcelona, 1687)
(o Manald) Músic i sacerdot. Fou organista, per oposició, de Santa Maria del Mar de Barcelona (1679-87), on també fou mestre de capella durant un període breu.
Hom en conserva obres per a orgue, tientos, versos i motets de força interès i força qualitat.
(Barcelona, 1917 – Ciutadella, Menorca, 1993)
Escriptor. Sacerdot (1943), des de jove residí a Menorca, on ocupà els càrrecs d’arxiver diocesà i de professor al seminari de Ciutadella.
Col·laborà en les revistes “Monte Toro” i “Serra d’Or” i en el diari “Menorca”.
Autor de nombroses poesies i obres en prosa, la majoria inèdites, publicà novel·les breus d’ambient històric menorquí: Xilografies menorquines (1965), Un campaner (1965) i El rellotge de caixa (1967), i el llibre de narracions curtes de divulgació històrica Estampes mallorquines del segle XVII (1975).
(Cardona, Bages, segle XVIII – segle XIX)
(o Medir Martí) Eclesiàstic i polític. Rector de Gurb de la Plana (Osona) i diputat a corts.
Va escriure Catecisme de totes les festes i solemnitats principals de l’església (1818), que fou prohibit pel bisbe de Vic, i Dictamen de la comisión eclesiástica encargada del arreglo definitivo del clero de España (1823).
(Barcelona, 1368 – 1451)
Jurisconsult i sacerdot. Estudià a Lleida i fou vicari general de la diòcesi de Vic (1428).
Fou vice-canceller de Martí I l’Humà i era capellà de la seu barcelonina quan va dedicar als consellers els seus comentaris als Usatges (1448), publicat amb el títol Manna Jacobi de Marquilles super Usaticis Barcinone (1505).
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Professor de teologia, sacerdot i orador. Pronuncià discursos i sermons en llatí, català i castellà.
És conegut sobretot per Sermó vulgarment anomenat del sereníssimo senyor don Jaume segon, i història de la pèrdua de Espanya, grandesa de Catalunya, comtes de Barcelona i reis d’Aragó, predicat a la catedral de Barcelona i publicat el 1602.
Famós per la seva defensa de la llengua catalana, tenia pretensions d’historiador.
Fou un dels quatre censors de l’edició de la primera part de la Crònica Universal… de Jeroni Pujades.
(Barcelona, segle XVII)
Sacerdot. Rector de Fondarella (Pla d’Urgell), fou també examinador sinodal i visitador de la diòcesi de Solsona.
Autor de Foment de la pietat i devoció cristiana (1693), d’una gran difusió, i altres llibres de pietat.
(la Bisbal del Penedès, Baix Penedès, 1902 – Montserrat, Bages, 1930)
Fotògraf. Nom que prengué Joaquim Junqué i Tauran en ingressar a Montserrat el 1918; fou ordenat de sacerdot el 1925.
Després d’estudiar al Collegio di Sant’Anselmo (Roma), fou director de la impremta de Montserrat durant alguns anys.
Fotògraf expert, féu albums de vistes de Montserrat i col·laborà eficaçment en la preparació de la Bíblia il·lustrada.
Morí de tifus després d’un llarg viatge de treball seguint l’itinerari de Pau de Tars.
Dades dels Països Catalans 