(Sabadell, Vallès Occidental, 5 febrer 1905 – Térmens, Noguera, 11 agost 1938)
Escriptor i historiador. Es llicencià en dret i en filosofia i lletres a Barcelona.
Fou arxiver i cronista de la ciutat de Sabadell (1928) i col·laborà a “La Ciutat” i al “Diari de Sabadell”.
Publicà uns modèlics Elements d’història de Sabadell (1932), Conceptes i dites de Martí Rialp (1938), i, amb el pseudònim de Miquel Costa, Línies d’història ciutadana (1930).
(Sabadell, Vallès Occidental, 6 març 1920 – Madrid, 20 abril 1995)
Eclesiàstic. Bisbe auxilliar de Barcelona (1968). Fou professor de teologia del seminari de Barcelona.
És autor de “Miles Christi” en la espiritualidad de san Cipriano (1956), tesi doctoral a la universitat gregoriana de Roma, i Espiritualitat del sacerdot diocesà (1962).
(Sabadell ?, Vallès Occidental, 1505 – Salamanca, Castella, 1593)
Humanista i historiador. Estudià humanitats i grec a Alcalà (1545-47). Mestre de patges de Felip (després Felip II). El 1557 promogué a Barcelona l’edició d’obres literàries castellanes.
Vinculat a la cort -el 1587 fou nomenat cronista reial-, escriví per encàrrec uns intencionats elogis poètics, en llatí, de personatges com el duc d’Alba o dels qui ell anomenava pacificadors del Perú.
Va escriure El felicísimo viaje del muy alto y… poderoso príncipe don Felipe (1552), que tracta del viatge per Flandes i Alemanya de Felip II, el qual va acompanyar.
Altres obres són: De Afrodisio expugnato quod vulgo Aphricam vocant (1551), Túmulo imperial (1559), Encomio latino de don Fernando Álvarez de Toledo (1573), i aquelles que es refereixen al tema de les Índies (De rebus indicis o Vaccaeis i Rebelión de Pizarro en el Perú y vida de don Pedro Gasca).
(Sabadell, Vallès Occidental, 4 gener 1911 – Barcelona, 1 setembre 1993)
Músic, compositor i director. Dirigí l’Orfeó i l’Escola de Música de Sabadell.
Autor de música coral i de sardanes.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1903 – Saragossa, Aragó, 1970)
Gastrònom i publicista. Ha col·laborat intensament a diverses publicacions periòdiques de Barcelona.
Durant molts anys ha gaudit de la màxima consideració com a escriptor de temes gastronòmics, especialment de cuina catalana.
Impulsà la creació d’escoles d’hoteleria a Sabadell i a Barcelona.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1 agost 1851 – 20 novembre 1932)
Ceramista. Es formà a Sabadell, Mataró, Coïmbra, Muel, Manises i la Bisbal d’Empordà.
Fundador del “Faianç Català” (1891) a Barcelona, s’establí definitivament a Sabadell, on instal·là un important obrador de ceràmica industrial i artística.
Publicà les obres Estudis de terrissa catalana (1925) i Sabadell del meu record (1930).
(Sabadell, Vallès Occidental, 13 octubre 1848 – 15 octubre 1924)
Cartògraf. Fou col·laborador de Jaume Almera en el mapa geològic de la província de Barcelona (1889).
Entre els seus treballs cartogràfics destaquen el Mapa geológico y topográfico de la provincia de Barcelona (1888-1913), Regió del Montseny, etc, i d’un mapa de Catalunya i de les zones frontereres (1892).
(Sabadell, Vallès Occidental, 27 octubre 1860 – Barcelona, 12 gener 1948)
Compositor i director. Dirigí l’escola i la banda municipal de música de Sabadell i professà a l’Escola de Sordmuts de Barcelona.
Escriví música religiosa, peces per a orgue, obres corals, música per a cobla i la sardana La nostra festa.
(Sabadell, Vallès Occidental, 12 gener 1758 – 25 gener 1829)
Metge i historiador. Va traslladar-se a València per cursar la carrera de medicina i posteriorment va completar els estudis a la Universitat de Cervera, on va llicenciar-se.
Exercí a Bràfim i després a Sabadell (1787), d’on fou, al mateix temps, arxiver i secretari municipal. Intervingué directament en els rebomboris del pa i en la protecció dels eclesiàstics francesos fugitius durant la Revolució Francesa.
Els seus treballs sobre les patologies relacionades amb l’envelliment el converteixen en un pioner de la recerca mèdica geriàtrica al nostre país.
Entre les seves obres de tema mèdic destaca molt especialment la Topografía médica de Sabadell, així com Razones médicas para eximir a los sexagenarios de la observación del ayuno eclesiástico (1816).
Com a erudit sobre temes més generals publicà: Idea del partido del Vallés, Resum històric de la casa Bosc i Vives de Bràfim, Memòries de les coses notables de la vila de Sabadell: 1787-1804 (1944), Memorias de Sabadell antiguo y su término, desde el año 1789 (1882), la Breve historia de Cataluña, un Mapa de Cataluña antigua, el curiós Diario de los siete años de guerra de Bonaparte en Bràfim y su comarca i unes memòries anomenades Sucesos de mi vida, text perdut utilitzat el 1880 pel seu biògraf August Rius i Borrell.
Porta el seu nom la institució cultural Fundació Bosch i Cardellac.
Enllaç web: Fundació Bosch i Cardellac
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 maig 1894 – Barcelona, 1 juliol 1967)
Compositor. Deixeble de Manuel Burgès, aviat s’establí als EUA, on actuà amb èxit com a arranjador a diferents estudis de ràdio (1932-63) i fou director artístic de l’emissora Firestone.
Escriví amb constància sobre temes catalans (unes cent-cinquanta sardanes per a cobla i altres per a cor), així com obra simfònica, de cambra, lieder, etc.
Tornà a Catalunya el 1963, després d’obtenir nombrosos premis.
Dades dels Països Catalans 