Arxiu d'etiquetes: sacerdots

Romeu i Corominas, Lluís

4 Respostes

(Vic, Osona, 23 juny 1874 – 23 setembre 1937)

Músic i sacerdot. Es formà musicalment amb Lluís Jordà i posteriorment amb Felip Pedrell.

Fou organista i mestre de capella de la catedral de Vic fins a l’any 1920, que renuncià aquest últim càrrec, tot i que continuà com a organista.

És un compositor molt profund i original i les seves obres s’han popularitzat i constitueixen part del repertori religiós popular del Principat. S’hi troba una fusió entre elements de la cançó tradicional catalana i d’altres procedents de les melodies del cant pla.

La seva producció, que té un caràcter marcadament religiós, comprèn cinc misses, trenta-set motets, cinquanta cançons populars religioses, cançons marianes, cants de lloança, himnes i l’oratori Adveniat regnum tuum.

És autor de l’estudi La versió autèntica dels goigs del Roser (1928) i d’una vintena de peces per a orgue.

Rius i Camps, Josep

1 Resposta

(Esparreguera, Baix Llobregat, 15 juny 1933 – )

Patròleg, biblista i sacerdot. Ordenat de prevere el 1957.

Ha estat professor a la facultat catòlica de teologia de Münster, i al Pontifici Institut Oriental, de Roma, i a la Facultat de Teologia de Barcelona (secció sant Pacià) i director de la “Revista Catalana de Teologia”.

Especialitzat en Orígenes (El dinamismo trinitario de la divinización de los seres racionales según Orígenes, 1970), estudià després les tensions entre el judeocristianisme i el gnosticisme (Las Pseudoclementinas. Bases filológicas para una nueva interpretación, 1976), i l’obra d’Ignasi d’Antioquia (The Four Authentic Letters of Ignatius, the Martyr, 1980).

Membre del grup Lectura del Nuevo Testamento, ha col·laborat en el treball d’equip: El Comentario a Juan (1979). Es un dels autors d’una nova versió del Nou Testament (1978).

Darrerament ha centrat els seus estudis en la doble obra de Lluc, sobre el qual ha publicat El camino de Pablo a la misión de los paganos (1984), De Jerusalén a Antioquia. Génesis de la Iglesia cristiana (1989), L’èxode de l’home lliure (1989), Comentari als Fets dels apòstols vol. I (1991).

També ha publicat la traducció catalana de l’epistolari d’Ignasi d’Antioquia.

Reixac i Carbó, Baldiri

(Bell-lloc d’Aro, Baix Empordà, gener 1703 – Ollers, Pla de l’Estany, 15 febrer 1781)

Pedagog i sacerdot. Estudià al seminari de Girona, i el 1730 es féu càrrec de la rectoria de Sant Martí d’Ollers, on residí fins a la mort.

La seva obra cabdal, les Instruccions per a l’ensenyança de minyons, publicada el 1749, és profundament influïda per les doctrines jansenistes i pel record de les escoles de Port-Royal, especialment per l’ideari de Charles Rollin.

L’obra de Reixac, tot i ésser vallfogonesca en la forma, conté idees pedagògiques més modernes que les que s’estilaren al segle següent, i adquireix un extraordinari valor pel fet d’iniciar una tradició pedagògica en llengua catalana en una època de plena decadència literària.

Posteriorment fou descoberta una segona part de les Instruccions.

Planas i Congost, Joan

(Navata, Alt Empordà, 1812 – Girona, 1886)

Escriptor i predicador. Ingressà als dominicans de Girona (1825), on residí fins a l’exclaustració (1825).

Fou provincial de l’orde i catedràtic al seminari de Girona. Fundà la casa-missió de Girona, de la qual fou el primer director. Tingué gran fama com a predicador.

És autor de Arte pastoral o método de gobernar bien una parroquia i El catequista orador, reeditades sovint. També escriví El cura en el púlpito, Jesucristo predicando i altres obres menors, molt populars i acceptades.

Pladevall i Font, Antoni

(Taradell, Osona, 1934 – )

Historiador. Sacerdot, estudià a la universitat catòlica de Lovaina i fou després professor d’història eclesiàstica del seminari de Vic.

Entre d’altres càrrecs ha estat director general del patrimoni artístic del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1984-86).

Ha publicat un extens nombre de treballs, entre els quals sobresurten Els monestirs catalans (1968), Els orígens de la família Montcada (1969), Sibil·la de Saga (1973), General Moragues, heroi i màrtir de Catalunya (1989) i La Mare de Déu de Bellmunt (1992).

El 1994 rebé la Creu de Sant Jordi. Fou un dels tres eclesiàstics homenatjats en l’obra Església i país. Tres testimonis, apareguda el 1995.

Pedragosa i Monclús, Josep

(Sant Esteve de Palautordera, Vallès Oriental, 28 febrer 1872 – Barcelona, 25 juny 1957)

Sacerdot i educador. Es dedicà a la reeducació de delinqüents per a la seva integració a la societat. En esser creada, el 1904, la presó Model de Barcelona en fou nomenat sacerdot.

El 1905 fundà el Patronat de Lliberts i de la Infància Abandonada, que constava de Secció d’Adults, Alberg Provisional i Casa de Família i atorgava una gran importància a l’autoresponsabilitat, a la vida cultural i esportiva, etc.

Fou professor, també, de l’Escola de Mestres de Joan Bardina. El 1910 establí, en aquella institució, un Departament d’Observació, precedent dels centres psicotècnics.

El 1921, fruit del seu treball, s’instal·là a Barcelona el primer Tribunal Tutelar de Menors d’Espanya. El 1930 fundà la Colònia Industrial de Nostra Senyora del Port.

La seva activitat professional s’acaba pràcticament el 1936.

Oliveres i Brossa, Jaume

(la Garriga, Vallès Oriental, 13 gener 1877 – Barcelona, 6 setembre 1957)

Excursionista i sacerdot. Fou ordenat sacerdot el 1901.

Cap al 1910 començà a recórrer el Pirineu Central i ingressà al Centre Excursionista de Catalunya, en els rengles del qual fou el més destacat capdavanter de l’excursionisme d’alta muntanya.

Realitzà diverses primeres ascensions al massís de la Maladeta, on obrí la cèlebre via dels descalços, a l’Aneto, i als Encantats, i féu conèixer els seus itineraris en conferències i recensions publicades al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya.

El 1916 protagonitzà un dels episodis més dramàtics i coneguts de l’excursionisme català: en el transcurs d’una ascensió a l’Aneto, un llamp fulminà dos dels seus companys, el guia Sayó i l’alemany Blass, fet que narrà en el cèlebre opuscle Els llamps de la Maleïda (1917).

Nissim ben Reuben Gerundi

(Girona, segle XIV – Barcelona, vers 1375)

Metge, astrònom, talmudista i rabí. Principal autoritat del judaisme català al segle XIV. Regí l’escola de Barcelona, on es formaren els grans rabins de la generació posterior.

El 1352 fou cridat pel rei Pere III per assistir l’infant Joan en una malaltia; consta que els anys 1357, 1369 i 1373 aquests li encomaren qüestions jurídiques entre els jueus.

El 1367 sofrí presó, amb altres principals jueus de Barcelona, per una falsa acusació de crim ritual.

Escriví uns 20 comentaris sobre tractats del Talmud i 13 comentaris més sobre el Pantateuc, 12 homilies, unes 77 respostes a qüestions de dret, poesies i quatre cartes.

Se n’ha conservat una còpia autògrafa del Pantateuc datada el 1336.

Nicolau i Pous, Francesc

(Molins de Rei, Baix Llobregat, 24 agost 1930 – )

Sacerdot i científic. Llicenciat en teologia i ciències exactes, fou professor de filosofia de la naturalesa a la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Barcelona i de matemàtiques i ciències al Seminari Menor Diocesà.

Ha destacat per una intensa activitat com a divulgador científic, tant per a infants (a “Cavall Fort”) com per a adults (a “Catalunya Cristiana”).

Les seves col·laboracions a aquesta darrera revista estan recollides en diversos llibres: L’evolucionisme, avui (1984), Origen i estructura de l’univers (1985), La constitució de la matèria (1986), La cèl·lula i la reproducció dels éssers vius (1987) i El cervell i l’ànima humana (1990).

També és autor d’una biografia del geòleg Jaume Almera.

Mosé Hallewa

(Tortosa, Baix Ebre, segle XIV)

Rabí i autor jueu.

El 1373 el rei Pere III el cridà a Barcelona per decidir, amb altres rabins, una qüestió de dret hebraic, i poc després fou demanada la seva opinió sobre un litigi entre dos jueus que pretenien el rabinat suprem sobre els jueus de França.

Hom n’ha conservat 17 respostes a qüestions de dret hebreu i tres llibres de comentaris talmúdics.